 Aquell estiu del 42
Miquel de Palol
L’estiu del 42 jo tenia quinze anys, però la natura, la
mateixa mare natura a qui ara, per respecte, m’abstinc de posar-li l’epítet que
es mereix per tot el que m’ha fet, m’havia dotat de la mida i la pinta d’un
paio de dotze com a molt. Les ties, les més ufanoses en especial, aquelles ties davant de
les quals un es posa ferm esperant aprovar la revisió, em sobrevolaven amb la mirada amb
la mateixa facilitat amb què els Spitfire sobrevolarien aviat els Messerschmidt en les
futures i glorioses pel·lícules sobre la guerra d’aquells dies.
Des de les avui estomacades pinedes de La Platja, jo
sentia que una altra guerra es lliurava aquells dies sense mi. La guerra de les pells
canyella, la del primer bikini de la història, la del descapotable i el canot amb motor
forabord. I això per parlar tan sols dels símptomes externs que un pobre aspirant a
adolescent com jo estava condemnat a veure sabent que eren tan sols el guarniment, tan
luxós i brillant com es vulgui, però res més que la decoració, i la caixa –de
Pandora per descomptat—que contenia la màgia imaginable, inimaginable, la que tots
volíem i –això vaig saber-ho després, com tantes altres coses—de tant suposar
en els altres acabàvem convertint en una entelèquia a l’abast de ningú.
Queia ja l’Agost derrotat per les llums cada cop
menys cridaneres, i això no obstant més daurades, dels camps en plena trilla i les
aigües que anuncien la tardor grisa una assolellada tarda dedicada a passejar la meva tan
fútil adolescència per la solitària platja, amb el perfil de Palamós al fons, amagava
la bromosa Calonge rere el Cap Roig, excitat pel sol rasant. Caminava per la vora de les
onades, ociosament arrossegant els peus per sentir que modificava el món, mal que la
modificació desaparegués trenta segons després. Esgotat pel viatge dels desitjos,
desenganyat del viatge de les esperances, el pensament em vagava per l’ambigu
altiplà e les formes, els colors i les sensacions. La mala llet de la imaginació té la
seva casuística, com sap tothom.
Així, badant badant vaig ensopegar amb un estrany
objecte mig enterrat la part lleugerament superior del qual vagament recordava la forma
d’una trompa d’elefant. El vaig extraure de la sorra. Semblava una
d’aquelles peces de pisa que feien servir les àvies per la maionesa, però amb pinta
de cosa molt antiga. Quan li netejava la sorra, una sorprenent ventositat va estremir la
punta de la trompa, i després d’un fum blavós que desprenia una pesta com de
bonyiga va aparèixer corporificat amb enigmàtica fistanya atòmica un àrab enorme mig
transparent i tornassolat, d’ulls llarguíssims i de biaix i punxegudes orelles, i es
va inclinar al meu davant.
–Gràcies, amo meu, per haver-me alliberat de la
presó –va dir amb veu vibrant, telefònica–. De guerra en guerra, i tiro
perquè em toca. Tot i que ho vas fer l’any passat, demana’m tres desitjos, i
te’ls concediré.,
Em vaig quedar de pedra, naturalment.
–Com que ja ho vaig fer l’any passat? Què
vols dir ?
–T’aconsello que no perdis el temps
discutint, perquè se t’acaba l’espai.
Vaig reaccionar.
–Vull un iot de vint-i-cinc metres d’eslora,
com aquell –vaig assenyalar l’horitzó–, equipat amb tot el que cal :
tripulació, serveis, marisc, xampany, música, i dones, sobretot dones.
–Concedit.
Tres dies després jo podia tenir un principi de
cirrosi hepàtica, i les meves parts rosades eren encetada pura. A més, el iot
s’havia anat omplint per mèrits propis de tota mena de borinots –i en tots els
sentits, accepcions i variants de l’expressió—àvids de l’abundància
generada pel meu desig.
El més curiós del cas era que els amics eren i no
eren els meus coneguts, tot plegat era com un somni, i cada cop tenia és la impressió
que fes el que fes, no canviaria res. Això produïa la sensació angoixant de falta de
límits en les possibilitats, però no en els efectes. Era com haver perdut el sentit de
les conseqüències en la borratxera del crèdit il·limitat.
Em recordo entre dues hurís, curiosament semblants i
dissemblants a les aprenents d’estiuejant versió putón verbeneru que set o vuit
vegades no m’havien ni donat ocasió de donar-me carabasses per ballar a
l’envelat on més tard hi hauria el Montbar, tots tres en pilota picada a la coberta
del barco, dient-me:
–Què, guapo, tornem-hi?
I jo remugant:
–No voleu picar unes ostretes, abans?
I l’una, sandunguera, per un cantó fotent mà,
l’altra arrossegada amb la llengua per davant:
–Jo sí que en tinc una, d’ostra, perquè tu
la piquis...
–Perquè la piquis ben picada...
Com que jo ja no podia més, tot darrere apareixien un
parell de bèsties olímpiques que les abraçaven per la cintura, i em miraven tots quatre
amb un somriure inoblidable.
