| Amb l’esponerós brancatge
I del cos solemne
Ja no queda fruita
D’aquell arbre mort
Que lluïa un niu
Del meu oliver
Fan un munt de llenya
En fan una caixa
Plantat pel besavi
Per encendre el foc
Pel taüt d’un viu
Al mig d’un reser |
| . |
De petit m’hi alçava
I espiava enllà
vers ciutats llunyanes
On pensava anar
I el besavi em deia
Ves, no caiguis, noi
Que fallar és molt fàcil
Però aixecar-se no
I damunt de l’arbre
Jo era el rei del món
I saltava enlaire
I agafava el sol. |
. |
Però morí el
besavi
Un estiu vaig veure
I aquella setmana
I cresqué l’infant
Com el meu padrí
Va quedar difunt
Que mirava l’arbre S’abraçava
a l’arbre
Amb un brot d’oliva
Des d’un punt distant Com si fos un fill
Agafat al
puny |
| . |
Llavors el meu pare
S’hi atançava molt
I espurgava branques
I hi parlava i tot
Però mon fill hi anava
Per clavar-hi cops
Per cremar-ne troços
I per dir-li ‘bord’.
Jo no comprenia
Però ara bé que sé
Que mon fill és fora
Del nostre planter
Vers ciutat llunyana
On no surt el sol
On si cau no el cullen
I si mor no em dol
Que ha matat a l’arbre
Que ha matat ma sort
Per fer-m’hi una caixa
I posar-m’hi el cor.
|
. |
Poesia