DEL MICO A LA MÀQUINA
 Cristina
Junyent
i Frederic Udina
(en estricte ordre d'intervenció)
Guió per a una tertúlia d'Els
dillunsos d'Idea feta a Barcelona el 27
gener 2003.
1a part: Fins al mico: procés evolutiu
Atès el títol,
ens semblava oportú començar amb una cita de Cioran, del llibre "De l'inconvenient
d'haver nascut" (1973):
És enutjós qui no està disposat a
impressionar. El vanitós és gairebé sempre irritant, però es gasta, fa un esforç: és
un pesat que no ho voldria ser, cosa que se li agraeix: acaba per ser suportable i fins i
tot sol·licitat. Ara bé, un empal·lideix de ràbia davant d'aquell que no vol causar
pas cap efecte. Què se li pot dir i què es pot esperar d'ell? Cal conservar algun dels
trets del mico o quedar-se a casa.
Així dons, les preguntes que segueixen la primera
part parteixen del mico:
-Per quin procés
tenim un pensament complex?
-És important la
mesura del mico?
-Com són les
diferències amb el mico?
Per quin procés tenim un pensament complex?
En plantejar el
procés pel qual uns micos poden tenir la possibilitat de desenvolupar un pensament
complex que els permeti pensar en construir una màquina, diguem-ne per ara,
intel·ligent, semblava que no podíem deixar de valorar una de les lleis de la biologia
postulada pel genetista Theodosius
Dobzkansky a mitjans segle XX, diu que no es pot comprendre res de la
biologia si no és sota el prisma de l'evolució. Per això, la primera part és
l'evolutiva.
Fins fa poc més d'un segle no sabíem gaire més del cervell que es
trobava dins el cap. Ara sabem que el cervell és l'òrgan d'integració de l'organisme, i
de coordinació de la nostra relació amb l'exterior. I sabem on fa moltes d'aquestes
activitats: avui s'obtenen imatges de l'activitat mentre pensa o sent. Al cap, a tocar del
dur embolcall del cervell, hi tenim els ulls, les orelles, el nas, la llengua... tot un
aparell desplegat per rebre i emetre informació. Dins, amb l'experiència i els recursos
del pensament, es processa. Fou l'anglès Thomas Willis
(1621-1675) qui va deduir que la seu del pensament era el cervell i no el cor, com està
registrat des de temps de l'Antic Egipte o Aristòtil o Gal·lè, perquè va observar amb
uns altres ulls que quan una persona volia recordar alguna cosa es fregava el front no el
cor. No sense un cert sentit, la mateixa paraula recordar
té la mateixa arrel que cordis... cor. Els
anglesos recorden de memòria, by heart; els
francesos, par coeur.
Per respondre com és la base del pensament, potser caldria fer la
reflexió que aquest rau en el sistema nerviós i recordar que només en tenim els
animals: les plantes no tenen de sistema nerviós: no es defensen fugint, sinó d'altres
maneres; la seva comunicació és molt més química que la nostra. Els animals tenim
sistema nerviós i en alguns hi destaca el cervell, que pot ser estructuralment molt
complex.
L'anemona de
mar, animal que arrela, no en té de cervell: les seves neurones són disseminades pel cos
en una xarxa que li permet reaccionar davant estímuls: tanca tentacles. Amb l'aparició
d'animals amb simetria bilateral, una part de l'organisme va esdevenir cap i l'altre, cua;
com passa amb molts cucs. En una altra línia evolutiva, hi va haver una migració de les
neurones cap el cap; d'aquesta tendència a concentrar els òrgans dels sentits, se'n va
dir cefalització. Si busquem dades comparatives en els sistemes nerviosos dels animals,
veiem que un dels més simples, sense cervell, és el nematode Caenorhabditis
elegans [que es fa servir tant en experiments de biologia (Sidney Brenner ha guanyat el
Nobel el 2002 per fer-lo servir com a animal d'experimentació)], que té 160 neurones (el
cuc). El cervell del pop es calcula que té mil milions neurones (deu elevat a 9).
El cervell humà
té entorn cent mil milions de neurones (deu elevat a 11). La riquesa rau molt més però
en la versatilitat que permeten les connexions entre les neurones: les sinapsis.
