MÀRIUS SAMPERE: L’ORIGEN
per Margarida Codina Carbonell
Màrius Sampere (Barcelona 1928) és un dels poetes en actiu amb una obra més dilatada. La seva poesia és una reflexió constant sobre la condició humana: l’origen, la relació amb Déu, la transcendència. I si bé la contradicció és un dels trets més destacats en la poesia samperiana, potser el tema dels pares resulta el més coherent de tots, en el qual la concepció de la vida com a cicle té una importància fonamental.
En molts poemes de Màrius Sampere la mort és un trencament brusc i insuperable, però quan els morts són els parents més pròxims hi apareix aquest sentit més integrador on la mort no representa sinó un pas més, un petit tancament del cercle complet que ens portarà de nou als inicis:
I torno
a tancar-me a l’úter
en formació eterna: la metamorfosi,
segurament, d’un àngel inacabat
(I no me’n penedeixo, Iconograma, p. 87)
Ventre o vaixell, però la mar
és la vida i l’angoixa. ¿Cap a on
apunta la quilla sinó a alguna platja
de silencis màgics que mai no sabrem?
Vaixell o ventre, una sola mar.
(Tangere, Edicions Poc a Poc, 1992)
Aquestes cites són molt representatives pel que fa al paper central del ventre i l’úter com a inici i final de la vida, i al paper de la mare. L’univers és una dona prenyada, és el tot, l’origen i la fi. També la mar pren aquest sentit: naveguem en un vaixell que és igualment el ventre, allà on anirem. Cal destacar aquí l’ambivalència de la mar que pren el paper de vida quan tot sovint la seva immensitat la converteix en sinònim de mort, cosa que es deixa entreveure a l’últim vers.
Els pares són el lligam amb els avis, amb els avantpassats anteriors, l’enllaç constant que fa que la vida es perllongui dels uns als altres en una dimensió que revesteix la quotidianitat de transcendència. Som el que som perquè algú ha estat abans que nosaltres, i també els altres seran perquè nosaltres som. Això fa que el poeta expressi sempre un gran respecte envers aquells que ens han precedit, atorgant al fet senzill de les seves vides una importància fonamental, sobretot, per la idea de continuïtat. La vinculació amb els avantpassats forma una cadena que no s’estronca:
Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi ajudaren
legions de dimonis, entre els quals hi havia
els meus pares, els darrers ancestres
i sens dubte els més bells. Encara me’ls estimo
i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts
m’aconsellen i animen. Tot això ho sé
perquè hauré de morir.
També a vosaltres
us cridaran pel vostre nom
i naixereu, també us hi ajudaran
legions de dimonis, un dels quals seré jo.
(Koan, Demiúrgia, p. 30)
En aquest poema es fa molt explícit, a part de la concepció d’un món en el qual els límits entre vida i mort queden desdibuixats, el lligam indiscutible entre tots els éssers que neixen, i molt especialment, entre pares i fills, que són alhora creadors, dimonis. La paraula dimoni pren sovint accepcions similars a demiürg, creador, igualant la categoria de tots els éssers existents. No és estrany que els humans adquireixin trets propis de la divinitat i viceversa. També cal destacar tota la tendresa que s’amaga darrere l’afirmació segons la qual els seus pares són els ancestres més bells i l’estimació que la mort no interromp.
Aquesta perllongació de la vida recorda les religions atàviques i primitives on el lligam amb els orígens, la terra, la mare, la sang tenen molta importància. Un tret comú a moltes religions primitives és la veneració als avantpassats que fa que la mort no els allunyi sinó que els mantingui allà mateix. Sovint, a les cases hi ha petits altars que representen els ancestres o els morts són enterrats als patis de les cases on viu la família. En algun poema d’en Màrius Sampere es pot advertir una visió propera on els objectes quotidians d’alguna manera es deïfiquen, vinculant Déu i els avantpassats:
Ninots, caixes buides, penja-robes,
revistes velles, sabatots i una guitarra
i el gran llit tronat
on potser ens van tenir, on potser Déu
va tenir el món.
(Nit de Sant Joan, La cançó de la metamorfosi, p. 27)
En relació amb la concepció cíclica de la vida i l’acostament a les religions primitives, el naixement és una mena de ritus iniciàtic que converteix gestació i part en actes transcendents. Això es fa molt evident en alguns poemes on parla del moment del part.