–Si ara mateix el senyor no té gana, li podem
avançar una mica de feina:
I així cada dia. El barco hauria pogut avançar sense
vela ni motor, només amb les sacsejades lúbriques. De matinada, quan jo ja no podia
més, encara els sentia cantar:
Si no té mala folla
El lluç de bona ganya,
Que el bufi la criolla
On fa millor fistanya.
Ens fotrem vi d’Espolla,
Triturarem l’aranya,
La nyama que ens endolla
Al cul d’on surt la canya.
Cretinet, no et sadolla
L’angostura que escanya?
La ressaca degolla
El tonto que no es banya.
Fot la patata a l’olla
Que ara tot déu s’afanya,
I jo trauré la polla
Camí de Madremanya.
S’imposava una correcció immediata, així que vaig fregar la làmpara tal com
mana la tradició, i va aparèixer de nou el geni.
–Què desitges, amo? Mana i t’obeiré.
–Vull que quedi només la part bona dels plaers.
Vull controlar els efectes secundaris. Res de ressaques ni purgacions, i per descomptat
res e sementals culturistes superdotats al voltant de les meves noies.
–Ja ho veig. Vols esborrar Epicur de la
Història.
–Qui?
–No res. Concedit.
Quan se’n tornava a la làmpara em va semblar
decebut, i vaig empaitar-lo.
–Què passa? No et sembla lògic, el que et
demano ?
Es va girar amb un somriure ensopit.
–Lògic? Això és interessant. Estàs disposat a
jugar fins al final en termes de lògica estricta? Sí? Estàs segur que hi sortiràs
guanyant? –va riure quan em va veure dubtar–. Ah, ho veus ? Creu-me, deixar
estar la lògica. Amb una mica d’irracionalitat i descontrol aniràs millor. La
lògica fins a les últimes conseqüències pot acabar en qualsevol barbaritat. No
coneixes aquells versos?
Digue’m, bon pastoret, de què estan fetes
Les estrelles, de quina vana llum
El seu pàl·lid fulgor arriba encara
Als nostres ulls.
Digue’m com és que si mirem em focus
No veiem la pel·lícula, sinó
Que ens enlluerna el raig, digue’m per què
No té sentit
Que se’n vagin la lògica i la vida
Per camins diferents, per un absurd.
Digue’m per què les estrelles no fan
pel·lícules,
Per què cap constel·lació de llums
No solca cap espai del cel nocturn.
–Què ets, un Geni o un filòsof?
Bé, exactament això no sé si se’m va ocórrer dir-li. És el que ara hauria
fet, si més no per tocar una mica la pera, però aleshores ja tenia prou feina amb el que
m’esperava.
Van venir els dies més feliços de la meva vida. Tot
era rodó, perfecte, adequat, proporcionat i ben acabat. La discreció pautava la
meravella dels excessos, i tothom complia estrictament el guió fixat per mi.
Però com preveure la sorpresa, com establir-la sense
perdre el control d’una banda, ni de l’altra perdre l’encant? Vet aquí una
contradicció insalvable, i la precisió del Geni no admetia ambigüitats. Vaja, que no hi
havia sorpresa possible. Ni canvi. Ni res. L’absolutament controlat i previst i
adequat degenera aviat en l’absolutament avorrit. M’havia fet presoner jo mateix
de l’horror del desig complit, però per sort no vaig deixar-me arribar al pànic.
–Què més vol, el meu amo? –em deia la
preferida, a qui feia temps havia deixat de requerir perquè se’m passegés al davant
tal com l’havien dut al mon, ni tan sols provocativa, ni tan sols amb posat ingenu
perquè després, etcètera...
–Què més vull? –li vaig dir jo.
–Em vols a mi. Per sempre –em mirava
interrogant–. No? Dons quan vulguis –feia una riallada–. Tampoc? Doncs mai!
I se n’anava rient. Però a partir del segon
desig sempre va tenir el detall de no muntar-s’ho al meu davant.
Així i tot jo em quedava sentimentalment extenuat.
L’exigència d’autenticitat informa sobre la força d’algú, sobre la seva
estupidesa? Vaig entendre que la paraula il·lusió tant servís per referir-se a
l’anhel esperançat com a l’autoengany, ai, les trampes porten la venjança
incorporada. Quan ja m’atacava el pànic de la idea de tot el pànic possible, de com
podia acabar tot plegat fins a la nàusea, encara el feia més fort pensar que només em
quedava un desig, i després del que demanés no me’n quedaria cap altre per
contrarestar-ho.
–Vols que ens banyem a la Platja dels Escalencs?
–em deia més tard, perquè, a més, tot l’any era estiu.
–O la Platja de Can Vilaret? –deia
l’altra, la que em distreia dels excessos.
A la tarda, cantaven d’altres coses:
la barca m’ha despertat
d’una farra lluny d’aquí;
jo tot sol era feliç
i amb vosaltres tinc malsons.
Era el somni una parida
fins a platges petrolieres,
les escumes eren caca
i compreses els peixets.
