Quatre pinzellades sobre La ciutat submergida
Per Carles Duarte
L’aparició el desembre del 2009 a Edicions del Salobre de La ciutat submergida va constituir un veritable esdeveniment literari, perquè molts pocs coneixien la magnitud de l’obra fins aleshores no difosa del nostre gran poeta. A La ciutat submergida, s’hi apleguen diversos llibres que constitueixen una sòlida obra poètica fins ara sorprenentment inèdita escrita entre el 1970 i el 2008. És admirable la fecunditat d’un autor que en el mateix període ha publicat fites tan excepcionals com Les imminències, Demiúrgia o La cançó de la metamorfosi. Que els llibres donats a conèixer en aquest volum no són pas peces menors queda ben clar des de l’inici quan a Elements insubordinats llegim versos tan esplèndids com: “La fi de les coses és l’abisme dels teus ulls” o “El cel/ esdevé arbre en davallar” o, ja cap al final del volum, dins d’Univers paral·lel: “La pedra, però, no té cor: té por de viure.” Entre la dotzena de poemaris que s’hi inclouen, en voldria destacar tres El Déu de les flors i la mort, La ciutat submergida i La consagració del caos. Al llarg de les pàgines d’aquesta extraordinària recopilació, hi anem trobant reculls més orientats a un exigent exercici d’experimentació formal, com El fred que tu dius, on, contràriament a l’opció que caracteritza el gruix de la seva producció, Sampere treballa amb la rima o amb la forma estròfica del sonet amb un resultat tan sorprenent com reeixit, al costat de lectures poètiques sorgides de la vivència de l’obra del pintor nord-americà contemporani Jackson Pollock, exponent destacat de l’expressionisme abstracte, a Homenatge a Pollock, una suite poètica inspirada en la disgregació i l’esmicolament de l’univers que caracteritza el llenguatge plàstic d’aquest artista. Però sobretot hi dominen els grans temes que caracteritzen la poesia de Sampere. D’una banda, la pròpia biografia, les persones decisives en la seva trajectòria i la seva absència, els paisatges viscuts que reivindica i en què es reconeix. Hi corresponen, per exemple, Poemes per al germà fugitiu (l’Apocalipsi menor), una obra impressionant, alhora autobiogràfica i elegíaca, sorgida arran de la mort del seu germà, o Tres cingles. I de l’altra, l’apassionada i conflictiva relació de Sampere amb Déu i amb el caos, que presideix, posem per cas, El Déu de les flors i la mort, un formidable text on reprèn una de les seves més fructíferes obsessions literàries, la interpel·lació tenaç, recurrent al Déu que habita la ment humana i que sembla contradir-ne la naturalesa, i La consagració del caos. Però és també omnipresent la seva reflexió sobre l’escriptura poètica, com ara quan ens diu: “Tots avui som els morts. Parlar/ és intentar la resurrecció” o “Cada paraula/ és el dolor que em faig topant de mi en mi.” Sampere, que arriba a afirmar “Visc del Caos, m’alleta”, ens trasbalsa quan escriu: “La dona em completa la solitud. La Natura/ em serveix de déu; Déu encara s’imagina/ que em furtarà la vida. Però la mort és més,/ és molt més: sóc jo que me’n vaig.” Com ens fereix també aquest vers magnífic: “viure és recordar que no existíem.” Als textos de Sampere, hi conflueixen la dimensió tel·lúrica i una colpidora espiritualitat, el goig de sentir i la desolació de la pèrdua, l’escepticisme descarnat i un anhel infinit d’esperança. Per a Sampere, el vers final és: “la vida/ és perdre la vida. On cau? Qui la recull?”
© Carles Duarte i Montserrat
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------