 NO PARLARÀS MALAMENT
DELS MORTS
Monika Zgustová
Aparto el diari. Em criden l'atenció tres senyors amb cabells
blancs, que seuen a la taula del costat. Dos d'ells són quasi calbs, el tercer fa volar
la seva crinera. Els seus vestits elegants amb corbata fan lluir les seves figures d'homes
que devien haver estat ben plantats. En aquest cafè el trio sembla vingut d'un món, del
món antic, passat, potser de la Praga d'entreguerres. Tasto el vi blanc que tinc a la
copa i em deixo endur per les seves veus: les veus d'Antonin, Pavel i Dusan, segons
m'assabento més tard.
* * *
-A Holanda han descobert la manera de mantenir viva
la consciència d'algú que acaba de morir.
Pavel va fer un glop del seu conyac, es va acariciar
la calba com qui s'allissa el serrell despentinat, i va mirar al seu voltant per
assegurar-se que la seva frase havia fet l'efecte desitjat en els seus amics.
A Dusan, evidentment, no li va fer cap efecte, cap ni
un. Mirava fixament la cortina -era de puntes, i la fumera del cafè l'havia tornada
grisa- que el vent primaverenc de Praga feia onejar.
-Mantenir la consciència després dels morts? -va dir
Dusan en veu baixa, més aviat per a si mateix que per als altres-. Només els faltaria
això, als morts. No poder oblidar. I ara, quina bestiesa!
Un atac de tos el va fer callar. Quan se li va passar,
Dusan va llançar als amics una mirada de disculpa, però, en aquell cafè sorollós, els
companys de taula semblaven no haver-se fixat en els estossecs i segurament tampoc havien
sentit les seves paraules.
-No és exactament com dius -Antonin va deixar de
llegir l'editorial en el diari i amb energia va espolsar la cendra del cigar-. A Holanda
no han descobert la manera de mantenir viva la consciència d'algú que acaba de morir.
No. Només han estudiat què passa després de la mort i han trobat que la consciència no
es perd de seguida. Jo també ho he llegit.
Antonin va colpejar amb els nusos dels dits
l'autoritat incontestable, el diari.
Potser per dissimular la seva manca de memòria, Pavel
va fer onejar la mà en direcció al cambrer i li assenyalà amb un gest que volia un
altre conyac.
Mentrestant, Antonin es va omplir la boca del fum del
cigar, el va expulsar, es netejà el coll i continuà:
-Conec la història d'un mort viu. La dona del
president Wilson, un cop mort el seu marit, va fer com si fos viu i feia creure a tothom
que li demanava consells sobre totes les qüestions a resoldre. Però era ella mateixa qui
prenia totes les decisions.
-Jo també ho he sentit dir -va dir Pavel xarrupant el
conyac que el cambrer acabava de servir-li-. Però allò que em fa més gràcia és el cas
de Txékhov. Després de la seva mort van traslladar el seu fèretre d'Alemanya a Rússia.
El taüt va viatjar en un tren de càrrega, en un vagó amb la inscripció: Ostres. Quan
el tren va arribar a Moscou, van treure el taüt i el van enviar al cementiri. Aquell dia
s'hi celebraven dos enterraments: el de Txékhov i el d'un general. El servei funerari va
confondre els dos noms, així que els eixams de lectors que havien vingut a acompanyar
Txékhov ploraven darrere del taüt d'un general, mentre que les poques persones que van
seguir el taüt de Txékhov estaven convençudes que s'acomiadaven del general. Una banda
militar va acompanyar Txékhov fins a la tomba.
-Jo també ho he llegit, tot i que no va ser
exactament com tu ho dius, Pavel -va dir Antonin mentre plegava el diari-. Gorki ho va
descriure en les seves memòries, i se n'indignava molt.
-Sí que va anar així, al peu de la lletra! Quina
barra! Menys conyac i més pastanaga crua, que és excel·lent per a la memòria, Antonin!
-s'enfadava Pavel-. I també la ceba!
-A mi aquesta història no m'indigna com a Gorki. Al
contrari, em diverteix –va dir Antonin amb una ganyota-. No som res. Si almenys ens
convertíssim en pols! Però ni això: després de la mort, just després d'ella, ens
confonen amb el qui més ens feia riure mentre vivíem. -Antonin tornava a agafar el
diari-. Tu, Dusan, no dius res. Has vingut a veure'ns per fer una becaina al cafè, oi?
-Penso en el meu mort -va dir Dusan mentre seguia amb
els ulls la cortina que onejava i repartia al seu voltant uns minúsculs grans de pols que
només es veien en els raigs solars-. Tenia el mateix nom que jo, Dusan, i el seu pare
també es deia Dusan. Els russos tenen una paraula per indicar aquesta mena de dobles
homònims: tioska.
La cortina de la finestra es va desinflar
mandrosament.