Mitjançant processos d'intercanvi d'informació per descàrrega elèctrica i de
molècules [neurotransmissors, els més coneguts dels quals són l'acetilcolina, la
noradrenalina, la dopamina, la serotonina i el GABA] el sistema nerviós integra, passant
pel cervell en gairebé tots els casos, la informació que rep de l'exterior i la de
l'interior, i dóna ordres de funcionament. Si de neurones hi ha un nombre elevat, de
connexions, n'hi ha moltes més: cada neurona estableix, de mitjana, 10.000 sinapsis, que
intercanvien informacions de menys d'un milisegon.
Les neurones d'un
pop no són gaire diferents de les nostres. Tampoc no ho són ni les sinapsis, ni els
gens. No hi ha diferències qualitatives entre un cervell humà i el d'un altre animal, no
ja de primat, sinó la gallina. Per tant, les diferències són quantitatives. El cuc
elegant té 160 neurones, potser el nombre mínim de neurones per a un animal. [També hi
ha un nombre mínim de gens, perquè es creu que són 300, els que té una bactèria
arcaica.] I, què més podem dir de les diferències quantitatives?
És important la mesura del mico?
Aquesta temporada,
els dillunsos d'idea van començar amb un clàssic de la biologia evolutiva, El gen egoista, de Richard
Dawkins. Nosaltres també comencem amb un altre clàssic de la
literatura de ciència. El llibre que comença el nostre dilluns, en realitat és un dels
força reculls dels 300 articles que Stephen Jay Gould va escriure per
a la revista Natural
History, seguits un
cada mes, i dels quals se n'han fet diversos llibres. Gould, que va morir l'any 2002, era
paleontòleg perquè el pare el va dur a veure el museu d'història natural de Nova York.
Va fer diverses aportacions al sistema de la teoria de l'evolució, com ara la teoria dels
equilibris puntuats: que l'evolució ha anat donant saltirons, no ha estat un procés
gradual.
Gould alternava
les activitats d'investigador i docent amb les de divulgador. Com a divulgador escrivia
sobre evolució, sempre amb exemples engrescadors; els llibres també eren la projecció
del seu pensament en debats científics més públics. Un dels debats més encesos el
tenia justament amb Dawkins. Es va fer tan famós que va sortir en un capítol dels
Simpson. És un goig, per a uns quants, llegir els articles de Gould.
Gould, en un dels primers reculls, parla de la mesura del cervell en relació a la mesura
del cos. Segons Gould la mesura de l'animal té importància en el desenvolupament de la
intel·ligència. En principi, un animal de mesura més gran necessita un cervell més
gran per a integrar la informació que rep de l'organisme sobre la regulació interior i
els sentits amb l'exterior que arriben per la superfície cutània. Així doncs, es vol
una correcció en la relació entre el pes del cervell i el pes total d'un individu. Un
cop feta, es manifesten diverses dades.
Si s'estudien variacions entre espècies de vertebrats, trobem
diferències atribuïbles a la fisiologia de l'animal. Per una banda, hi ha diferències
entre animals de sang freda i de sang calenta: aquests segons tenen un cervell més gran.
En segon lloc, hi ha variacions que també tenen a veure amb la manera de viure: la
relació és més petita en herbívors i superior en carnívors. Un fet que destaca entre
els mamífers és la mesura del cervell dels primats: 2/3 superior a carnívors de la
mateixa mesura. Entre els primats, cal destacar el cervell dels humans, que és
notablement superior a la superior capacitat de tots els altres: només és més gran la
del goril·la, que també és més gran que nosaltres.
En la línia evolutiva dels homínids, ens vam posar drets, vam
aprendre a fabricar eines de pedra, se'ns va abombar el front i, en algun moment, vam
parlar per a comunicar-nos informació. Si mirem d'esbrinar quan ens vam separar del mico
i estudiem la paleontologia humana per veure el procés en el temps, ens adonem que
coincideixen en el temps les troballes d'eines de pedra i els cranis humans diferenciats
dels homínids. I, segons alguns, també l'asimetria en els cervells associada al
desenvolupament de l'àrea de la parla. Si no la parla, la possibilitat de parlar. Tot
plegat, ens va permetre desenvolupar aquest pensament abstracte.