A Samsara, el poema Jo no hi era, presenta algun d’aquests elements. D’una banda el fet que el somni del no-nascut discorri pels teixits vegetals, salti a les antenes dels insectes o dels astres suposa una continuïtat física de tota la matèria, una barreja de categories on les classificacions són només això, classificacions, però la vida és un tot. L’embaràs és evocat amb molta tendresa:
Mentre amoroses mans de dona
em recosien a la carn durant nou llunes
els ocultíssims pares
salmodiaven pel meu bé: això faràs
això no faràs.
(Jo no hi era, Samsara, p. 59)
El fum omple l’escena d’infinites distàncies i oblits donant una categoria més universal a allò que és particular. Igualment, quan el crit d’auxili enderroca el temple de la nit amable, amb la paraula temple el poeta dota el seu naixement d’una categoria més enllà del particular. D’alguna manera sintetitza la peculiaritat d’un naixement individual, el seu, amb tota la càrrega universal que això suposa.
Hi ha un poema molt semblant a Oniris i el tret del caçador, La cambra, on el poeta també explica el seu naixement. Tot succeeix a la cambra. L’espai físic interior agafa el paper protagonista. A l’escenari es troben diferents elements de la naturalesa que amb la mel de la suor de la mare formen un decorat idíl·lic. Front el crit d’auxili i el dolor de l’altre poema aquí hi ha llum abundant, ocells que revelen els misteris de la nit i plantes aromàtiques. A l’última estrofa es destaca la presència dels avantpassats, presents a través dels objectes: una malaltia, el cruixit d’un moble. De nou l’entroncament de la vida dels avis i els néts, el passat i el futur, lligats sempre en un present que es desdibuixa en el mateix instant que passa. Potser per aquesta raó el vincle amb el pretèrit té tanta importància, és més real que el propi present.
A Subllum s’hi repeteixen un seguit d’elements (els mobles, el sol, les cortines, els ocells) però trobem un to més grandiloqüent, ja que al costat dels objectes quotidians apareixen altres elements de ressonàncies mítiques (la fada, el bruixot). També la llet de la mare agafa un altre protagonisme i apareix sota la forma més animal de la maternitat (una mamella de dues aixetes, de dos rajos, de dos ulls vigilants i adolorits). Tot queda emmarcat en un cicle on conflueixen els dos elements, la singularitat, és un moment puntual fins i tot amb l’adreça exacta del lloc on va néixer el poeta com a títol del poema, C. de la Igualtat, 363, però també, la universalitat:
i els pardals anunciaven que demà tornaria
el primer dia del món,
i tornava i tornava.
(C. de la Igualtat, 363, Subllum, p. 64)
La mare apareix com a protagonista d’uns quants poemes, però sovint, és només l’anècdota concreta, el record puntual en el marc d’un poema que tracta un altre tema, com una presència imprescindible en la vida del poeta.
El lligam amb la mare pren una dimensió molt especial en una poesia que recrea un record d’infantesa del poeta gairebé irracional o incomprensible: Va ser una nit de Llibre de les inauguracions quan la mare sembla portar el fill a suïcidar-se amb ella:
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de dona.
(Va ser una nit, Llibre de les inauguracions, p. 36)
Aquest és un poema extraordinàriament narratiu on les tres estrofes poden analitzar-se amb clau de novel·la clàssica: el plantejament, el nus i el desenllaç. Hi ha una presentació del marc temporal (la nit) i una determinació clara de la mare que ens posen davant d’una situació descarnada i crua (Anem-nos a morir). I aquell nen seguia la mare com ho haguessin fet la majoria de nens sense entendre per què. Els empenyia alguna força que per sobre d’ells i amb autoritat guiava les seves passes. Arriba el desenllaç: la determinació inicial de la mare desapareix i ho advertim en la concentració de dos versos on de forma magistral l’amor de mare fa desaparèixer allò inevitable, les ungles i la suor:
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no tenia ungles ni suor.
Els trets que configuren el caràcter de la mare als poemes són la tendresa, la discreció, la paciència, la perseverança, l’atenció constant i amatent envers el fill que sent una autèntica devoció cap a ella.
A La taula i les estrelles, al poema Capvespre, la contemplació d’un capvespre el porten a la mare: de la reflexió general al record concret del bol de llet que la mare duia per adormir-lo.
Recordo quan era infant i la mare
em dava el bol de llet per adormir-me
abans que no entrés la mala dona de la nit.)
