 EL COR MAI
NO FA VACANCES
Biel Mesquida
Mare, ¿per què ens desfressam de negre per
plorar?
De vegades tens la
pell de marbre d’una senyora antiga, de vegades la tens d’aram d’una
foravilera d’ara mateix. En aquesta fotografia feta a la coberta del iot Els
Argonautes, del teu cosí del Principat, el Xim Puigdelabellacasa, amb el fons de
l’illot de Formentor, apareixes amb tot l’esclat de la teva noblesa corporal,
com si fossis la vertadera model d’una escultura romana trobada a les excavacions de
Pollentia: la cabellera llarga i onada, negra de tinta xinesa, et tapa mitja esquena, a
l’oval de la cara, davall aquella semicircumferència bombada del front, hi ha les
celles fines i arquejades sota les quals el gris lila dels ulls espurneja amb
constel·lacions de llluentors i la carnalitat perfilada dels llavis somrients deixa al
descobert el vori lluent d’aquelles dents omnívores. El pedestal d’aquest cap
de dea té l’esclat d’una foguera de Sant Joan: el mallot negre s’arrapa
als pits orgullosos, descriu la cintura de càntir, s’arrodoneix a la voluptuositat
de les anques i vibren les cuixes damunt els genolls amb aquelles cames tan desitjades que
no s’acaben mai. Va ser el dia d’aquesta foto que conegueres en Jordi Jaso
Oliver i t’enamorares d’ell com si fos l’únic home del món.
La germana del teu senyor-avi, la teva bestia Elionor,
a la qual donaves el malnom de bèstia, et deia de nina "Madea" i et quedà per
sempre aquest nom en lloc de Dionísia, que era el del bateig. Et colgares per primera
vegada amb en Jordi a la Vil·la Velló d’Or, que és damunt la planta del Pi de la
Posada a l’extrem oposat de l’hotel Formentor, que havia construït en estil
modernista els anys trenta el teu oncle Ramon, amic de Ramaugé, Mir, Rusiñol, Cittadini
i Bernareggi, en uns terrenys comprats a Adán Diehl. Recordes aquell mes d’agost de
1990 com el més feliç de la teva vida. Els dematins us aixecàveu tard, berenàveu dins
la pagoda xinesa damunt el pantalà, agafàveu la llanxa i partíeu cap a Calaloscans o
els calons perduts als peus del puig de la Victòria. Dinàveu a la gran terrassa, on
sempre hi havia un fotimer d’amics i convidats. Les sestes dins aquella cambra
ombrívola del capcurucull de la torre, amb un llit amb cobricel de roses pintades a mà,
duraven hores. Cap al tard passejàveu agafats de la mà per caminois de garriga i, de
vegades, arribàveu fins a les Cases Velles, la possessió de Costa i Llobera. Els vespres
eren lents, càlids, ensagnats de tramuntanes magnífiques; enfora brillaven els llums de
la badia de Pollença com garlandes de festa puntejades pel parpelleig del far de cap
Pinar. Escoltàveu músiques demodés com el "Bésame mucho" de Nat King Cole,
el "Tender is the night" de la Fitzgerald o "Easy to love" de Charlie
Parker. I en Jordi et contà que volia anar a fer un màster d’economia a la
universitat de Berkeley i que després es volia casar amb tu. I tu, una rica hereva de
casa bona, li pagares els dòlars del màster i et passares aquell any següent anant a
San Francisco dos pics al mes. Quan en Jordi tornà us casàreu i al cap de cinc mesos va
néixer n’Elionor.
Mallorca és una illa quasi grega on el fat fa matx.
En Jordi volia un fill que fos l’hereu, el mascle, el patriarca. Tu no li podies
negar res. Quedares embarassada un desembre. Aquell juliol i agost en què semblaves un
zepelí, en Jordi sempre tenia feina als hotels i a la immobiliària i et passaves el dia
avorrida, sense ganes de veure ningú, amarada de nostàlgies i malenconies. Somniaves en
aquell estiu primer, quan li deies: "Jordi, estic emperdiuada de tu, empardalada de
tu. Jura’m que no em deixaràs mai!" I en Jordi feia uns jutipiris amb els dits,
escopia en terra, dibuixava una creu amb la sabata i deia: "T’ho jur. No et
deixaré mai." Ara, a un no res de parir, el senties llunyà i allunyant-se. Va ser
un nin, que va néixer el dia de sant Bernat, i li posares Jordi Bernat. El part va anar
tan bé que al cap de quinze dies ja nedaves en les seductores aigües formentoreres. I
malgrat que l’alegria del nin fos contagiosa, en Jordi s’allunyava a poc a poc
de tu.
