 Dos moments musicals
Gabriel Vinyals
I
Tomás Luis de Victoria: Ofici de Tenebres
Escoltes Victoria en la penombra d’aquesta cambra estrangera que t’acull.
La penombra, com paraules no dites, tampoc no diu tota la llum: n’insinua, tan sols,
el concepte: biaix que, a frec, colpeja.
Així ha de ser per tal que pugui acollir aquesta música que sembla eixida d’un
altre món, molt més enllà del que tu ara habites, del món que t’habita.
"Concediu-los, Senyor, el repòs etern. I que la llum perpètua els il·lumini."
Concediu-los-hi, sí.
Però que la llum no hi sigui massa present per tal que el món tampoc no hi sigui.
Perquè si no l’han pogut tenir a la terra, el repòs, que almenys
l’aconsegueixin allí on són: un no lloc per esdevenir un no ser.
I que aquesta música els acompanyi, a ells.
A nosaltres.
Vet aquí la glòria de la tenebra d’aquest ofici.
Allí, enlloc, potser: la llum inundant ment, esperit: el no-res.
Llavors sabran qui són: un no ningú.
Per sempre.
L’etern.
Coneixeran el Nom: veuran la pedra negra, per ventura.
I tu sabràs que en arribar(-te) l’hora no hi haurà cap música: dubtes, sí: tots.
I camins esborrats.
No t’entestis, doncs, a indagar el sentit de l’etern.
Ni tractis d’inscriure res en l’eternitat: car ara ja has entès que aquesta
eternitat no et sobreviurà ni un instant.
II
Henri Salvador: Chambre avec vue
No estic segur si va ser a Caiena, a Sumatra, a Marràqueix o en algun illot de les
Filipines on vaig instal·lar el meu jardí d’hivern. Després de voltar mig món en
una sala de festes que sempre era la mateixa: una cambra amb vistes al jazz suau,
mediterrani, tenyit de ressons antillans i brasilers. Amb vistes al teu cos, que en
realitat són molts cossos. Música del sentiment de no ser d’enlloc, de ser lliure.
De ser teu –només. Vagarejar pel món. Fins i tot, per Barcelona, amb Bernard Hilda:
es deia Rigat, el lloc? Feixistes de bigotet prim: l’estraperlo, el Camp de la Bóta,
la fam. La por. Que el vent del desert se m’endugui enllà del mar. Es fa diumenge
quan (em) somrius. He cantat massa, potser? Se’m mesclen els records dels amics:
Django, Boris, Yves, Quincy... És massa tard. I ara em convides, una estona, a la teva
cambra amb vistes. És la revenga de l’amor? Sé que saps que t’estimo. Un
darrer vals, un darrer bes. Una darrera mirada al teu jardí d’hivern.
|
Narrativa