  |
índice no. 35: març - abril 2003 |
|
índice no. 35: març - abril 2003 |
Surts de la feina cansat, neguitós. Penses: què et passa? Has acabat. Respira fondo. Tens tot el vespre per tu. Fas el camí de casa pensant en tot allò que hauries de fer, o que convindria que fessis, o que faries de gust en arribar a casa: hi ha roba per rentar, cartes per contestar, el termostat de la nevera que no funciona bé... Potser seure al sofà i escoltar algun disc a l’atzar tot fumant un cigarret. Però hi ha alguna cosa que no rutlla. Una mena d’espais morts s’infiltren entre els teus pensaments i et deixen amb una sensació de desassossec incomprensible. Cabòries, et dius encara quan obres la porta de casa. Encens el llum, deixes la jeca al penjador, et treus les sabates, vas a l’habitació i et quedes dret, mirant algunt punt imprecís de la paret. Blanca. Què havies de fer?, reacciones. Vas a la sala, t’asseus al sofà, obres una revista. Havies de rentar roba. I hi ha el termostat de la nevera que no funciona bé de fa mesos. T’aixeques. Indecís. Fas dues passes. Després una altra. T’atures davant del potus que penja de la prestatgeria del racó. Aquestes fulles lluents. Què tenen avui les coses que et miren aguantant-se l’alè. Bestieses, fas veure que penses. Engegues el televisor i apagues el llum. Així, tot fosc. Només la pantalla lluminosa ben lluny, plena de cares petites, de gestos petits, de veus de mentida. Estires la mà, palpes la tauleta, agafes un cigarret, tornes a palpar, l’encens. Fumar et relaxa. Un home parla com si sense ell el món s’hagués d’acabar. Aquesta cara excessiva, omplint la pantalla. Què hi ha al darrere? Aquests ulls fixos. Xucles amb força i veus com s’encén la punta del cigarret. Vermella. Fumar et relaxa, tornes a dir-te poc convençut. Un formigueig estrany, molt lleu, a les mans, a la cara. Apagues el cigarret, t’aixeques, camines endavant, et gires, camines endarrere. Obres el balcó. L’aire que corre. Fresc. Respira fondo. Tens tot el vespre per tu. Tot el vespre per tu, i mires avall, al carrer fosc. Bellugueig. I mires amunt, cap al cel fosc. I aleshores la veus. La veus com corre rere els núvols grisos, blancs, grisos. I aleshores ho saps. És la lluna que et tiba altre cop. Et xucla. Rucades. Et gires. Un home i una dona es besen davant d’un tramvia. Plou. Una música insuportable s’allargassa tant com el bes. Apagues el televisor. Així. Tot fosc. Una claror blanca irromp de biaix pel balcó. Blanca. Et gires. Vas a la cuina. Fer el sopar. Allargues les mans cap enlloc. Baixar les escombraries. Primer baixar les escombraries, et dius. Però alguna cosa no rutlla. Els espais buits van eixamplant-se al teu cap. Blancs. Agafes la jeca, obres la porta. Escales avall, com fletxes que volen per sota els teus peus. L’aire fresc, que t’omple els pulmons. Te’ls infla. Te’ls infla. Tens por que no esclatin. Camines. Camines sense mirar amunt. Un formigueig estrany, lleu com una brisa, com l’olor de l’aigua d’un riu. Camines de pressa. L’empedrat s’escola sota els teus peus. Sense mirar amunt. Grisos, blancs, grisos, penses. On ets? T’atures. Respira fondo. L’aire fresc et penetra fins a l’estómac, fins als genolls, fins als dits dels peus. Un formigueig estrany. Blanc. No mirar amunt! Els pulmons estan a punt d’esclatar-te. Blanca i rodona, freda, és la lluna que et penetra. La tens a l’estómac, darrere els genolls, a les plantes dels peus. Blanca. Arrenques a córrer. A córrer, a córrer, a córrer. Un tremolor com de vidres, de pluja que espetega a l’asfalt. Penses en un bes llarg com un carrer a la nit. Un bes llarg i blanc. Hi ha ombres que passen, llums que passen, ombres, llums. Corre!, crides, corre!, no miris amunt! L’aire fresc, els pulmons. La tens a la boca, blanca, rodona, freda. I corres, corres, corres. I llums, ombres, llums. Grisos, blancs, grisos, penses. Dos fars rodons que t’enlluernen. Un formigueig. Un tremolor. Ara!, salta!, crida una veu. La teva? Saltes. Els fars. Blancs. Un cop terrible, com un bes rodó, blanc, llarg. La tens encara un instant als ulls, grisos-blancs-grisos. Un instant rodó com la mort. Blanca. |
| © Ramón Farrés Ramón Farrés és poeta i traductor. Ha publicat, entre altres, el recull de poemes Trenta-set poemes en forma de finestra, Jardins de Samarcanda, Cafè Central-Eumo Editorial, 1997. Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
LA MORT BLANCA
Narrativa