 FI DE MALSON
Matthew Tree
Una mà (es pot veure el punt blau de la màniga) que s'acosta a poc a poc a les calces
d'una nena d'uns quatre anys que plora, la mateixa mà que les estira cap avall, sempre a
poc a poc, fins exposar la ranura calba i tan poc sexual del sexe infantil mentre les
cames molsudes de la nena espeterneguen. La qualitat del so no és gaire bona però sí
que se sent un gemec constant i esmorteït que poc després es converteix en un xiscle
animal quan la mà insereix un Fisher Space Pen garantida per més d'una vida en el cony
recelòs d'aquesta tigressa bellugadissa de mitja dotzena d'anyets que es retorça damunt
un rerefons de paper negre.
I jo volia que tingués orgasmes, l'estimava, Déu com
l'estimava i una petita frisança agradable em va recórrer tot el cos, feia tant de temps
que ella no havia orgasmat, feia tant de temps que no m'havia sentit tan bé, que no havia
tingut ganes d'acostar-me a la finestra de la sala d'estar i contemplar l'hipermercat
abandonat i la llum de la lluna com queia damunt les seves finestres esquerdades i per
primera vegada en vés a saber quant de temps tot plegat no em semblava pas tan malament
mentre mirava la negror tranquil×lament a través del vidre
polsós.
Quan vaig tornar al dormitori, ella s'havia redreçat
al llit i em mirava amb un sarcasme que faltava poc per ser ràbia:
-No t'estarrufis tant. Ho he fingit.
un rerefons de paper negre.
La càmera s'ha acostat al caparró de la nena, que
dues mans feminines han agafat per darrere. A poc a poc, les mans mouen la cara de la nena
endavant i endarrere de manera que el membre erecte i força gros li penetra la boca; la
nena té els ulls esbatanats i de tant en tant deixa anar un soroll ofegat, com un
emmordassat en una pel×lícula d'aventures. La veu feminina
diu:
-Fes-ho per la mama, vinga.
I una veu d'home afegeix, en un to professional:
-Això està be, no canvieu.
-Ho he fingit.
Me la vaig mirar, incapaç de creure que m'ho hagués
dit; no li esqueia, ser tan directa, tan cruel. Li vaig dir:
-Rosanna¼
-Ho sento, Joan.
-Rosanna¼
-Normalment no t'ho hauria dit. T'havia fet il×lusió, oi, pensar que m'haguessis fet arribar? Joan, pobre¼
-Rosanna¼
-Perdona'm. No em sento bé. Estic farta de tot
plegat. Aquest pis està fet una merda i demà vindrà el llogater¼
Aquest pis en el qual jo i la Rosanna havíem
esmerçat tantes esperances, des dels anys d'estalvi fins al dia que vam entrar a
l'apartament buit i acabat de construir, les parets d'un groc net, mentre el noi de la
immobiliària ens explicava els avantatges de viure en un barri allunyat del centre, tant
a prop de la natura, tant a prop de l'hipermercat i amb prou espai perquè hi hagues
habitacions individuals pels dos nens i un estudi per al meu ordinata.
-¼per l'amor de Déu,
Joan, un llogater!
*
El malson familiar comença amb la sortida del sol, els rajos ataronjats del qual
amaren les rajoles de terrissa barata d'una terrassa en una urbanització als afores d'una
vila de l'interior el nom del qual no diré pas perquè ningú no se senti al×ludit, sobretot la família en qüestió: la dona (la Rosanna) que
aguanta la presència del marit (el Joan) que té com una mena d'anti-carisma (sentir-lo
parlar i badallar és tot u); ell no se n'adona però la seva dona, sí, sap que s'ha
casat amb un home bo però apagat i sense sorpreses --és un informàtic a l'atur-- i
s'avorreix com una ostra en aquesta urbanització deixada de la mà de Déu (l'hipermercat
va tancar fa uns anys per falta de clientela) en un ambient carregat de l'olor pròpia de
totes les cases on hi viu algun nen: una flaire composta de plàstic, sucre, orina i carn
de porc bullida. En tenen una de quatre anys (la Maria) que tan bon punt arribi a
l'adolescència lluitarà com una salvatge per no haver de mirar mai més com la vida
s'arrossega com un cargol davant dels seus ulls en una llar buida d'interès, per gran que
sigui la cuina i per potent que sigui l'ordinador del pare a través de la pantalla del
qual la merda del món flueix en tot color mentre els anys cauen un rere l'altre com
monedes deixades anar en una guardiola; no, per gran i assolellada que sigui la terrassa,
i per molt que pugui menjar canelons precuinats sempre que vulgui, per aparentment còmode
que sigui tot el muntatge, la nena s'adonarà al cap de pocs anys que el pis on viu amb
els pares no és sinó una sala d'espera tronada.