Sempre el mal temps ens ve de nou. No ens avesarem mai
als temporals de l’existència. Havia passat un any. Tornava a ser agost. La Vil·la
Velló d’Or semblava com sempre: un oasi de felicitat dins el redol de Formentor.
Però era mentida. Madea, vivies una solitud tèrbola i amarga en un llit en què en Jordi
apareixia molt de tant en tant. Les excuses eren creïbles: la feina, els viatges,
l’ampliació dels negocis, la riquesa exuberant. Madea, vivies un temps
incomportable, un temps que no es pot comportar, horrorós. Per això quan aquell
horabaixa agostenc vas anar a comprar per Palma i després passares per la casa familiar
de la urbanització de luxe de Son Vida, on vas trobar els braços d’en Jordi que
estrenyien el cos d’una al·lota rossa, saberes que cap criatura humana pot escapar
al seu destí.
El fat. Sortires, Madea, a tots els diaris locals en
primera plana. ¿Com podia ser que aquella dama de l’aristocràcia mallorquina que ho
tenia tot hagués tirat pel penya-segat del cap de Formentor els seus dos fills, Elionor i
Jordi Bernat? El mateix dia t’entregares als jutjats i confessares tot allò que
havies fet. Aquell vespre hi va haver una gran tempesta d’estiu amb un terrible
aparat elèctric, que va fer molts incendis, i per mor d’això es torbaren dies i
nits a trobar els cossos dels teus dos fills brutalment devorats pels peixos.
_______________________
RIFIFÍ A L’AQUÀRIUM
El jutge (a Josif Brodskij): ¿Té una feina regular?
Brodskij: Em pensava que feia una feina regular.
El jutge: Contesti la pregunta!
Brodskij: Escric poemes. Creia que els publicaria. Supòs...
El jutge: No n’hem de fer res, de les seves suposicions. Contesti a la pregunta:
¿per què no fa feina?
Brodskij: Faig feina. Escric poemes.
El jutge: Això no ens interessa!
Petronil·la Serrassar, quan has escrit "Les
idees són succedanis de la tristesa", et poses a riure tota sola com si acabassis de
trobar un acudit divertidíssim. Asseguda al que queda de la pèrgola vora el roserar de
l’antic jardí de Vil·la Sonora, contemples un panorama amb tot el Port de Manacor
--el martell, el monument feixista del 36 contra el desembarcament del capità Bayo, el
riuet ple de barraques, la platja estibada de banyistes abrilencs i aquella massa de pisos
capses de sabates dominats per la torre blanca de l’església com un minaret barat--,
i et sembla que és d’una congruència absoluta que tota la família hagi decidit
vendre el casal d’estiueig per fer-hi un bloc d’apartaments de luxe. Tota la
família Serrassar viva: ta mare, dona Maciana, la major i vídua; la teva tia, dona Maria
Ignàsia, la segona i fadrina beata, i l’oncle, don Sebastià, el petit, de setanta
anys, notari, coronel d’infanteria per mèrits de guerra i casat amb dona Maria
Teresa Fiol, amb una filla, Joana Maria, morta de sobredosi els anys setanta, i dos fills,
Tià i Damià, el primer un banquer de l’Opus amb una tracalada de descendents i el
segon un hippy que sempre ha viscut a Benarés. Tanques la plagueta en què escrius els
teus pensaments i tornes a recórrer a poc a poc l’avinguda de fassers d’aquest
jardí que tant has estimat, mentre mires com l’abandó i el temps han omplert de
devastació els laberints del verger: ja no existeixen els petits murs verds amb boles de
les troanes, els enreixats on s’enfilaven les glicines, l’emparrat d’on
penjaven aquells raïms negres que madò Pereta, la dida de ta mare, embolicava amb paper
d’estrassa perquè no se’ls menjassin les abelles; un emparrat on passàveu
aquelles inacabables vetllades d’estiu a la fresca amenitzades per les històries del
senyor-avi Tià, que quan estava alegre fins i tot entonava vells boleros apresos a la
plantació cubana de tabac i canya de sucre del besavi Pau. Cop en sec t’atures
devora el brollador eixut que representa un nin d’argila, un putto, que aixeca una
estrella de mar per on abans sortia l’aigua i contemples la cartografia de líquens
--negres i carbassa-- que dibuixen clapes a redols per la seva pell color de fang.