(Capvespre La taula i les estrelles, p. 41)
A La taula i les estrelles al poema El Sol, el poeta recorda com el seu avi li recitava l’Himno al Sol d’Espronceda però destaca molt especialment el paper de la mare:
Però jo sé molt bé que fou la mare
qui me’l va posar al cel,
qui va donar-me’l aquella matinada
freda de desembre. –Té- va dir-me-,
perquè hi juguis i t’hi escalfis molts, molts anys.
(El Sol, La taula i les estrelles, p. 54)
A La cançó de la metamorfosi, al poema Els dits, la mare vetlla perquè el nen no es faci mal als dits. Apareix la mare protectora i amatent que vigila amb cura el seu fill. Ell agraït li diu que encara els té i es pregunta de què li serviran quan torni a la falda de la mare. Hi ha aquí una clara al·lusió a la post-existència, al retrobament, on es tornen a tenir els papers anteriors i la mare tornarà a fer de mare:
Cada vegada
que els faig servir, me’ls guardo. Tanmateix,
què en faré, d’ells,
quan et torni a la falda?
(Els dits, La cançó de la metamorfosi, p. 33)
També a La cançó de la metamorfosi, Al regne dels éssers encantats, la vinculació amb la mare supera fins i tot un obstacle com la mort. La mare el tiba des de dalt, cridant-lo al seu costat, mentre ell es resisteix perquè sap que tard o d’hora tornarà amb ella. El poeta està fet dels signes d’identitat de la mare: la veu, el pas, les venes, els nervis.
Amb l’ham de carbó del cel que ja no veus
em fas cap a tu i sóc feliç
resisitint-m’hi fermament, ben arrelat
a la taca del teu llit de núvia,
una taca del teu llit, i què sóc més?
(Al regne dels éssers encantats, La cançó de la metamorfosi, p. 57)
La mort de la mare és el tema central d’alguns poemes on s’adverteixen algunes de les idees més característiques al respecte, però sempre mantenint l’amor i la veneració cap a la mare que es converteix en el mort més bell:
(…) perquè ma mare,
que dorm profundament, és la més bella
ombra immortal, habitant de la nit.
(L’última claror, Subllum, p. 31)
La mort en abstracte dins dels seus llibres sol agafar un to molt més dur, cruel, definitiu però potser, com que no es resigna a perdre aquells que estima, la idea d’una mena de llimb on retrobar-se apareix amb freqüència davant la pèrdua dels éssers més propers.
El poeta sembla convençut que la mort no separa tant com la vida. La vida podem fer-la per separat però, un cop morts, tots anem a parar al mateix lloc i ell vol ser prop de la mare:
Però de la terra
que et duràs a la boca
d’aquí no gaire temps,
guarda-me’n, mare!
En aquest mateix poema la figura de la mare apareix, poc abans de morir, com
Sí, mig geperuda, la més bella
de les ombres.
(Mare, la mort, Poemes de baixa freqüència, p. 50)
La mort definitiva comença amb l’oblit que es correspon amb l’amor insensible, l’eclipsi definitiu de la persona morta:
Ara se’m posa a treballar l’oblit,
ajudat per la memòria.
Ara comença l’amor insensible,
el camí bifurcat: el teu eclipsi,
el meu consentiment.
(Tot són botigues, mare, Samsara,p. 57)
Però no sempre la mort dels éssers més propers implica retrobament. A Llibre de les inauguracions, el poema Mare, vas Deixar-me concentra un seguit d’idees del poeta sobre la mort, i per sobre de tot, destaca un immens sentiment d’orfandat. És molt representatiu del concepte de cicle segons el qual la vida dels uns alimenta la dels altres i, per això, l’amor de mare és un acte d’entrega generosa sense límits. D’una banda, trobem la idea de cicle que ja hem comentat en altres punts però aquí la mort de la mare trenca aquesta concepció de cicle per deixar el fill en un estat d’abandonament irrecuperable. Hi ha un to ascendent en dramatisme, i de l’entrega absoluta de la mare en els primers versos, arribem a la tristesa infinita que comporta la soledat final. La repetició del vers Mare, vas deixar-me, reforça aquesta tristesa tan aclaparadora ja que les conseqüències de l’abandonament van creixent cap a un grau cada cop més terrible:
Mare, vas deixar-me
no per morir tu, per néixer jo.
En aquests versos la mort de la mare és un acte de lliurament.
La desaparició de la mare comporta el desconcert total del poeta que perd el seu nord. La vinculació amb la mare fa que la pèrdua de la mare sigui comparable a la pèrdua de la terra.