Per tant, a la pregunta inicial: "té importància la mesura del
mico?", podem respondre que hi ha un set mínim de mesura: una formiga no podrà
desenvolupar una cultura com la nostra, perquè no té un cervell de la nostra magnitud:
un sistema nerviós format per cèl·lules com el nostre no els hi cap al cap. Això no
era tan clar fa no gaires segles, quan es desconeixia la formació del tots els éssers
vius en cèl·lules.
Què hem d'agrair, doncs, al mico? Hem d'agrair al mico, començar amb
una mesura corporal i de cervell desenvolupada, tenir un polze oposat a les nostres mans,
i una infància i joventut -és a dir, un període d'aprenentatge- dilatats.
Com són les diferències amb el mico?
Aquest pensament abstracte, que teòricament guia el nostre
comportament, és exclusivament humà? En quina manera som diferents? Són les
diferències qualitatives o quantitatives? Doncs, hi ha qui diu que són qualitatives,
però entre els qui estudien comportament animal, diuen que són quantitatives. Veiem
alguns exemples.
En què és diferent la "secreció" del cervell? Moltes de
les funcions més bàsiques, com ara allò que ens fa seguir més fàcilment un camí
conegut per comptes del desconegut, diuen que és una funció que ens resta del cervell
reptilià. Altres funcions bàsiques de la decisió, especialment en animals socials, han
de ser ràpides, de vegades de mil·lèsimes de segon: quan un animal es troba front a un
altre, ha de reconèixer si l'individu que té al davant és mascle o femella, de rang
superior o inferior, si és més jove o més gran, si és femella, si està en zel....
(aquesta darrera és més fàcil, les feromones van directes al cervell via nasal).
Podem penar que tenim un grau més elevat d'abstracció, perquè
comptem, però hi ha animals, com ara els coloms, que diferencien quantitats baixes (que
compten, vaja). Alguns primats pensen sobre pensar: hi ha molts exemples de ximpanzés que
rumien paranys per a companys i dissimular així on és amagat el menjar. Altres primats
es comuniquen informació abstracta: les mones vervet criden per
avisar emeten sons diferents si el perill que s'acosta ve per terra (felí), arbre (serp)
o aire (àguila); si no hi ha ningú més, la mona que veu el perill no avisa ningú. És
a dir, fan abstracció. Podríem coincidir que la diferència és quantitativa i no
qualitativa, perquè un llenguatge articulat com el nostre, és força exclusiu; com diu
Anna Omedes, del Museu de Zoologia, un mico no pot dir: "mi padre era pobre pero honrado".
No sabem si els
cetacis poden, tot i tenir un llenguatge sonor (per a ells) complex. Tampoc no s'han
esbrinat les seves cançons. Com també es podria dir música del que emeten molts ocells.
Els ocells cantors, per cert, tenen un cervell proporcionalment més gran que els cervells
no cantors de la mateixa mesura.
Què ens queda de ser humans? Potser som l'únic animal que riu i que té consciència
religiosa que es podria anomenar mitopoiesi, en
termes fisiològics [i a la qual Engels en hi buscava l'origen.] I, tot i acceptar que les
diferències només siguin quantitatives, el nostre cervell té una eina molt poderosa: el
raonament.
El raonament ens
permet predir, cosa molt útil per a la supervivència. Tot i veure que podem actuar i
prendre decisions com ho fan altres animals, l'enorme capacitat d'aprenentatge ens permet
pensar lluny. La part del mico ja està doncs, satisfeta. Ara bé, si pensem sobre pensar,
trobarem limitacions en el nostre pensament? Podrà ser suplantada la intel·ligència?
podrem arribar a fabricar una màquina que suplanti el pensament humà? Podria el nostre
cervell crear-ne un altre d'artificial? un HAL?
Ara arriba en Kic amb la màquina. Com
és matemàtic està molt més preparat que jo per a les abstraccions, per pensar sobre
pensar i, sobre tot, per les qüestions quantitatives.
2a part: Fins a
la màquina. Quins
són els límits de la ment humana?
