TERESA COSTA-GRAMUNT
Les dones de Plató
Si Plató hagués cuinat
cada dia una olla de brou,
si hagués fet de mainadera
de tantes criatures de bolquers,
si hagués rentat i planxat
deu vestits com a poc,
i la muda blanca
i els llençols i les tovalloles;
si hagués fregat el trespol
agenollat a terra
com fan elles: les mares,
les germanes, les filles,
les idees s’haurien fet carn
en les seves mans cansades;
tot i així elles encara tenen temps
d’eixugar-li el front
amb les seves mans càlides com la llar de foc,
oloroses com la menta del jardí,
amables com la son del vespre
que clou un jorn atrafegat,
un dia i un altre.
(En el diàleg El Banquet, de Plató, la filòsofa Diòtima de Mantinea parla de l’amor)
Elegia per a una dona anònima
del segle passat
L’estimava tothom.
La família, per descomptat.
Però també l’estimaven els caçadors
que li duien la vianda perqué els hi cuinés.
Li donaven dues pessetes,
tres pessetes que ella posava
en una gerra de fang cuit.
Era treballadora i estalviadora.
L’estimaven també els amos de la casa gran:
els rentava i planxava la bugada blanca,
llençols, mocadors i camises
que les seves mans transformaven en cotó nou.
Un cop morta, la jove li va llençar
la vaixella de la Cartuja de Sevilla
i la va canviar per plats de duralex.
Fa mal encara sentir aquells plats
de porcellana estavellar-se
contra les parets del torrent.
El somriure de l’esfinx
S’han mogut els teus llavis de pedra,
els teus ulls han parpellejat?
Veus alguna cosa que jo no veig,
més enllà del desert que esborra camins?
Per un moment he cregut que somreies.
No hi ha déus que visquin sols –m’he dit.
Necessiten el cor dels humans per ser.
Tu no ets pas diferent,
la teva carn mineral té les seves febleses,
aquell ròssec del pas del temps que t’esmicola.
Malgrat tot, somrius mentre observes el silenci.
El somriure de la Gioconda
En la mirada, la pregunta i la resposta.
Però no dius res,
deixes que el misteri obri una escletxa
invisible, un somriure tènue, a penes insinuat.
Les paraules farien malbé el silenci eloqüent,
llum que dóna rostre a la nit més obscura.
Una partícula de més malmetria
el missatge que transparenta el teu gest
ingràvid que, tot i el seu origen celest,
respira amb la terra.
El somriure de l’infant
(per a la Carla)
La inspiració de la vida
és llum en els teus ulls,
claror que busca sintonia amb l’univers.
L’equinocci que tenyia
amb colors daurats i vermells les magranes de casa
ara somriu en el teu rostre menut.
Una lliçó d’estètica que prové de la memòria
dels avantpassats que treballaren
sense plànyer l’esforç tantes vinyes
per collir el vi nou del futur.
El somriure de l’orfe
La mare va morir ahir, desnutrida,
en braços d’una voluntària.
Només tenia un cartell amb el seu nom
i la seva religió escrits al capçal del llit.
A cadascú –diu la Mare Teresa-
adreceu-li una paraula de consol,
ja sigui de l’Alcorà,
de la Bíblia o del Bhagavad Gita.
Minat el paisatge de brossa,
l’orfe mira el carrer amb ulls resplendents.
Les mans brutes i el vestit tacat,
la cara neta d’innocència.
Somriu, i això és tot. Tot.
Present infinit
No em reconec en els afalacs:
trampa que fixa,
etiqueta que al segon ja té data de caducitat.
Em reconec en el vent atrevit
que despentina les falses seguretats.
Ahir no és avui ni avui és demà,
només l’instant present em diu que sóc
en el lliure esperit que fa i desfà
per tornar a fer, així, l’infinit.
© Teresa Costa-Gramunt
Biografia:
Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951). Formació humanista. Fundadora de l’Associació Catalana d’Exlibristes, presidenta Associació Dones Artistes Som 7 i integrant del Grup Vèrtex d’opinió (grupvertex.cat). Des de 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat més trenta llibres entre assaigs, narracions, poemes i prosa poètica. Col.labora amb articles literaris i d’opinió a: Diari de Vilanova, L’Eco de Sitges, El 3 de Vuit i Vilanova Digital.
Entre d’altres, ha guanyat el premi Don-na de literatura, l’Eugeni Molero de Periodisme i el Josep M. Benet i Caparà de poesia. És Mestra en Gai Saber. Ha traduït diversos llibres del català al castellà, i a la inversa. Així mateix, ha publicat Lluernes al celobert. Antologia de poesia espiritual femenina. I també Flor a l’ombra i Dona i art o la dansa de Lilâ (reculls d’articles amb la dona com a objecte d’investigació).
Té un blog literari: http://elveldharmonia.blogspot.com
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------