 Conversa amb
Siri Hustvedt
i el seu traductor al castellà
Gian Castelli
per Melcion Mateu i Dolors UdinaSiri Hustvedt, escriptora nord-americana, va
passar el mes de juny a Barcelona convidada per la Institució de les Lletres Catalanes.
És autora d’un llibre de relats, Blind Eyes, de les novel.les The
Enchantment of Lily Dahl i All I loved, i d’un llibre d’assaig,
Yonder. Tots quatre han estat traduïts al castellà i publicats per Circe Los ojos
vendados, El hechizo de Lily Dahl, Todo cuanto amé i En lontananaza.
En ocasió de la seva estada a Barcelona, la Institució de les Lletres Catalanes ha
publicat una plaquette, Coses que et llegeixo, traduïda per Melcion Mateu.
Aprofitant la presència a Barcelona de Gian Castelli, traductor dels 3 darrers llibres
esmentat, vam entaular una agradable conversa als locals de l’editorial Circe.
TBR: Quan vas començar a pensar que eres
escriptora?
SH: Vaig començar a pensar que voia escriure cap als tretze anys,
després de llegir David Copperfield. El primer que vaig fer va ser un article
que va sortir al diari de la petita ciutat on vivia quan tenia 14 anys, en una curiosa
secció que es deia Teen of the Week, patrocinada per una botiga de roba, i van posar una
fotografia meva. Quan ho vaig veure vaig pensar que volia ser, més que escriptora,
autora, que em sonava més seriós.
TBR: Vas començar escrivint poesia, amb el
llibre Coses que et llegeixo, una peça en prosa que és la que dóna títol al volum.
Després només has escrit narrativa i assaig. Per què vas abandonar el gènere i quines
són per a tu les fronteres entre narrativa i poesia, si n’hi ha?
SH: Tot va començar amb aquella peça que esmentaves. Jo havia escrit
molts poemes, centenars de poemes, però va arribar un moment que em vaig quedar atrapada,
que no era capaç d’escriure res més: estava bloquejada. Estava molt amoinada i vaig
parlar amb un professor, escriptor i amic meu, David Shapiro, i em va dir que practiqués
l’escriptura automàtica, a la manera dels surrealistes. Vaig arribar a casa i
aquella nit vaig escriure trenta pàgines seguides sense parar. Òbviament, després no ho
vaig donar tot per bo: les vaig revisar una vegada i una altra fins que al cap d’uns
tres mesos va quedar com el text en prosa de Coses que et llegeixo. Allò va ser
definitiu, no vaig tornar a escriure mai en vers. Em sembla que va ser perquè vaig
entendre que, per alguna raó, la prosa era més adequada per a mi: m’hi podia
expressar d’una manera més directa, més sincera. No és que ho hagi fet gaire més,
això de l’escriptura automàtica, però fins i tot ara, quan escric novel.les, hi ha
moltes pàgines que em surten sense adonar-me’n.
TBR : Aquest David Saphiro, té res a veure
amb l’Edward Saphiro de The Enchantment of Lily Dahl? Treus els teus personatges de
la realitat?
SH: Normalment hi ha alguna cosa, no sé exactament quina. El cas de
Saphiro és pura casualitat; com Cohen, és un cognom jueu molt corrent. Quan estic
escrivint hi ha alguna cosa d’un personatge que em recorda algú, però sempre és al
final quan m’adono de qui és. En aquesta darrera novel.la, What I Loved,
penso que Laszlo s’assembla una mica a Jim Jarmush, que és amic nostre [d’en
Paul Auster i meu] però crec que ell es quedaria ben sorprès d’aquesta relació.
M’agrada Laszlo, i m’agrada Jim Jarmush, tots dos són molt interessants, però
va ser només en acabar-la que vaig pensar que tenia alguna cosa de Jarmush, encara que
molt transfigurat.
TBR: Aquesta relació entre
"memòria" i "imaginació", de la qual parles una mica al teu assaig
Yonder (En lontananza), s’articula sempre d’una manera semblant o va variant de
llibre a llibre?
SH: Canvia bastant. Escriure és una mica com somiar conscientment, quan
tens un somni, no saps ben bé què hi passa, i penses "d’on ho he tret?".
Qui sap d’on surt, alguna paraula que ha dit algú, una imatge...
TBR: Saps com serà la novel.la des de bon
començament? Què busques quan escrius? Tens la sensació d’haver descobert alguna
cosa en acabat? SH: No, la veritat és que no en tinc ni idea,
de què em sortirà. Sé on començo però els personatges es van perfilant mentre escric.
Tampoc no sé ben bé què busco, sé que m’agrada posar-m’hi i fer-ho, però no
pretenc donar gaires respostes. M’agrada l’ambigüitat. És el que intento
transmetre quan escric.
TBR: En un assaig del teu llibre Yonder,
dius que el que llegeixes s’acumula a l’experiència viscuda. Escriure també
arriba a formar part de l’experiència?
