EVOCACIÓ
A Celrà
Més val pensar la vida com
un únic moviment
d’una tal volta llarga
simfonia.
M. Martí i Pol
Eren els anys seixanta, un banc de fusta
recolzat a la porta; cavalcàvem
les rònegues parets i els munts de sorra
que envoltaven el pati de l’escola.
Ens assèiem impúdics vora el pou
a recer de mirades i de fresses,
enfondats als xiprers ja centenaris
ens intruíem precoçment de sexe.
Creixien brots de menta dintre els porxos,
i l’avi, fària als llavis, retornava
camí de casa, a l’hora del crepuscle
sota un cel vimejat, ple de maduixes.
Els dissabtes anàvem a la font
de Les Escales, allí on començava
el bosc, embardissat, espès i obscur
de les alzines blaves a frec de ginebró.
Regalimats de sol pels camps madurs
tornàvem enfilant difícils marges,
tallant el vent del món --com deia l’avi
parlant del mal xaloc-- i fèiem via
per corriols d’agram i farigola.
Hi havia una pallera rera l’hort
amb un pal d’ametller que coronava
les restes de les garbes i els brots secs,
precís per a saltar i tombar per terra
--pensàvem quan amb força ens capbussàvem
en el fons tou, arrebossats de palla--
i els sembrats eren càlides piscines
on rebolcàvem peus, braços i espatlles;
fent corrues obríem llocs secrets
i solcàvem camins de teranyina.
El poble era una vall de presseguers
gratada per roderes de tractors;
colles de dones joves en corrua
amb el cistell al braç, nuat el mocador,
creuaven la polsosa carretera.
El vent d’olor de pa grimpava les pujades
fins a recer dels horts;
hi havia raïm verd que espiocàvem
els llaminers de torn. Agosarats,
els nens feien blincar les fulles de morera,
preparaven bombardes de lledons.
I els joves, àvids d’arrambades,
perseguien alguna adolescent.
Calia estalviar --és cert-- teníem
pocs diners al calaix, érem modestos
però res era escàs deien els avis
--asseguts al pedrís d’en “si no fos”--
recordant el turment de la postguerra.
Els diumenges d’hivern a l’Ateneu
hi havia sessions de tarda i nit
per les butxaques buides dels més joves:
films de l’oest, de guerra o de terror
i un bar on ens venien per cinc duros
un paquet de crespells i un got de suc
de taronjada, mentre els vells jugaven
al mus tallant el fum de caliquenyes,
d’un cop de mà batut sobre el tauler:
Eren els anys seixanta; pels carrers
plens de rocs i de pols fèiem batalles,
bescanviàvem cromos i segells
i escapçàvem canyissos; vora el Ter
havíem construït una cabanya.
Vingué de nou el maig encisellat
per espines de rosa i d’argelaga;
de la revolta de París, al poble,
ningú no se’n parlava; i nosaltres, feliços,
teníem feina a descobrir empedrats
i fonts picants i congostos frondosos.
CADAQUÉS
Els qui t’hem conegut des de la mar
--blanc penjoll de casetes sobre un puig revestit
de carrers amb pissarra, d’escales dretes--
hem sentit la cremor de la teva mirada
sobre la pell salada del cos; compartit
el mateix somni blanc d’onades i llaguts
(segurs de tornar a veure els destres mariners
que netegen les barques a l’abrigada cala;
no pas els capitans de segona, tibats,
que arriben amb iots potents de no sé quants
cavalls, i ocupen ports oliosos i bruts).
Els més petits --mai en llargària-- estem
seduïts per la teva ardent puresa;
i ens sentim retallats com el rocam
--el que cenyeix el teu esclat blanquí que neda
en la mar viva--, oberts a les tempestes
del pobre pensament. I no gosem
trepitjar-te les lloses ni ablanir
el bufec de la freda tramuntana
a l’hivern (és quan desitgem venir
a reveure els pendents deserts, i amb vent
--com deia en Pla, “el mestral que remena
la cua dels gats”--, quedar-nos uns dies).
Recordo Ferrater bevent a frec de mar
o el suau xiuxiueig de Rosa Leveroni
--recordo, dic, tot i que no ho he vist
sinó en llegir en veu alta els versos càlids--
i els mots de Foix travessant clots i rostos
fins al bell Port-Lligat. S’apropien però
--alguns-- dels versos, hostils als qui sabem
que som ben poca cosa i tant ens plau
aquesta costa esquerpa i solitària
que girem cua a poc a poc, i ens en tornem
per no fregar la llum que tu irradies.
EL BOSC CREMAT
El bosc que jeu xafat per la calitja
ha après a arronsar el cos sota l’esclat
de plagues agressives, a engolir-se
el trepig de les rodes esclafades
damunt la pell, el socarrim del foc
a les vives genives, l’holocaust
dels músculs calcigats enmig les brases;
i va perdent espai: llengües d’asfalt
assolen els camins de les Gavarres
i van espiocant els alzinars
(voltors sobre un cadàver, es barallen
per repartir-se els trossos de carnassa
que el progrés s’encarrega de podrir).
Tu i jo hi hem arribat quan s’estingien
les últimes espurnes, i el present
era un rost fumejant de cendres cuites
que el somno desolat ha fet sorgir
davant els nostres cors porucs; intacte,
ens l’ha clavat als ulls expressament.
Núria Esponellà
Poesia