 Déjà vu Jordi Puntí Des de fa uns dies, la tardor ha començat a instal·lar-se en aquest poblet de la costa. No fa gaire van canviar l'hora i ara la tarda, manyaga, s'escurça cada cop més: el sol, en pondre's, es deixata en glopades de llum líquida i es marfon. Molts vespres, les bufegades del vent de llevant s'estimben violentes contra les cases i sacsegen les persianes i els batents. Als balcons i als ampits de les finestres ja no hi ha tovalloles ni banyadors estesos. Les dues o tres terrasses del passeig maritim ja no paren totes les taules i a dins els cambrers de temporada, mentre esperen el client ocasional, llegeixen diaris esportius, fan sopes de lletres o fixen la vista en el giravolt monòton i constant de la batedora d'orxata --metàfora perfecta dels dies que els han de venir. Cap al final del passeig, en una casa a tocar de la platja, una parella viu els últims dies de vacances. Ell, professor a la Facultat de Dret, no comença les classes fins a l'octubre, i només algun dia, de tant en tant, durant el setembre, ha de baixar a la ciutat per qüestions burocràtiques. Ella, exalumna d'ell, va obtenir fa temps una beca important per desenvolupar la tesi doctoral (que li dirigeix ell) i aprofita les baixades d'ell per acompanyar-lo i consultar bibliografia a la biblioteca de la facultat. Tot i la diferència d'anys --divuit--, la relació, que en un principi volia ser furtiva i més tard, al cap d'uns mesos, va resultar tempestuosa per a tots dos, ha esdevingut una bassa d'oli que s'estén al llarg de quatre anys de les seves vides. I les va estamordint. Una d'aquestes tardes de setembre, com gairebé cada tarda, esperen que es vagi fent fosc per treure el gos a passejar per la platja. Ella, cansada de redactar un nou esborrany d'un apartat de la tesi, el més complicat per culpa de la càrrega politica que conté, reposa mig estirada al sofà. Ell, assegut en una butaca del davant, llegeix una novel·la. Han estat molta estona en silenci. --Tinc els peus glaçats --diu ella. Ell, que és a l'ultima pàgina del llibre, ha esperat a arribar a un punt i seguit per aixecar els ulls. Després diu: --Mmmmmm. I torna a la lectura. Just quan acaba de llegir la darrera paraula del llibre, ella torna a parlar: --¿Què, ja l'has acabat? Ell, que encara se sent envescat en allò que acaba de llegir, reacciona. --¿Què deies? --Si ja l'has acabat. --No, abans, fa un minut. --Que tinc els peus gelats. --No has dit «glaçats»? --¿Quina diferència hi ha entre «glaçats» i «gelats»? A més, si m'havies sentit el primer cop, ¿per què m'ho has fet repetir? --T'he sentit, però no t'he dit res perquè, per una preciosa coincidència, quan tu has dit «glaçats» jo he llegit, alhora, en aquest llibre, la paraula glaçats. Té, escolta --obre el llibre i busca el paràgraf anterior, després llegeix:-- «I llavors ella, la noia, pensa en tot i aixeca la cara, mira cap al cel i infla el pit, i tot i que vol fer seva aquella olor de mar, només aconsegueix veure un cop i un altre aquells ulls de peix, sense parpelles, tot iris, glaçats --i aquí ell aixeca lleument el to de veu-- com vidres esmerilats i alhora transparents.» -Vacil·la un segon i tot seguit tanca el llibre amb un dit a dins, per guardar el punt, i la mira. Després li diu: --¿Ho entens, ara? Per un moment he pensat que ho has dit perquè intuïes que jo podia llegir la paraula en aquell precís moment. --Hauria estat molta coincidència, no trobes? --Si, però després has dit «gelats». «Tinc els peus gelats», has dit, que és un sinònim però que ja no és el mateix, i això ho espatlla una mica. --¿Qué és el que espatlla? --¿Aquesta Teva Meravellosa Alta Literatura? --diu ella posant molt d'èmfasi en cada paraula-. --¿Aquesta mena de pastitxos de prosa encarcarada, falsa i carregada de prejudicis que necessita lectors intel·ligents per subsistir? --Li ha sortit de dins; feia dies que hi pensava i volia dir-l'hi, i ara li ha vingut com si res. Algun ressort intern, gens