SH: Sí, és una experiència curiosa, però tampoc és que la
recomani... És una manera de plantejar-me preguntes, no tinc l’objectiu de donar
solucions. De vegades la gent ve i em demana "però, què intentaves dir amb
això?" "Quina és la funció de tal personatge?" Són personatges,
situacions: coses que surten al llibre, no és res ideològic. No sé mai què passarà.
Més aviat tracto amb ambigüetats, crear misteri.
TBR [Al traductor Gian Castelli]: Com a
traductor de diversos llibres de Siri Hustvedt, suposo que coneixes molt bé la seva
feina, com resols aquesta mena d’ambigüetats? Esteu en contacte?
GC: Una cosa que m’agrada dels llibres de la Siri és que no
escriu perquè ho ha de fer sinó com a mitjà per aprendre. Explica coses que no sabia, i
això m’interessa perquè una cosa que mai no he estat capaç de fer és escriure,
perquè crec que no tinc res a dir. Però la Siri m’ha donat una nova manera de
mirar-ho, i potser no tinc res a dir però puc escriure per mi mateix, per aprendre de mi
mateix.
Com sabem tots els traductors, m’agradaria dir que no hi ha res pitjor que
haver de traduir un text dolent: per molt bé que ho facis, el resultat sempre és nefast,
mentre que un bon text és una benedicció. No ho dic perquè sigui aquí, però Siri, a
més a més de ser una persona fantàstica, escriu molt bé. Per traduir els seus llibres
has de ser una persona molt culta, hi ha referències contínues al món de les arts. Jo
no sóc culte, però a manca d’això tinc una cosa molt important, que és una
ràpida connexió amb Internet.
Si un text està ben escrit, pot presentar dificultats concretes, però no hi ha res
impossible.
SH: Gian Castelli i jo no ens havíem vist mai fins avui. Ens hem
escrit alguns e-mails fent preguntes i respostes, però en el moment que el vaig veure
vaig sentir una amistat instantània. És evident que som amics, s’ha format una mena
de relació molt interessant. Jo havia traduït alguna cosa del noruec a l’anglès,
una biografia de Dostoievski que vaig fer amb una altra persona i va ser molt difícil.
També vaig traduir alguns poemes de l’alemany, però no ho he fet mai com a
professió. Però sé com n’és de difícil, això de recrear un text en una altra
llengua. Arribes a conèixer molt de prop conèixer l’original. El meu marit va
traduir un temps del francès, algunes coses bastant dolentes, per diners, i
s’arribava a desesperar molt. També va traduir clàssics i poesia, com ara
Mallarmé, que suposo que és més difícil però també més agraït.
TBR: Val a dir que les traduccions de Gian
Castelli al castellà són molt bones. Quan llegia els llibres, pensava tot sovint en els
problemes que devies trobar-te. Com t’ho vas fer, per exemple, per decidir traduir
Yonder per En lontananza?
GC: Va ser molt complicat, perquè realment no tenim l’equivalent de
la paraula, que ella defineix com un lloc entre aquí i allà. "En lontananza"
no és ben bé el mateix, però d’alguna manera "sona bé" i funciona.
SH: En general aquest títol no l’han traduït, en la majoria
d’idiomes van deixar Yonder com a títol. En alemany en van dir Nicht hier
nicht dot. Parlant de la traducció, també penso que si l’escriptor està
insegur sobre què vol dir, traduir deu ser espantós. Però si t’expresses bé,
encara que siguin coses complicades, però que saps què són, el traductor se’n pot
sortir més fàcilment. Per exemple, deu ser espantós traduir textos sobre teoria de
l’art. Són pàgines i pàgines carregades de metàfores sobreimposades que en acabat
no saps què diuen.
TBR: Escrius de manera regular?
SH: Sí, sí, és la meva feina habitual. Treballo cada dia, quan no
estic convidada enlloc ni "de gira", com ara, és clar. Sempre faig festa el
diumenge, i de vegades dissabte. M’encanta estar a casa, en el meu jardí, treballant
i creant un món. És clar que també m’agrada no treballar.
TBR: Com és que els teus llibres sempre estan
relacionats amb la pintura?
SH: Suposo que deu ser una obsessió, no para d’aparèixer.
TBR: Creus que la pintura funciona com una
excusa, una mena de metàfora per parlar de l’escriptura?.
SH: No crec, ho veig com dos procesos molt diferents. Les imatges de la
pintura , a diferència de les imatges del cinema o de les imatges mentals que produïm,
són sempre estàtiques. És un procés creatiu molt diferent, això de pensar en imatges
estàtiques. En literatura tenim imatges verbals, però funcionen d’una altra manera.
TBR: A Yonder expliques que la teva mare,
noruega, et va iniciar en la literatura anglesa i nord-americana. Va ser el teu pare, que
era americà, qui et va iniciar en la literatura escandinava?