Mare, vas deixar-me
al cor de l’aigua que no torna al cor.
Aquests darrers versos entren en contradicció amb els versos anteriors segons els quals hi ha un cicle que continua:
Els cors són d’una aigua
que quan toca el terra torna al cor.
La mort de la mare (va morir l’any 1973) capgira aquesta organització cíclica del cosmos i significa el trencament absolut, ja no hi ha tornada, i, per això el petit retret uns versos abans:
Mare, no vas dir-me
que en les mans de tots et salves sol.
La solitud de l’individu davant les inclemències de Déu, del dolor, del sofriment en general és una idea reiterativa que de vegades apareix de manera explícita, i tot sovint, plana de manera implícita en bona part de les poesies d’en Màrius Sampere. Davant d’un fet com la mort de la mare la soledat pren la seva dimensió més immensa.
A Oniris i el tret del Caçador, al poema La mare, recorda la seva mort on destaca la vida dura de dona treballadora que ha bastit el seu dia a dia en silenci i ha marxat definitivament de la mateixa manera:
una matinada, sense que ningú
no et sentís dir prou, ni jo, que no hi era,
vas quedar-te de sobte pensativa
(en el nacre inalterable ni un cabell
blanc no et relliscà)
per obra de la mort.
(La mare, Oniris i el tret del Caçador, p. 27)
La figura del pare no arriba mai al protagonisme que té la mare. Sovint hi apareix formant part indestriable de la parella que li ha donat la vida però el seu record no és tan present ni constant com el de la mare. Tot i això, quan surt, mereix el mateix respecte i veneració que ella. Els poemes que parlen del pare solen referir-se a la seva mort (va morir de càncer de pulmó l’any 1968).
A Per a un colom negre un vaixell buit, Poemes de baixa freqüència, parla de la mort del pare (un poema fet d’una tirada, recorda l’autor, carregat del dolor immens que això significa). Hi ha dol, lament, explicació del moment de la mort, de l’últim gest del malalt. La por dels qui es queden els fa acudir a un capellà perquè l’home, poc donat a la religió, combregui. La mort dels altres ens recorda la nostra i ens fa prendre decisions estranyes, sorprenents. D’aquesta estrofa on la por fa aparèixer el Déu convencional es passa al Déu més real i quotidià, el que treballa al moll, dia a dia, amb els homes, tal com feia el pare. Tot plegat al mateix nivell: les coses i els homes, els homes i Déu. No apareix cap tipus de consolació ni cristiana ni de cap altre tipus. No hi ha en aquest poema la idea d’un més enllà on ens retrobarem, ni un retorn al costat del pare, ni una fusió amb la natura de tipus panteista. El consol més gran és creure que Déu i el pare són la mateixa cosa, que la nostra vida té ni més ni menys la importància que des d’aquí vulguem donar-li. Els moments més emotius són el principi i el final:
Mai de la vida no hi haurà prou cel
per a encobrir un cadàver.
Amb aquesta hipèrbole inicial el poeta ens col·loca davant un sentiment de dolor molt fort i ja ens avisa de la negació de la concepció catòlica de la mort: el cel com a destí.
El poema es clou amb la mateixa negació, ara molt més explícita i una metàfora molt bonica però molt trista:
Però Déu no va a Missa
oi, pare?
Va al moll
i descarrega vaixells.
Caixes de tomàquets, plàtans, homes.
I t’ha descarregat
ben bé,
vaixell per sempre buit a Barcelona.
(Per a un colom negre un vaixell buit, Poemes de baixa freqüència, p. 35)
A Samsara,a partir de la mort del pare fa una reflexió sobre la mort com a moment de solitud absoluta:
Ningú no moria amb ell; s’ho havia de fer tot sol.
Estava sol com la pròpia mesura.
Més enllà de la gran porta oberta
no hi ha dona ni fills
ni aliment.
Deu haver-hi la sentida
de no trobar continuació,
la colossal muntanya de no respirar,
o la mar plana, absolutament plana del cor vençut.
Just el contrari del miracle.
Ara que es feia clar!
(Ara que es feia clar, Samsara p. 21)
Possiblement és un dels poemes on la mort té una càrrega més negativa: un pas a un altre lloc, o no-lloc perquè no hi ha continuació.