premeditat, l'ha empès a expressar-se amb aquesta mena de violència. Tot seguit, però, pensa que potser està exagerant i, com per calmar-se, torna a parlar:-- A més, és veritat. Em toco els dits i no me'ls noto --no du sabates, i ara es palpa els dits amb força, a estrebades, per sobre dels mitjons. Deixa de fregar-se els peus. Estira les cames i comença a fer girar els turmells, lentament, perquè circuli bé la sang, com li diu que ho ha de fer el seu professor d'aeròbic. Sap que a ell el posa nerviós, aquest moviment, però sent la necessitat de fer-ho. Ell ha decidit no dir res, de moment. Ha obert de nou el llibre i fa veure que rellegeix el final. En realitat el que fa és pensar com l'amoïna que ella mogui les cames d'aquella manera. O més ben dit: com l'amoïna que ella camufli sota aquell moviment l'atac que li ha llançat. Com si s'hagués adonat que el que li deia era massa greu i ara volgués arreglar-ho no pas disculpant-se, sinó atacant-lo de nou, però d'una manera menys insidiosa, més suau i amb un cert to de complicitat (sovint, al vespre, davant el televisor encès, ella fa aquell exercici i ell fa veure que s'enfada, i en el fons no s'enfada i ella li diu que està ridícul i després riuen). Passen uns minuts i ell decideix que no vol aparcar el tema: --És important per mi, ¿saps? --Deixa el llibre a terra, al seu davant, i la mira.-- Si, és important perquè vol dir que tu i jo, encara que te'n fotis molt, en aquest moment, just en aquest precís instant, hem coincidit en una paraula... --A l'escola en dèiem fer bisbes. Si fèiem un bisbe, si dues nenes pronunciàvem la mateixa paraula alhora, després cantàvem totes dues: «Trau botó, trau botó; si corda sí...» --Sí, és clar, ja ho sé, tot allò dels desitjos... Però això és diferent. Ara és diferent. Vull dir que costa molt de coincidir, i nosaltres ens en sortim, ¿no trobes? No tan sols amb això de la paraula... O sí, amb això de la paraula, sí, però també amb altres coses. No se si m'explico. --Més o menys. Però no crec que sigui tan important, això. L'atzar és molt més present a les nostres vides que no ens pensem. ¿Com ens vam conèixer, si no? --No, no m'entens --diu ell--. El que vull dir és que em fa l'efecte que aquestes coincidències no són culpa de la casualitat. Vull dir que han d'existir, entre nosaltres, i gairebé hem de ser capaços de preveure-les. Per exemple: pensa en un dia d'aquest estiu, en alguna cosa que t'hagi fet feliç, no sé... Ella es deixa portar pel joc i recorda. Li ve al cap un migdia d'una setmana enrere. Amb uns amics que tenen un veler, van sortir d'hora del port i van anar mar endins. Recorda el cel destapat, d'un blau intens, i recorda el vent que inflava les veles, i com aquelles veles, espetegants, teses per la força, li van inflar el pit i aleshores, durant uns instants, amb els cabells voleiant-li, es va sentir la reina de l'oceà i li va semblar que tota la immensitat del mar es concentrava al seu pit, i cada alenada era un combat amb el vent a la cara. Es va trobar excitada, rabiosa de felicitat per dins. Tant, que ara que ho recorda encara hi sent un pessigolleig, pit en-dins. --Ja està, ja me'n recordo --diu. --Molt bé. ¿Què et semblaria si ara ho endevinés? Ella no diu res. Pensa que és dificil, perquè quan tenia aquella sensació de felicitat, el dia del vaixell, estava ben sola. L'altra noia era a baix a la cabina, preparant un aperitiu, i els dos homes eren a l'altra punta del veler («Alguna vegada, amb els prismàtics, he vist uns quants dofins que nedaven junts», va sentir ella que li deia l'amic). Després li etziba una mirada carregada de desafiament, provocativa, que ell entén de seguida. --La setmana passada --diu ell--, el dia que vam anar amb l'Enrique i la Mònica amb el veler. ¿Recordes l'hora de l'aperitiu? Et vaig venir a buscar perquè baixessis a picar alguna cosa. T'estaves recolzada a la barana, absent; semblaves capficada per alguna cosa, però quan et vaig tocar