A través del fum del cigarret Pavel observava el
quadre que penjava a la paret del cafè. Antonin desplegava el diari. Dusan va tastar el
conyac i es disposà a contar:
-El meu homònim es va casar dues vegades: amb les
dones més lletges de la terra. I és que si una dona li demanava que s'hi casés, el meu
estimat tioska ja emprenia la marxa cap a l'altar. No, ell no marxava, tioska no era cap
mena de soldat. Més aviat era... un cavall. Sí, cavalcava cap a l'altar com un cavall
amb els aclucalls als ulls.
-Carai, no li agradaven les dones?, que només es
casava amb les lletges? -va dir Pavel i continuava observant el quadre que retratava un
home assegut en un cafè, sobre la taula del qual havia aparegut, com un miratge, una
nimfa nua, verda i transparent.
-Sabeu quant costarà un viatge en tramvia d'avui a
deu anys? -s'indignava Antonin llegint el diari; aquesta notícia el va sorprendre tant
que es va posar les ulleres per veure-la millor.
-Suposo que sí que li agradaven les dones -va
contestar Dusan-. L'única vegada que el vaig veure interessar-se per una dona maca va ser
a Berlín, en un simposi: s'hi va encapritxar d'una companya polonesa. Al vespre
l'esperava a l'hotel davant dels ascensors, però ella, quan va arribar-hi, va esbossar un
somriure indefinit adreçat a algú que estava darrere del meu tioska, i zzzzzzum!, se'n
va anar com una sageta. L'endemà a la matinada ja tornàvem cap a Praga, i en el tren
vaig preguntar-li al tioska: "T'has adonat que aquella polonesa, sempre que li fas un
petó, et mossega?". Després d'això, el tioska va deixar de parlar-me: durant una
setmana no em va dir ni piu. Uf, el meu tioska! La primera dona el va deixar pocs mesos
després d'haver-s'hi casat: el meu tioska l'havia sorpresa a casa amb un amant i la dona
li va fotre una bronca per haver arribat a casa massa d'hora: "Aquestes coses no es
fan", li va dir i se'n va anar de casa amb cara de tres déus, fora de si. I la
segona dona, amb qui es va casar molt de temps després d'allò de la polonesa, l'ha
sobreviscut.
-I per què ens expliques tot això?- deia Pavel i es
rascava el front, mentre Antonin fixava els ulls en el diari-. Si estem parlant de la vida
després de la mort! És que el teu homònim ha reviscut després de la mort?
-Home, fins a un cert punt, sí. Vaig anar al seu
enterrament. Va morir jove, als setanta anys.
Un nou atac de tos va sacsejar el cos de Dusan que va
apartar la cara dels amics. Quan va deixar de tossir, es va quedar uns instants immòbil
per agafar l'alè. Respirava profundament i observava la cortina que ara s'inflava i
escampava al seu voltant els granets de pols.
-Tancaré la finestra, vols? -es va oferir Pavel.
-No cal, l'aire nou de la primavera, mmm! -va dir
Dusan-. Té setanta anys, el meu tioska. Vull dir que els tenia, és clar. Al nostre
institut hi havia un company que es deia Koci. Abans de dir-se Koci havia tingut un cognom
llarg, alemany, però se'l va canviar per un de breu i txec. El col·lega Koci no era del
tot burro, però tampoc era gaire brillant: la mediocritat pura. Des del començament de
la nostra col·laboració a l'institut es feia evident que en els seus treballs acadèmics
sobre la literatura -si és que de les seves barreges enganxades de qualsevol manera se'n
pot dir treballs acadèmics- el col·lega Koci agafava com a inspiració els textos que
havia publicat el meu homònim. Estilísticament, però, també feia seves les idees del
tioska. Com a tot arreu durant els anys del comunisme, al nostre institut sovint
s'organitzaven reunions: qualsevol cosa que s'hi discutís, s'enfocava des del punt de
vista de la ideologia única. Ja ho sabeu, és clar. Un dia el col·lega Koci va dir en
una d'aquelles reunions sobre el tioska: "Camarades, la meva opinió és que hauríem
de rebaixar el camarada XY -és a dir, el tioska- a un lloc de menys responsabilitat. En
la direcció no necessitem persones que no sols no són membres del partit, sinó que, a
més a més, no respecten, d'una manera activa, el nostre règim polític i la nostra
ideologia." Ningú no va protestar; era impensable, ja ho sabeu! Teníem por, és
clar. Ens hi hauríem jugat la feina, el nostre futur com a investigadors i el futur dels
nostres fills. Tens raó, Pavel, això no és cap excusa. No ho és, no. Però l'època
ens feia fer unes coses... Qui no tenia cap culpa? El tioska. Ell no. Després d'aquesta
intervenció el van fer fora del lloc directiu i després del 68, després de la invasió
soviètica, el van fer fora de la feina. Però el tioska continuava investigant i
escrivint els seus assaigs, això sí, i no sé ben bé com, però es mantenia al corrent
de les últimes tendències crítiques que hi havia a l'Occident. Com es guanyava la vida?