Eren pífies les dites,
jocs de ruc l’esdevenir,
mica en mica se’n sortien
els més malparits frustrats.
Eren fútils els desitjos,
simoníacs els ultratges,
onanistes els amors
i calfreds les vanitats.
D’angoixant que m’era tot,
empalmat no hagués sentit,
de tan tova que és la tija,
més despert, m’hi he de llufar.
Un dia, fastiguejat i desmoralitzat, vaig saltar per la borda del iot ancorat just a
davant dels toldos de can Martí, i vaig nedar fins a la platja. Allí hi havia la gent de
la meva edat, i ningú no es va estranyar de veure’m. Potser es creien feliços, i a
mi com sempre em semblaven estúpids. O potser és el que volia creure, i no és que això
volgués dir que jo em considerava més llest. Tothom és el més llest abans de competir,
però aquesta victòria només gratifica els imbècils. Estúpids o imbècils, tant hi fa.
Vaig esperar cap al tard, quan ja no hi havia ningú,
i vaig fregar per última vegada la làmpara. Com de costum va aparèixer el Geni,
precedit aquest cop d’una fumera espeternegant i vermellosa, i amb una certa ferum
sofrosa. Ai, ai, vaig pensar.
–Què desitges, amo ? Mana, i
t’obeiré.
–Vull que tot desaparegui. Vull oblidar tot el
que ha passat després de trobar-te, vull retrocedir al punt anterior a quan vaig
ensopegar la làmpara, i que tot s’esborri de la meva memòria.
El Geni jugava amb la sorra sense mirar-me. Què li
passa, potser ha perdut alguna cosa.
–Ja n’ets de sabata. Et penses que aquesta
làmpara és per tu sol, eh? –vaig fer que sí arronsant-me d’espatlles–.
Doncs no. En algun moment de la vida, generalment a la teva edat, tothom la troba i tothom
la frega, i qui no la frega ara, quan la fregarà? –va riure, i jo havia d’haver
rigut, però no estava per brocs–. Qui no la fa de pollí la fa de rossí! –com
que jo continuava sense riure, es va impacientar–. En fi, tant hi fa. Què et sembla
que demana, la gent ?
–Suposo que… ai, pobre de mi.
El Geni se’m va asseure al costat i em va agafar
per ‘espatlla. No l’havíem viscuda, ja, aquesta escena? Semblava de cop molt
afable, quasi com de la família.
–Doncs sí. Amb variants, tot quisqui demana el
mateix, com tu. I tothom acaba implorant l’abolició i l’oblit. He ! Sort
que l’has feta de pollí, no ? Et fa una mica més vell, eh, haver de prendre
unes decisions tan dures?
Vaig sentir una barreja de desil·lusió i
tranquil·litat.
–Ja ho veig –vaig dir–. Ho sento.
–Home, dir ho sento és força original,
s’ha de reconèixer –va riure, i jo no tenia forces per fer-ho–. Mira,
això teu és molt normal, i no cal dir-ho, et concediré l’últim desig, igual com
faig amb tot déu.
–Gràcies.
–Sí, sí, ja me les pots donar. Vols que tot
desaparegui, eh? No et preocupis. La platja d’Aro aquesta segur que desapareixerà.
–Què vols dir?
–Veus tot això? –amb un gest va amanyagar
les pinedes de tota la primera línia de mar.–-. Tot això, fill meu, algun dia serà
teu... –va quedar-se’m mirant i va fer una riallada–. No te m’esveris,
era broma! De tot això no en quedarà res.
–Ah no? Què vols dir, que hi calaran foc?
–Més o menys. Pitjor.
Jo mirava les quatre cases i no hi entenia res.
–Qui? Per què?
Es va posar dret, i fins i tot els peus semblaven
esvair-se en l’alçada, com, una vaga cua gasosa de sirena, i eteri se’n va anar
sinuós cap a la làmpara fent un badall. En l’últim moment es va girar.
–Per cert, ja me’n descuidava, als qui em
cauen bé els faig un regalet de comiat. Vejam,. A què has pensat dedicar-te ?
Em vaig quedar parat.
–Quan?
Va riure.
–Quan, no ho sé, manyac, depèn de la sort que
tinguis. Com més tard millor, no? –i mirava la ratlla de l’horitzó ple de
barques de pescadors, potser, vaig pensar, planificant futures sortides de la
làmpara–. Però ja que literalment i en tots els sentits has decidit tirar la
fortuna per la borda, un moment o altre t’hauràs de posar a treballar.
Ara sí que em va fer posar trist.
–Seré escriptor –vaig dir, impostant una
ferma resolució.
–Sí? De debò? –em va mirar amb cara de
llàstima–. Tu mateix. En fi, ara mateix oblidaràs tot això, i algun dia,
d’aquí a uns anys, algú et demanarà que escriguis un conte d’estiu. Et
concedeixo que aleshores ho recordis tot, però per protegir la teva salut mental et
pensaràs que t’ho inventes.
I quan tot just pensava si li havia de dir gràcies,
es va esfumar.
|
Narrativa