Més ben dit, se n'hauria adonat, si no hagués estat
pel llogater que arriba aquell mateix matí, un home de cabells rossos que té un somriure
encantador i un guspireig de complicitat permanent als ulls que fa que caigui bé a l'acte
tant al Joan com a la Rosanna. És un fotògraf digital, diu. El Joan es gira cap a la
Maria i diu: Que bé, algú més que sap coses de la informàtica, com el teu pare. La
seva filla li contesta: Calla, i se'n va a la seva habitació. Ai, els nens, diu el Joan,
somrient. Sí, els nens, repeteix el llogater, que també somriu.
Un cop que el llogater s'hagi instal×lat (té poques pertinences: dues bosses, l'equip de la càmera, i
un portàtil), es mostra entusiasmat amb el pis. Quant espai!, diu. Camina cap a la
finestra, l'obre i respira fondo. No hi ha res com la natura!, diu, i continua mirant cap
a fora. Ep!, exclama, què és aquest edifici abandonat aquí davant? I el Joan que li
diu: És un hipermercat que van tancar fa molt de temps, per què ho preguntes? Oh, diu
l'altre, sempre estic buscant llocs nous que es poden utilitzar com a platós. Ah, diu el
Joan, doncs t'aniria bé, és molt tranquil, ja no hi va ningú. No em diguis, diu el
llogater.
Passen els dies, i la Rosanna s'irrita cada vegada
més amb el seu marit, que encara no ha trobat cap feina i que (li sembla a ella) és més
pesat que mai, sobretot quan parla d'informàtica amb el llogater i el menjador s'omple de
comentaris sobre programes i aplicacions i actualitzacions i els diferents sistemes
operatius i el debat uessabé/escasi. Fins que, una tarda, la tensió habitual que hi ha
entre el Joan i la Rosanna arriba a un punt límit: tenen una discussió molt forta,
interrompuda per la Maria a qui escridassen de manera que plora fent que els seus pares es
tornin encara més histèrics. Al vespre, el llogater --amb l'encant i tacte als quals ja
els té habituats-- els diu que no ha pogut sinó notar que els seus amfitrions es troben
una mica nerviosos, i suggereix que prenguin un descans, un cap de setmana fora, per
exemple, però sols, sempre va bé; de cop i volta, la Maria crida que sí que sí que
sí, que se'n vagin! Tots tres riuen a gust i el Joan diu que el llogater els faria un
gran favor si els pogués cuidar la nena. És clar que sí, diu el llogater somrient, li
ensenyaré com funciona la càmera i tot.
De manera que el Joan i la Rosanna se'n van divendres
a la tarda en el seu cotxe blanc de segona mà. Els pneumàtics fan xiu-xiu a la grava
però es tornen silenciosos així que toquen l'asfalt ple de sots i per les finestres els
pares diuen adéu amb la mà a la filla que també els diu adéu amb la mà des del
llindar, una mà agafada pel llogater que mira els pares d'ella mentre desapareixen
carretera avall (el Joan és incapaç d'explicar-se la llàgrima que s'ha despuntat a
l'ull dret que ha d'eixugar ràpidament, dissimulant alhora que crida adéu bonica).
Quan tornen a casa al cap d'un parell de dies, però,
sap que devia haver estat una llàgrima intuïtiva, premonitòria, perquè no poden trobar
cap rastre de la Maria, ni del llogater; havent escorcollat el pis unes quantes vegades,
truquen als veïns, als pares dels amiguets de la Maria, als parents, i als hospitals, en
aquest ordre; al cap i a la fi, acaben trucant a la policia, tot i que saben que el fet de
fer-ho significa que la situació és més greu del que voldrien admetre.
Vet aquí que després de parlar amb la policia per
telèfon han de tornar a pujar al cotxe i anar a la comissaria, on els prenen declaració,
arxiven una foto de la nena que els han demanat que portin, i els fan mirar una sèrie de
fotografies de delinqüents; però el Joan i la Rosanna no troben pas el seu llogater
enmig de totes aquelles cares sense expressió que amaguen vés a saber quines històries.
Aconsellats pel comissari, un home metòdic però ferm, tornen a casa fins que hi hagi
alguna novetat i l'espera dura tota una setmana, que aguanten en un estat d'apatia tensa
trencada per atacs ocasionals de llàgrimes incontrolables; són incapaços de fer res:
els plats s'apilonen a la pica, i els números de la revista Internet Hoy (Joan n'és
subscriptor) al costat de l'ordinador apagat.
Fins que el mateix comissari els visita en persona.
Porta una notícia molt dolenta: han trobat el cos de la Maria no gaire lluny de l'antiga
porta de servei de l'hipermercat abandonat (el comissari, discret, evita entrar en més
detalls). Ara bé, diu, a la nau de l'hipermercat han descobert un disquet que porta una
pel×lícula digital, en la qual surten uns tres adults, a més
de la nena. El comissari també els explica que és molt important que la policia
aconsegueixi una identificació positiva de (l'ex-)llogater. Els advertim, afegeix, que
les imatges no són gaire agradables. Que s'ho pensin: ell, el comissari, no els pot
obligar a fer res; se'n va amb el cap cot i la cara llarga.