l'espatlla i et vas girar, aleshores vaig notar-te una lluïssor de fe als ulls, especial --parla lentament, obstinat a descriure el moment exacte i seguint amb la mirada els ulls d'ella, intensos ara--, com si el mar, la seva blavor, se t'hagués ficat tot a dins, i et vaig notar superba, radiant, feliç. En aquell moment eres feliç, i me'n vaig adonar. Ella no s'esperava aquesta contundència. Deduir que el dia de la sortida amb el veler s'ho va passar bé era relativament senzill (al vespre, quan tornaven sota el cel magenta del crepuscle i el vaixell lliscava dòcil damunt l'aigua, tots quatre reien a coberta i se sentien còmplices d'alguna cosa desconeguda), però sentir com ell ho explica amb aquesta seguretat i precisió l'espanta. --¿Ho entens ara per què era tan important que diguessis «glaçats» al mateix moment que jo ho llegia? Coincidir calladament és relativament fàcil, ¿no trobes? Encara que no ens ho proposem, sempre hi coincidim, en el silenci. Per alguna cosa fa quatre anys que vivim junts, mengem junts, riem junts, badem junts, dormim junts i fem l'amor. Per alguna cosa ens estimem, ¿no? --Ell ha descabdellat un cordill que feia dies que portava nuat a l'estòmac. Li costa dir-li que l'estima i que té por de perdre-la. Per això ara que s'ha engegat ho vol aprofitar, i continua: --El que costa és dir les coses a la plegada. Que quan parlem ens entenguem, i que no tinguem por de dir-nos les coses: això és el que costa. De vegades em passa que les paraules se m'aturen a la boca, quan parlo amb tu. Vull dir que em fa por que jo digui una cosa i tu en pensis una altra de diferent. ¿Saps?, sovint penso que l'amor, amb els anys, deu acabar sent això: dues persones que en tenen prou amb el silenci l'una de l'altra; dues persones que ja no pateixen si no parlen. I em sembla que nosaltres encara patim, quan parlem. Encara patim. De sobte, a baix, el gos reclama la seva passejada i comença a udolar amb insistència. El seu neguit els torna a la realitat i s'adonen que havien començat a parlar seriosament. Ella s'aixeca i va al rebedor. Obre la porta de l'escala i crida suaument, no vol mostrar preocupació. --Ara baixem, Perla, de seguida baixem. No tardem ni dos minuts. En sentir la seva veu, el gos calla uns segons i després s'hi torna a posar, repetitiu. Ella tanca la porta i torna al sofà. S'hi asseu lentament, encreuant les cames; vol guanyar temps abans de parlar. Sap que ell sempre ha temut perdre-la, des del primer dia, i el nota desesperat, però alhora no pot evitar de trobar-ho tragicòmic, tot plegat. Per això decideix no fer-li el joc. --¿Saps què et dic? -diu a la fi--. Que en aquests moments tinc la sensació que això ja ho havia viscut abans. Tot això del llibre i la paraula que coincideix, vull dir, i el gos a baix bordant. És com si de cop, ho recordés tot: algú, potser tu mateix, posant-se dramàtic --quan sent això ell fa una ganyota, però ella amb la mà li fa que calli--, anys enrere, un final d'estiu també. No sé, --¿no t'ha passat mai, a tu? --¿Un déjà vu, vols dir? Sí. --Això, un déjà vu. És curiós, últimament em passa molt sovint. Estic fent alguna cosa, res, qualsevol tonteria, i de cop i volta penso «això ja ho havies viscut». És estrany. Estic segura que tot plegat no deu ser més que una d'aquestes coincidències que a tu et fan tanta gràcia, però per mi és com si no fes falta que visqui coses noves, com si amb el passat ja en tingués prou, perquè la sensació (ara mateix, per exemple) és agradable. A ell no li ha agradat aquesta referència al passat (el passat és un dels seus tabús, no se l'han explicat mai gaire). Es comença a penedir d'haver-la provocat, i ara el que voldria de veritat és treure el gos a passejar i aparcar tot allò fins a un altre dia. És en aquesta direcció que parla: --Els déja vu tenen una explicació lògica. Algú ho comentava un dia a la televisió. Tu vius una situació i l'emmagatzemes al cervell per poder-la recordar, però el que passa