De la gran estesa de la producció intel·lectual d'Homo sapiens, em
centraré en el coneixement científic i vull reflexionar especialment sobre els límits de la intel·ligència
humana en aquest àmbit.
Les preguntes:
Fins on poden
arribar els humans en la comprensió del món?
Fins on poden arribar els humans en la comprensió del propi cervell?
Poden els humans construir una màquina humana?
Tres processos:
A.- De Descartes
a Gödel: l'ideal formalista
B.- De Laplace a Heisenberg: l'ideal empirista
C.- De Turing a Damasio: l'ideal maquinista
A.- De Descartes a Gödel: l'ideal formalista
Descartes
formula un programa per la construcció del coneixement científic basat en els Elements d'Euclides.
Anys després,
Hilbert (en la seva cèlebre llista de 23 problemes
per a la matemàtica del segle XX) i sobretot Russell
i Whitehead (Principia Mathematica
1910-1913) formulen l'ambició d'englobar totes les matemàtiques (o almenys
l'aritmètica) en un sistema deductiu basat en la teoria dels conjunts. El sistema ha de
ser consistent i complet.
El 1931, Gödel
demostra que no és possible un sistema deductiu
consistent i complet que inclogui l'aritmètica. Ho expliquem
una mica.
La idea d'un sistema formal, com els Elements
d'Euclides, és la d'establir uns axiomes,
expressar un mètode vàlid de deducció de veritats a partir d'altres veritats, i
després posar en marxa el procés: dels axiomes dedueixo això i això altre. D'aquests
resultats dedueixo aquest i altre teoremes. S'entén que:
1 El mètode no produirà mai resultats falsos, i encara menys
contradictoris.
Estem segurs que mai una afirmació i la seva contrària podran ser demostrades. Això és
la Consistència.
2 Qualsevol
resultat veritable podrà ser demostrat pel mètode, potser passaran segles i esforços de
molts matemàtics, però és possible trobar la
demostració. Això és la completitud.
Gödel demostra
que no és possible construir un sistema deductiu consistent i complet que englobi la
aritmètica dels nombres naturals (els de comptar 0, 1, 2, ... ). I ho demostra posant de
manifest que en qualsevol sistema consistent, sempre hi haurà alguna afirmació tal que
ni ella ni la seva contrària poden ser demostrades dintre del sistema (i una de les dues
ha de certa!)
Això suposa un fort xoc pels que creien (o encara creuen) que la força de la raó és
il·limitada: no ho és, té límits.
Un llibre de referència és, per aquest apartat, el de Hofstadter: Gödel, Escher, Bach. An eternal golden Braid.
B.- De Laplace a Heisenberg: l'ideal empirista
Dans l'introduction de sa théorie
analytique des probabilités, Laplace écrit :
"Nous devons envisager l'état
présent de l'univers comme l'effet de son état antérieur et comme la cause de celui qui
va suivre. Une intelligence qui, pour un instant donné, connaîtrait toutes les forces
dont la nature est animée et la situation respective des êtres qui la composent, si
d'ailleurs elle était assez vaste pour soumettre ces données à l'analyse, embrasserait
dans la même formule les mouvements des plus grands corps de l'univers et ceux du plus
léger atome; rien ne serait incertain pour elle, et l'avenir, comme le passé, serait
présent à ses yeux. " Cette conception a été à l'origine d'un grand courant
de pensée philosophique. (Citat a http://www.math.unicaen.fr/~reyssat/laplace/)
Laplace
formula la idea de l'univers com un rellotge precís. Si coneguéssim en un moment donat
la posició de tots els cossos i la seva velocitat, aplicant les lleis de la mecànica
celeste podríem conèixer l'estat de l'univers en qualsevol moment del futur. És només
una expressió concreta de l'ideal que impregna les ciències naturals el segle XIX: les
limitacions al coneixement científic són circumstancials, la ciència tard o d'hora ha
de ser capaç d'explicar el món d'una manera completa.
El Principi d'Incertesa de Heisenberg
(1927) nega que tal cosa sigui possible. Aquest principi diu que no es pot conèixer
alhora amb precisió la posició i la velocitat (de fet la quantitat de moviment) d'una
partícula. Una manera d'entendre l'origen d'aquesta incertesa és tenir present que per
observar una partícula cal fer servir algun medi d'observació - normalment el llum, per
veure la partícula, o algun altre tipus de raig, per detectar-la. Però el contacte del
raig amb la partícula modifica el seu moviment d'una manera o altra.