SH: Si, sempre he estat molt a prop dels meus orígens escandinaus. El
meu pare era professor de literatura i especialista en Ibsen. Ell em va iniciar en les
sagues i els clàssics suecs i noruecs. La meva mare continua sent tota una experta en
literatura i llegeixo moltes coses que em recomana ella. Per exemple darrerament he llegit
Mahfuz, que segurament no l’hauria llegit mai si no me l’hagués fet llegir
ella.
TBR: Què opines dels tallers d’Escriptura
Creativa tan característics dels Estats Units?.
SH: La veritat és que no hi he estat mai, però penso que la qüestió
no és si fa cap bé a ningú sinó si els fa mal. La gent que volen ser escriptors, seran
escriptors de totes maneres. Una vegada em van convidar a Columbia, que té un programa
molt important, a fer un seminari sobre eròtica i literatura, per parlar d’insinuar
sense mostrar, del que es podia dir sense dir. Em vaig adonar que la majoria dels alumnes
estaven més preocupats per la seva seguretat, per la carrera d’escriptor, per si
havien de buscar-se un agent, etc.., que és una idea que personalment mai no m’havia
passat pel cap. Jo, si tinc agent és perquè una dona em va trucar un dia i em va dir que
la seva germana havia conegut la meva germana i no sé què, que havia llegit el el meu
llibre i que li agradaria ser la meva agent. Molta d’aquesta gent que ensenya a
escriure, es llicencia en una universitat i es posa a ensenyar en una altra, de manera que
reprodueixen una mena de mediocritat dins del sistema. El que té de bo és que de vegades
et trobes amb molt bons escriptors que ensenyen en aquests llocs. Això és bo per a
qualsevol jove que comença a escriure. Té aquest doble vessant.
TBR: La lectura forma part de la teva vida
qüotidiana?
SH: Llegeixo sempre. Ara que estic escrivint assaig, llegeixo ficció. Si
escric novel.les, llegeixo assaig, perquè el perill és que si l’escriptor és
realment bo et queda el seu ritme a l’oïda i et pot afectar. Durant molt anys llegia
a la meva filla, sempre llibres boníssims, i quan em llevava al matí, després
d’haver llegit Dickens durant una hora i mitja, em posava davant la màquina i tenia
una estranya sensació, m’havia d’alliberar del que havia llegit, perquè si n
em sortia una prosa que era una mena de Dickens estrafet. Els buits entre llibre i llibre
són fantàstics per llegir sense preocupar-se per aquest problema.
TBR: Quins són els teus autors preferits?
SH: Tinc una gran debilitat per Henry James, fins i tot pels llibres més
dolents de James. Ara he estat llegint George Meredith per primera vegada. Em penso que
vaig llegir part de The Egoist fa molts anys, I no el vaig acabar, no sé si
m’agrada, em produeix sensacions contradictòries.
TBR: Se t’ha comparat amb Marguerite Duras
i Jean Rhys.
SH: Oh, me n’alegro! Jean Rhys és una autora que m’interessa
molt. Va escriure un llibre meravellós, realment bo, Wide Sargasso Sea, amb un
estil meravellós. Els altres llibres no són tan bons. Posseeix una cosa que
m’agradaria molt tenir. Quan la gent em llegeix, m’agradaria que no miressin les
paraules que formen la frase sinó que hi veiessin a través, que veiessin la imatge sense
parar atenció en com està escrita, com si les frases fossin transparents. Això és el
que aconsegueix Jean Rhys.
TBR: Havies estat mai a Barcelona?
SH: Hi havia estat dues vegades, però mai tant de temps. M’agrada
molt Gaudí, en fi, no sé ben bé si m’agrada. Sempre m’ha interessat molt la
visió artística referida al cos humà. Gaudí es un arquitecte realment anatòmic, té
aquesta cosa orgànica, aquesta preocupació pel cos que trobo molt pròpia de la cultura
catòlica, preocupada per les imatges, en contrast amb la luterana, molt més sòbria. No
m’agrada la Sagrada Família. Sé que els plànols originals han canviat molt. Penso
que La Pedrera és molt interessant. La primera vegada que vaig pujar a la terrassa em
vaig quedar molt sorpresa de veure aquell gavadal de penis pertot. Era molt estrany. Ens
hi va portar algú fa dos anys quan encara no estava obert al públic, ara que estan
restaurats, aquells guardians o soldats tenen un aspecte menys fàl·lic.
TBR: Tens previst escriure alguna cosa sobre Barcelona?
SH: No ho sé, no se sap mai. En principi no semblo tenir-ne cap
obligació. Fa uns dies, Paul i jo vam estar amb Almodóvar i li explicava que
m’havien convidat a viure aquí un mes i que no havia de fer res a canvi, i ell em
deia, no, no, això és impossible, segur que al final et faran fer alguna cosa.
M’agradaria dir per acabar que he tingut molta sort amb Gian Castelli, el meu
traductor, que és tan acurat que fins i tot descobreix els meus errors. A la darrera
novel·la, ara a la segona edició estic corregint una cosa de l’anglès que ell
m’ha fet veure en la traducció.
|
Narrativa