Excavava fosses i hi col·locava la canonada, a les muntanyes del nord de Bohèmia, ja ho
coneixeu. I als vespres, a la caravana, estudiava i escrivia. Em donava a llegir els seus
assaigs que enlloc no podia publicar, i segurament els donava també a altres persones,
perquè aviat les seves reflexions i les seves anàlisis van aparèixer ficades en
aquelles mediocritats del col·lega Koci que ell anomenava articles acadèmics. I el
nostre director... Em pregunteu qui era el nostre director? Que no ho heu endevinat?
Després de la invasió del 68, el col·lega Koci va esdevenir el director de l'institut,
és clar! Bé, continuo: de manera que no va passar gaire temps i el col·lega Koci
inseria en els seus articles passatges sencers dels estudis del meu tioska, naturalment
sense citar-lo.
-Amb l'arribada de la democràcia -prosseguia Dusan-,
el col·lega Koci es va quedar en el seu lloc, és clar, però va haver d'admetre que el
tioska tornés. Sí, les noves autoritats democràtiques van obligar Koci a fer-ho, a
Koci. I després, Koci no parava de retreure al tioska, una i altra vegada, que durant la
seva absència a l'institut, mentre es dedicava a la feina manual, s'havia abandonat i
actualment els seus mètodes no valien res. Però, això sí, li agafava els articles i
durant anys els guardava al seu calaix. Sense publicar-los, és clar. De manera que el
tioska tornava a escriure per al calaix, amb la diferència que abans de la caiguda del
mur escrivia per al seu propi calaix, el contingut del qual algú saquejava de tant en
tant, mentre que, durant la democràcia, escrivia únicament per a un calaix aliè i al
qual ningú mai no hi acudia. El tioska ho sabia. De tanta impotència va emmalaltir.
Però per què ho explico? De què hem parlat?
-Has començat a explicar l'enterrament del teu
homònim -va dir Antonin i amb les ulleres al nas fitava una columna en el diari.
-Hem parlat de la vida després de la mort, i tant.
Gràcies -va somriure Dusan i estossegà -. Vaig assistir a l'enterrament del tioska.
Davant del seu taüt parlava el director de l'institut, el col·lega Koci. Llargament,
detalladament i amb grandiloqüència afalagava la vida plena de mèrits del mort. La gent
plorava, vaig veure les llàgrimes.
Les ulleres d'Antonin van fer uns llampecs en
direcció a Dusan. Antonin es va rascar la galta:
-Quina barra! I els seus amics, els coneguts, la seva
família, no van protestar?
Dusan observava la cortina, el marge gris de la qual
acabava d'acariciar el cap d'un home assegut al costat de la finestra. Va prendre alè i
va dir amb veu ronca:
-La dona del difunt, la dona del tioska, seia davant
meu. Va sospirar sorollosament i va dir: "Quin discurs més bonic!"
El cambrer va portar als tres clients el compte i va
demanar-los que paguessin la consumició, perquè el servei s'acabava. Antonin es va posar
a llegir la columna del diari mentre s'acariciava la calba. Dusan observava la cortina de
punta, grisa com el vestit de la Ventafocs després del ball.
-La teva història fa riure quasi tant com la de
l'enterrament de Txékhov -deia Pavel amb la boca esbatanada per un badall.
-Sí, tens raó -va dir Dusan-, la història del meu
tioska té molt a veure amb la de Txékhov. I tant! A Txékhov el van enterrar els
militars, al tioska li va donar sepultura el seu botxí.
El cambrer s'hi va acostar, però com que els diners
encara no hi eren, tornà a anar-se'n.
-Hi ha casos en què la gent, un cop hipnotitzada,
recorda la seva vida anterior -va dir Antonin, i col·locà un bitllet de cent corones
sobre la taula.
-Sí -va sospirar Pavel després d'un llarg silenci,
durant el qual comptava les monedes que havia abocat al palmell. I va afegir sense
haver-s'hi pensat gaire, amb indiferència-: Un pot mantenir la consciència després de
la mort unes quantes setmanes, i prou...
Antonin va col·locar el cendrer sobre el seu bitllet
de cent corones, que es va bellugar amb el corrent d'aire.
-Els francesos feien experiments amb aquest fenomen
durant la revolució -va dir-. Es posaven d'acord amb un dels condemnats a mort que
després d'haver-li tallat el cap li farien una pregunta i ell la contestaria. Com? Doncs
per exemple el sí eren les celles aixecades, el no el nas arrufat.
Pavel va ser el primer d’aixecar-se:
-Ja ho veus -es va adreçar a Dusan-, és com el teu
homònim. Ell segurament també sentia, des del taüt, el discurs magnífic que li van
dedicar durant el seu enterrament.
* * *
Segueixo amb la mirada els tres homes amb cabells blancs; es dirigeixen cap a la porta
de sortida. Caminen pausadament, ben rectes. Ara eviten la cortina que voleia en l'aire
d'abril com si els fes senyal d'adéu.
|
Narrativa