És una versió científica i espectacular d'un principi que molta altra gent coneix per
experiència pròpia: res es pot observar sense al mateix temps modificar l'objecte
observat. Estarien d'acord amb això els psicòlegs o els sociòlegs, els escriptors, els
viatgers/turistes, l'espectador de teatre o el crític d'art, el pare que vol conèixer el
seu fill, etc.
De tota manera,
el que volem destacar aquí és que la metodologia científica
basada en la observació empírica també sap que té uns límits impossibles de
superar.
Un altre camí
d'anàlisi ens portaria a considerar que si només podem conèixer aproximadament la
posició o la velocitat dels constituents, el comportament caòtic dels sistemes dinàmics
fa que sigui fotesa la pretensió de predir el seu futur.
C.- De Turing a Damasio: l'ideal maquinista
Fem ara un salt
a un territori que encara conec menys que els anteriors. Als anys cinquanta, quan es van
començar a desenvolupar els ordinadors, va sorgir amb força la Intel·ligència Artificial. Es
tractava de veure com es podria produir una màquina, un ordinador, que tingués la
intel·ligència d'un humà.
Si la pregunta és Podran mai els humans construir una
màquina intel·ligent?, hem d'establir
què entenem per màquina i què per intel·ligència. La primera és més senzilla: una
màquina és una construcció que és possible fer-la seguint una sèrie d'instruccions
executables sense necessitat de saber què s'està fent.
Tractant de
especificar què és la intel·ligència, Turing
va dissenyar el què es coneix com el test de Turing (1950): Un
ordinador seria intel·ligent si una persona comunicant-se amb l'ordinador a través d'un
terminal (teclat i pantalla de text) fos incapaç de decidir si a l'altra banda del fil hi
ha una persona o una màquina(*).
No aprofundirem
en aquesta qüestió. El llibre de Hofstadter i el de Penrose tracten el tema. Però ens
interessa remarcar el concepte d'intel·ligència que aquest test especifica: la
intel·ligència tindria com a únic conducte el llenguatge, i encara el llenguatge
escrit. Això s'inscriu en la millor tradició filosòfica occidental (Descartes altre
cop, Kant, etc.) que identifica la intel·ligència amb el raonament i el raonament amb
allò que sigui comunicable a través del llenguatge.
En aquest context m'ha resultat molt interessant el llibre de Damasio
, El error de Descartes. La
tesi del llibre és que la ment humana no resideix exclusivament al cervell sinó que
està íntimament lligada a les emocions i altres aspectes que rauen a la resta del cos.
Nega que sigui possible l'ideal del raonament fred que no es deixa influir per les
emocions, i demostra que el cervell per si mateix és incapaç de completar la capacitat
de raonament que reconeixem com a humana.
(Tindreu en compte sens dubte que no sé explicar un llibre com aquest en quatre ratlles
sense simplificar molt, i probablement equivocant-me un tant).
Basant-se en l'estudi de pacients neurològics amb lesions serioses de determinats
components cerebrals, constata que presenten les següents disfuncions: mostren
incapacitat en la planificació i decisió, en especial aquells processos de planificació
i decisió que afecten a l'esfera personal i social, tenen seriosament afectada la
capacitat de processament correcte de les emocions, i també perden la capacitat de
memorització d'imatges a llarg termini. En canvi tenen absolutament indemnes la capacitat
d'atenció, la memòria, el llenguatge i la majoria de les funcions cerebrals habituals.
Com que els components cerebrals compromesos resulten ser els que comuniquen el cervell
amb les altres vísceres, l'autor conclou que el cervell i el cos treballen com un tot
indissociable, que interactua amb l'entorn com un conjunt.