Després d'unes quantes hores de vacil×lació, el Joan i la Rosanna li truquen per dir que sí, que aniran
a comissaria per visionar la pel×lícula, perquè potser així
evitaran que aquest monstre torni a matar una altra criatura innocent. L'endemà, hi van.
En una oficina a part, els espera una taula i un ordinador portàtil, que el comissari
obre; acte seguit, fa doble clic damunt un fitxer emmapegé.
La qualitat de la imatge no és gaire bona però es
pot distingir el llogater, que porta una camisa blava i camina davant de la càmera. Té
la Maria agafada de la mà. De tant en tant, una dona que ni el Joan ni la Rosanna
coneixen surt dins i fora del pla. Se sent la veu de la nena que pregunta: Cap aquí? I el
llogater que diu: Sí, sí, cap aquí.
La Maria entra a la nau abandonada de
l'hipermercat; hi ha una pèrdua de visibilitat momentània mentre la càmera s'ajusta a
la foscor. El llogater es gira cap a la càmera i diu: Tallem.
El comissari fa parar la pel×lícula
i pregunta si l'home de la camisa blava és, efectivament, l'ex-llogater? Diuen que sí, a
l'uníson, (mentre miren els ulls congelats a la pantalla, buidats de qualsevol punt en
comú, que ja no són els ulls amables de l'home que, fa uns dies, els havia caigut tan
bé). El comissari els prega que s'esperin un moment i surt de l'habitació. Uns segons
després (gràcies a un error per part dels tècnics de la policia, que han instal×lat la pel×lícula amb un cable escasi
en comptes d'una connexió uessabé, la més adequada per aquest tipus d'ordinador) la
imatge congelada a la pantalla es torna a moure.
Veiem la cara de la nena, emmordassada amb una
mitja negra. A poc a poc veiem la resta del cos: les aixelles, exposades perquè té els
braços alçats cap amunt; el pit, nu; les cametes doblegades cap enrere i lligades als
turmells amb una corda que també lliga els turmells al tronc del cos. Una mà (es
pot veure el punt blau de la màniga) que porta un cúter ressegeuix tot el cos fins que
s'atura al nivell de l'entrecuix on el tallet, que ja porta algun blau, queda ben visible.
La fulla del cúter es col×loca
dintre de la ranura calba i tan poc sexual del sexe infantil i s'estira cap amunt, com si
volgués seccionar el clítoris encara no desenvolupat. La pell es parteix com si tractés
d'un crep: la sang brolla amb abundància dels llavis reduïts i va baixant les cuixetes.
La càmera abandona les cuixes xopes de sang i puja fins tornar a enfocar la cara
emmordassada, ja vermella com un tomàquet; el cap es sacseja d'esquerre a dreta,
d'esquerre a dreta amb una violència que només s'atura quan dues mans --les de la dona--
agafen el cap fort; el cúter reapareix, aquesta vegada a l'alçada de la boca; talla la
mordassa i així allibera la boca que s'obre com per xisclar fort però no arriba a fer-ho
perquè de cop la mateixa mà hi porta un petit farcell fet amb un mocador de punta i tot
seguit l'hi entafora, a la boca. La veu de la dona:
-Ràpid.
Primeríssim primer pla de la boca, els contorns de la
qual són bruts d'excrements com si la Maria hagués provat de menjar una capsa sencera de
bombons de xocolata.
*
Els malsons vénen cada nit, alimentats per la festa que se celebra enmig de la foscor:
parelles que filmen la violació dels propis fills, dones encadenades que tenen les
parpelles tancades amb superglue, homes que amaneixen cames escapçades amb una mica de
tabasco, la cara de l'home de la camisa blava que s'esmuny per les escletxes que s'obre a
l'ombra; la festa que ens penetra a través dels malsons que vénen cada nit per deixar-hi
el regust ersatz d'un terror real que espera entre bastidors; hi ha coses que no
són pas productes de la imaginació, coses com ara aquest home de la camisa blava que
havia acabat forçant-la i mutilant-la i entaforant excrements a la seva boca mentre
gravava els xiscles; aquest home fet de l'ectoplasma dels fets reals que s'escampen per
l'aire verd de la ciutat com ho fa la llum de les poques finestres il×luminades
que hi ha a la matinada que és quan les miro, desitjant despertar-me tranquil i lliure de
pensaments sobre la mort, sobre la terminació de la vida, sobre la violència que sura a
l'aire com un fil musical, automàtic i sense fi.
|
crítiques breus (en anglès sobre llibres de
publicació recent)