Al poema El metro hi ha una reflexió sobre la vida i la mort, convertint el seu mitjà de transport diari en la metàfora de la vida, tot preguntant-se si algun dia el metro anirà més enllà dels límits terrenals i el conduirà fins a la mort. Al final del poema hi apareixen els pares amb el bri d’esperança que suposa el retrobament tot i que aquest sigui en un marc inhòspit:
Però tinc la certesa
que l’artefacte perfora pacientment
l’univers subterrani, i que cada dia
se’n va més cap al lluny, a l’estació
inexistent i freda
on els pares m’esperen en silenci.
(El metro, Llibre de les inauguracions, p. 46)
La sensació d’estar perdut i abandonat se succeeix en diferents poemes, els ancestres són els guies que marquen un camí però el risc de perdre’s i sofrir persisteix:, tot i que les traces són inesborrables i deixen un record perenne en el nen que es fa gran. El fet de viure la infantesa a la casa dels avis materns fa que la influència d’aquests sigui molt gran. Màrius Sampere se sent en deute amb ells i els recorda en alguns poemes.
A La cançó de la metamorfosi, al poema La font del parc, l’àvia el crida a través de la seva presència a la natura. La força dels ancestres, més enllà d’haver fet possible el seu naixement, la seva existència, també el guien, li marquen el pas. Hi pot haver un record concret i particular, una font d’un parc situat en l’espai amb nom propi. Així la paperina d’anissos i el gotet que ens són tan familiars, ens poden evocar paisatges infantils i particulars que valen per a tots des de la més pura exclusivitat, però a la vegada, això mateix dota d’universalitat el poema. El temps s’hi va aturar, perquè hi ha coses que romanen inalterables en el seu devenir, perquè hi ha àvies que continuen cridant els seus néts des dels clavells de moro. Aquesta mena de panteisme segons el qual la presència dels morts persisteix en la natura forma part de la cosmogonia de Màrius Sampere i té una importància molt especial quan es refereix als avantpassats:
He tornat a la font, aquest impuls
dels grans!, segur que l’àvia
-que m’hi portava amb una paperina
d’anissos i un gotet- m’hi crida
des d’un clavell de moro.
(La font del parc, La cançó de la metamorfosi, p. 26)
A Subllum parla del seu primer amor, l’àvia. La resistència del nen a deixar-la marxar per sempre li fa desar al rebost en una tassa la sang que el metge li va treure per mirar de salvar-la després del atac de feridura. El final és la degeneració inevitable i decebedora de la carn que entra en contradicció amb el poema anterior, tot i que no hi ha una negació absoluta de la pervivència de l’àvia:
Com una enigmàtica
veu eterna
va alçar-se la pudor, gloriosa.
(El meu primer amor, Subllum,p. 71)
Finalment els pares la hi fan llençar. Dos anys més tard reformula el poema de la font a Les imminències. També hi ha una identificació: s’acaba la font igual que s’ha acabat l’àvia. Ha eliminat la part més panteista del poema de Subllum:
Oh cos! Oh gep! El meu bec de passerell, per això
grandiloqüent, ha picat,
de la terra artificiosa, tres grans d’anís, per beure’m
un got d’aigua ben fresca a la font del Conte,
ara eixuta –l’àvia va morir-.
(Annex per a cinc presències IV, Les imminències, p. 95)
En aquest cas la mort del seu primer amor suposa que la font s’assequi, tot i això, el poema, molt més llarg i complex, insinua més endavant una continuïtat de la vida pròpia que adquireix altres connotacions.
Una idea que preval sobre aquesta qüestió al llarg de tots els seus llibres és la contraposició constant dels membres de la seva família amb el Déu de l’Antic Testament. Els familiars sempre hi apareixen reflectits amb tendresa, carregats de l’amor més desinteressat i, per això mateix, ben lluny de la figura divina, freda i cínica, incapaç de sentir amor cap a les seves criatures. La mateixa presència, més enllà de la mort, s’oposa a l’absència crua del Creador que mai no dóna resposta a la desesperació del poeta quan l’increpa des dels seus versos.
La importància dels orígens, dels avantpassats en general, té una presència independent com a tema autònom en l’obra samperiana i també apareix com a referència en molts poemes que tracten altres temes, bàsicament la concepció de la vida i de la mort, fil que ressegueix tots els llibres d’en Màrius Sampere.
© Margarida Codina Carbonell.
Biografia:
Autora de l’assaig inèdit Els temes en la poesia d’en Màrius Sampere, amb el qual va obtenir un ajut a la creació literària per part de la Institució de les Lletres Catalanes.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------