Les emocions
pertanyen més al cos, com el llenguatge pertany més al cervell o a algunes àrees
concretes del mateix. Però la presa de decisions, sosté Damasio, queda molt ben
repartida, les emocions hi tenen un paper important. Donat que una decisió purament
racional implicaria la consideració de innombrables possibilitats, el mecanisme pel qual
decidim implica els marcadors somàtics:
associem certes idees, imatges, situacions, amb estats somàtics, sensacions del propi cos
i són aquestes associacions les que ens permeten rebutjar automàtica i inconscientment
tota una sèrie de branques de l'arbre de decisions (interessant recordar aquí el premi
Nobel Daniel Kahneman
pels seus estudis de la irracionalitat de les decisions humanes en contextos econòmics).
La intuïció, com a guia inconscient del pensament, i el mateix subconscient freudià,
respondrien a mecanismes similars.
L'error de
Descartes seria doncs la concepció, en el Cogito ergo sum, de
l'ànima pensant com alguna cosa totalment separada del cos, amb existència independent
del mateix. I aquesta idea està profundament arrelada a la cultura occidental, i, per
exemple, desenfoca el tractament dels problemes mèdics, tot separant el cos de la ment.
Un cop considerada
la intel·ligència humana des d'aquesta perspectiva, tornem a la pregunta original: és
possible una màquina intel·ligent? Evidentment la resposta no crec que existeixi, però
a la vista de les limitacions que hem assenyalat per al coneixement científic, la meva
inclinació és pel no. En tot cas, si volem una màquina que reprodueixi el comportament
humà, haurà de tenir cor, pell, fetge i tota la resta de components necessaris per a un
bon funcionament de la ment humana.
Acabaré amb un
acudit que sempre m'ha agradat: si mai un grup de científics aconsegueix un ordinador
intel·ligent, el més probable és que es passi tot el primer any de la seva vida sense
dir més que Gu! Guuugr! Da, Da. I
que la primera mostra d'intel·ligència sigui el clam "Ma-ma!".
(*)És
famós el programa d'ordinador Eliza, que
d'una manera molt simple imita un psicoanalista en diàleg amb l'usuari. D'intel·ligent
no ho és ni un pèl. però aconsegueix donar la impressió que algú està a l'altra
banda, escoltant i responent
Els llibres de la primera part
CAVALLI-SFORZA,
Francesco; CAVALLI-SFORZA, Luigi Luca (1999). La ciència de la
felicitat. Edicions Proa,
Barcelona.
Damasio, Antonio R. and Damasio, Hanna (1992). "Cerebro y lenguaje". Investigación y Ciencia. 194(noviembre):59-66.
DENNET, Daniel (2000). La peligrosa idea de Darwin. Galaxia
Gütemberg, Barcelona.
DENNET, Daniel (2000). Tipos de mentes. Hacia una
comprensión de la conciencia. Editorial Debate,
Madrid.
GOULD, Stephen Jay (1982). El pulgar del panda. Hermann
Blume, Barcelona.
GOULD, Stephen Jay (1983). Desde Darwin. Reflexiones
sobre historia natural
Cuantificación de la inteligencia humana. Hermann Blume,
Madrid.
GOULD, Stephen Jay (1987). La falsa medida del hombre. Ediciones
Orbis, Barcelona.
LÓPEZ GARCÍA, Juan Carlos (1999). El taller de la memòria. Edicions
Bromera, Alzira.
PINKER, Steven (1995). El instinto del lenguaje. Alianza
Editorial, Madrid.
RUBIA, Francisco J (2000). El cerebro nos engaña. Temas
de hoy, Madrid.
VILARROYA, Óscar (2002). La disolución de la mente. Tusquets,
Barcelona.
Els llibres de la segona part
Damasio, Antonio
R. (1996). El error de Descartes. Editorial
Crítica, Barcelona.
Una entrevista recent (16/12/2002) amb Damasio a La
Vanguardia
Penrose, R. The emperor's
new mind. Oxford Uniersity
Press, Oxford, 1989.
Hofstadter, D. Gödel, Escher,
Bach. An eternal golden Braid. Basic Books,
1987. Traducció espanyola de M. A. Usabiaga i A. López Rousseau: Gödel, Escher, Bach: Un Eterno y
Grácil Bucle. Tusquets
Editores, 1987.
Per acabar, recomanem el conte de Roald Dahl "William and Mary" a Kiss Kiss que podeu llegir a:
http://www.roalddahlfans.com/shortstories/will.php
|
Narrativa