T’asseus en un banc de marès i mires la pista de tennis envaïda per les males
herbes i la piscina amb els mosaics blau marí que cauen a palades. Et trobes en una altra
cruïlla de la teva vida. Has decidit que aquell edifici bastit per l’indià Pau,
acabat pel seu fill Tià i embellit pel teu pare, Jordi, no pot ser esbucat. Aquell tros
d’univers en què l’arquitectura modernista, els mobles decó i els quadres de
Rusiñol, Mir i Bernareggi basteixen l’escenografia d’una sensibilitat esvaïda
i única, no pot desaparèixer. Has de cercar una estratègia de salvament per fatal que
sigui.
Petronil·la, tens una inhabitual cortesia del
pensament. L’horabaixa del Diumenge de Rams a la reunió familiar per decidir el
destí de Vil·la Sonora vares haver de fer uns esforços forts per no alçar la veu quan
sentires com l’oncle Sebastià, que havia ocupat la casa tot l’any des de la
mort del teu pare el 1987 i que l’havia deixada fer-se malbé, defensava a les totes
la venda immediata a uns suïssos alemanys que n’oferien quasi tres-cents milions de
pessetes. "No trobarem una oportunitat com aquesta. I puc assegurar que la casa no ho
val. L’he fet valorar i m’han dit que una oferta així no es presenta dos pics.
Ara ha passat la fúria dels alemanys, aquests només compren cases de cent milions com a
màxim. I per arreglar les quatre coses bàsiques, llum, aigua, teulades i jardí, ja
poden preparar un bon capital. Hi sortirem guanyant tots." La tia Maria Ignàsia feia
capades a tot el que deia el seu germà estimat i afegí: "Per part meva només
m’heu de dir on he de firmar. Jo no en parlaria pus." Ta mare, Petronil·la, que
t’havia vist com no tastaves res i t’estremies com una fulla de pàmpol davant
les paraules que es pronunciaven en aquell dinar terrible, digué amb veu baixa: "Tot
el que tenc ha de ser per a la meva filla Petronil·la. Ella parlarà per mi." No et
sorprengueren les paraules de ta mare. Maciana, una burgesa republicana de casa bona,
també havia sofert veient en les espaiades visites que feia a aquell casal, del qual el
seu home havia tingut cura amb extrema sensibilitat, com es morien les plantes i els
arbres del jardí, com s’enfonsava l’hivernacle, com es degradaven la decoració
i els mobles de l’interior, com s’esbucava la bellesa d’uns ambients on
ella havia estat feliç. Tu fores molt pragmàtica: "Estic en contra de la venda i
dins la setmana que ve faré una contraproposta de compra. Crec que Vil·la Sonora no pot
desaparèixer dins aquesta barbàrie que s’ho menja tot. Mon pare em va dir que dins
aquesta societat acrítica i malalta de doblers assajàs de salvar la possibilitat de
pensar." Inventaves una sintaxi de frases tendres, una puntuació de moviments suaus
i una respiració de ritmes nous que tot el que t’envoltava semblava tocat per la
teva extrema fragilitat.
La sortida de la situació: unes noces. Petronil·la,
estaves massa dotada per als exercicis de seducció per no posar en pràctica la que
havies après meditant les màximes de La Rochefoucauld o de Chamfort. Tenies cinquanta
anys i havies decidit de ben jove ser una dona independent tota la vida. Emperò ara calia
que trobassis aquests milions. Felip Porto, un dels senyors manacorins que t’havia
festejat des de jovençana, quedà vidu el passat desembre i feia poc t’havia demanat
per sortir plegats. Tu no l’estimaves, però sabies que aquell home, un advocat de
prestigi amb grans propietats, coneixia el sentit dels mots empatia, intel·ligència,
saviesa i amistat. Podríeu ser dos bons còmplices en aquesta clara tardor de la vida.
T’ho pensares molt. Ompliries la teva existència d’uns nous relleus,
d’unes desconegudes dimensions musicals que l’escenografia de la Vil·la Sonora
t’ajudaria a bastir. Quan digueres a Felip que acceptaves el matrimoni, els ulls
t’espirejaven i pensares: ¿Per què viuen plegades la mirada i les llàgrimes?
|
crítiques breus (en anglès sobre llibres de
publicació recent)