és que quan ho fas la guardes directament al sector corresponent a la memòria, i a l'instant sembla com si allò ja ho haguessis viscut. És així com les teves visions del passat no són més que visions del present mal arxivades. No sé si m'explico. --Perfectament, però no sé si creure-m'ho. M'estimo més pensar que les coses, a vegades, és millor haver-les viscut dos cops, o tres, o molts, perquè valgui la pena recordar-les. I, en el fons, que et retornin en un moment concret i no en un altre, que et rescatin del present des del passat és com a mínim confortable, ¿no trobes? --Ara és ella qui se sent segura. Ha aconseguit portar les paraules cap al seu domini, i ho vol aprofitar.-- Vull dir que no sempre tot té una explicació lògica, o no cal que la tingui, i al capdavall per tu és igual què em torni del passat i què no me'n torni..., perquè el que ens ha d'importar és el present. Només als llibres és important el passat de la gent. Només a les novel·les aquestes que tu llegeixes és important el passat. Però són tan sols novel·les, no ho oblidis. --¿Què hi passava, si no, en la que ara has acabat de llegir? ¿Oi que no val la pena que m'ho expliquis? Ell calla i i'interrogant final d'ella plana a l'aire, lleu i pesant alhora, i no sembla que hi hagi cap resposta possible. El silenci els embolcalla, ara, i només el gos, de tant en tant, borda a baix. En silenci s'aixequen i baixen les escales. Quan els sent, el gos comença a xisclar d'alegria. El lliguen amb la corretja i surten a fora. Ansiós per córrer, l'animal estira fort la corretja i es tensa com les veles d'aquell dia (i ella hi torna, al vaixell, un cop i un altre en el record). Ell recull les dues cadires de platja que al matí havien deixat a fora, repenjades a la paret perquè el sol les descolorís (cada dia ho han fet, i la d'ella, vermella, s'ha descolorit més que la d'ell, blava); després fa una correguda i els atrapa. Arriba al costat d'ella i li passa la mà per l'espatlla, insegur. Travessen el passeig marítim i baixen els tres esglaons que porten a la sorra. Deixen anar el gos i es posa a saltar d'alegria. El sol ja comença a palpar la terra, a la llunyania, i el seu reflex rellú sobre l'aigua amb una intensitat lletosa. Dues o tres barques s'estan quietes, mar endins, i tocant a l'aigua hi ha persones que passegen, no gaires, buscant la tranquil·litat d'aquest final de setembre arran de mar. Ells dos caminen junts, i tot i que estan pendents dels moviments del gos no poden treure's del cap les paraules que s'han dit a la casa: --¿són rauxes inesperades i sense importància, provocades pel tedi d'un final d'estiu, o bé són senyals d'un nou temps, més intens però també més absurdament empetitit, cada cop més delimitat per altres veus i altres àmbits? No saben respondre's i se senten inútils, allà a la sorra, pendents d'un gos que no para d'anar amunt i avall i que ara sembla que s'ha obstinat a foradar l'arena voluble, cada cop amb més força, fins que troba alguna cosa i l'estira fort, amb els ullals (el cap d'aquest gos que es diu Perla es mou a batzegades), fins que aconsegueix arrencar-ho, i després corre amb allò a la boca i va cap a ells (que s'han aturat, encuriosits) i els ho deixa a terra, al davant, i és un peix mort, mig podrit, sense escates que brillin ni gairebé cos, una bossa de plàstic embolicant-lo, però amb el cap intacte i els ulls esbatanats. I llavors ella, la noia, pensa en tot i aixeca la cara, mira cap al cel i infla el pit, i tot i que vol fer seva aquella olor de mar, només aconsegueix veure un cop i un altre aquells ulls de peix, sense parpelles, tot iris, glaçats com vidres esmerilats i alhora transparents, i quiets per sempre més en un instant, no sap quin, perpètuament immòbils i repetint-se, repetint-se, repetint-se. |
| © Jordi Puntí Conte publicat a Pell d'armadillo, Proa, 1998. http://www.grec.net/llivirt/mp.pgm?F3D82565656 Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
Narrativa