Carles Hac Mor: DE LA PRÀCTICA DEL VÍDEO

DE LA PRÀCTICA DEL VÍDEO

CARLES HAC MOR

Art ho és tot --no pas tot pot ser art, sinó que tot és art-- i d’artista n’és tothom --no pas tothom pot ser artista, sinó que tothom és artista--. Per tant, res no és art ni ningú no és artista i, en conseqüència, la teoria de l’art --la teoria d’això que no existeix-- ha de consistir en una desteorització (i tanmateix aquesta afirmació no suposa cap imperatiu, no prové de cap voluntat: la teorització --malgrat els seus intents de simular que l’art existeix-- també contribueix a la desteorització).

L’art és creació de sentit, ens diuen, i, nogensmenys, tot, absolutament tot, és creació de sentit --i tota pràctica és pràctica significant--, i, si més no des del punt de vista del qui veu, tot, absolutament tot, és comunicació i expressió, o sigui, en tot hi ha comunicació i expressió (àdhuc en una pedra). El sentit, la comunicació i l’expressió són indefugibles, són immanents a qualsevol cosa i a qualsevol pràctica. I així mateix tot té unes funcions i unes utilitats.

Pel que fa a la imatge, el que cal no és pas una redefinició d’aquesta, sinó la seva desdefinició, paralel.la a una desdefinició general.

Voler definir, o redefinir, qualsevol pràctica equival a voler-la delimitar, a llevar-li possibilitats, a sostreure-li llibertat. Totes les pràctiques són inespecífiques, no tenen cap especificitat. Voler-les definir equival a pretendre que en tinguin una, d’especificitat, a instar que es moguin dins uns límits.

El concepte de pràctica (pràctica de qualsevol cosa) no equival al de pràctica de l’art. Perquè la pràctica de l’art no existeix per tal com l’art no existeix. I tampoc no existeixen unes formes de comunicació pròpies de l’art, és a dir, d’una cosa que no existeix.

L’art és un mitjà de coneixement, sentim a dir, i, tanmateix, qualsevol cosa és un mitjà de coneixement i té una funció autodidàctica i pedagògica.

L’hermetisme --suposat, inexistent-- de certes pràctiques que es qualifiquen i s’autoqualifiquen d’artístiques prové de la creença --interessada-- en l’existència de l’art i de les teories que aquesta creença ha aixecat. Tot és sempre comprensible; res no és mai incomprensible. La intel.ligibilitat és inherent a tot. Allò que trobem inintel.ligible, ens ho sembla per la manera com ho veiem. Hi ha, però, maneres de mirar-ho que ens ho poden fer intel.ligible.

Cap pràctica no té perquè integrar-se en la societat, per la senzilla raó que tota pràctica ja neix i mor integrada a la societat i a l’esperit d’un temps, encara que mirin de desintegrar la societat i els condicionaments del temps, la qual aspiració resulta força interessant com a punt de partida per a una pràctica.

La Veritat tampoc no existeix enlloc, i per això no hi pot haver relacions entre Veritat i veritats.

Si bé l’art no existeix, sí que, en canvi, existeixen unes pràctiques que es qualifiquen i s’autoqualifiquen d’artístiques. És tenint en compte les teoritzacions sobre i a partir d’aquestes pràctiques com es pot endegar la desteorització d’això inexistent i anomenat art.

Dit altrament: allò que hom denomina art rau en les pràctiques qualificades d’artístiques i que, a través de les teories de l’art, es pensen que són art. I, així, s’atorguen i hom les atorga unes especificitats que no són especificitats, unes característiques que comparteixen amb totes les pràctiques que les teories de l’art no qualifiquen d’artístiques.

Si art o no-art --si "vídeo" (vídeo qualificat d’artístic) o vídeo-- no és pas només una qüestió de noms, no és pas un problema fals, no és pas una distinció banal, de cometes sí o no.

Un cop feta la desteorització de l’art, les pràctiques ara com ara anomenades artístiques continuaran existint, sense atribuir-se però allò que els atorguen les teories de l’art. Aquestes pràctiques s’hauran tret un pes de sobre i guanyaran en llibertat i llibertinatge en perdre el seu fonament teòric les institucions repressives que acompanyen això que en diuen art, com la crítica d’art (manifestació institucionalitzada de l’esperit crític i de la mania --moralista, eticista i economicista--d’emetre judicis de valor).

L’art --que sí que va existir, antany, en l’àmbit d’allò sagrat i, després, en el d’allò metafísic-- avui s’ha dissolt en allò quotidià, no gens sagrat ni gens metafísic: ja no és art, ja tot és art, ja res no és art. I si continua essent art d’alguna manera --fent veure que és art-- és per la inèrcia de tot allò que amb l’art es va institucionalitzar.

L’art s’ha expandit --fins a diluir-se-- en camps que abans no eren considerats artístics: allò que hom anomenava art, ho podem trobar a tot arreu, sense excloure’n la vida més quotidiana.

Pel broc gros, tot i que encertadament: el "vídeo" i el vídeo són la pràctica de gravar (sigui el que sigui) en vídeo i la de muntar, o no muntar, allò gravat. Qualsevol gravació de vídeo és "vídeo", i cap judici de valor, ni subjectiu ni pretesament objectiu, no té dret a desqualificar cap gravació de vídeo. I que la institució art (museus, mercat de l’art, crítica de "vídeo", d’art, gestors, etc.) valori positivament unes gravacions i d’altres no, vol dir que aquestes valoracions serveixen per institucionalitzar i prou.

El "vídeo" respon a uns criteris objectivats; el vídeo, no. La desteorització de l’art demana l’absència de criteris (subjectius i objectivats), que és la manera més ràpida i eficaç de mirar de desmuntar la institució art i --dins o, si voleu, al costat d’aquesta-- la institució "vídeo".

Per acabar, la contradicció i la paradoxa són les vies per anar desteoritzant a fi d’anar anihilant les concepcions de l’art, inclòs el "vídeo", i la pretensió que l’art i el "vídeo" existeixen. Rebatre la presumpció d’aquesta existència és obrir espais de llibertat i llibertinatge per a unes pràctiques que actualment són reprimides, per persones benpensants i per institucions, en nom de l’art, de la cultura (conjunt de costums i normes sovint fossilitzades o putrefactes), de la societat (del civisme) i de la raó.

Hom es pot situar al marge de la institució art, i tanmateix és a l’interior de totes les institucions que la configuren on la pràctica teòrica (desteoritzadora) i les distintes pràctiques --inclosa la del vídeo-- poden contribuir més a l’acceleració de la fi de la institució art. Els components utòpics d’aquesta finalitat no invaliden gens ni mica cap punt de l’exposició present.

Ningú no ha de fer això o allò. Que cadascú faci el que li abelleixi, "vídeo" o vídeo, que al cap i a la fi són la mateixa cosa, teoria o desteoria. Perquè l’art i el "vídeo" ja no són ni art ni "vídeo", per bé que, de moltes maneres, subsisteixen (i això no esdevé pas tan terrible). De fet, ja gaudim d’una gran llibertat --i cal aprofitar-la per ampliar-la-- d’estètiques, aestètiques, antiestètiques, contraestètiques que ens envolten més enllà de qualsevol concepte estètic institucionalitzat.

© Carles Hac Mor

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització