D’UN EXEMPLE D’AFORISMES POÈTICS EN LA POESIA CALVIANA

David Jiménez i Cot

“Una llengua obre infinits llenguatges. És comunal i oberta. La fórmula de l’equació encara no resolta. I és, alhora com el silici. Mai no apareix en estat pur.

Del Puig Ferriol a l’últim confí de l’univers només hi ha un pensament. La llum és massa lenta, no trobeu?

El nostre verb sempre és transitiu. Només Déu –que tot ho és en ell mateix– té el privilegi, incògnit, de ser intransitiu.

Les formes de la intel·ligència són infinites. L’home n’és, tan sols, una de les múltiples configuracions.

Algun dia l’espai més allunyat no resistirà el pensament. Ni el buf de l’ànima. L’Univers serà, llavors, un microestat, una petita república de llum i pols i cendres.

Deixa anar la pedra, que caigui fins al fons. Però, ara i aquí, que s’enlairi i busqui el cel. Car qui les coneix, les lleis pròpies del poema?

La natura de l’esbarzer –de la vinca, la viola i la genciana– també és humana. Això, no cal dir-ho, també s’esdevé a l’inrevés.

Tot l’univers tendeix a la vida. Però triga molt.

Un poema sols pot celebrar la seva desaparició. Llavors s’haurà acomplert, definitivament, la pau.”

Lluís Calvo
Estiula (2011), pàg.32

“Un poema sols pot celebrar la seva desaparició. Llavors s’haurà acomplert, definitivament, la pau”. Aquesta és la darrera i colpidora sentència que clou el conjunt d’aforismes que conformen el poema 32 del poemari Estiula (2011) de l’autor Lluís Calvo, una peça irreprensible que avui ens proposem d’analitzar aquí mateix. No és un fet accidental, doncs, que s’hagi decidit de començar aquesta crítica amb els versos del final de la composició, ans al contrari: sembla més escaient analitzar d’antuvi la faisó d’experimentar, indagar i capir –a forma de precepte subtil, podríem dir gairebé com un proverbi– com es configura tota una poètica i quin és el seu cicle reiterant. Només d’aquesta manera, ens és més fàcil interpretar tots els altres aforismes; malgrat que, en realitat (i ja explicarem per què), l’aforisme que anem a analitzar ara mateix es troba correctament situat en l’última posició.
       De totes maneres, abans de tot, correspondria fer esment a un fet del qual, possiblement, no s’ha fet prou ressò quan parlem de la poesia calviana. Diferents crítics i autors han insistit molt a classificar l’obra de Lluís Calvo com un compost que ratlla diferents gèneres com la poesia experimental, el simbolisme, l’avantguarda més recent i, especialment, un realisme que l’escriptor i crític Jordi Julià ja va definir com a inusual durant la presentació del llibre del nostre autor Cent mil déus en un cau fosc (2008). S’ha parlat del poema objecte, del poema en prosa, del poema experimental... però molt poca gent ha parlat d’un poema també característic de l’obra calviana, que és el poema compost per aforismes, com els de la pàg. 23, 32, 60 (també és un recurs que es troba en obres anteriors com Col·lisions). Com tots sabem, un aforisme consisteix en una reflexió normalment breu de caràcter sentenciós que fa referència a algun aspecte científic, ètic, moral... De fet, tots els assajos o escrits reflexius que ha escrit Calvo es basen majoritàriament en aforismes.
       El poema 23 és una peça constituïda de 9 aforismes, on cada petita estrofa pertany a una reflexió d’aquesta índole. Dit això, continuem fent una breu inserció al novè aforisme, per parlar seguidament dels altres, i conclourem finalment amb una anàlisi més exhaustiva d’aquest últim i una visió global del poema en si. La novena estrofa pot abastar diverses interpretacions, però potser una de les més encertades pot ser la següent: el poema com a objecte sol en si no és res més que una conflagració que es planteja al lector, un estímul, un atreviment. Ara bé, un cop el lector en troba la clau i el desxifra, l’assimila i l’abandona, perquè ja ha passat a formar part d’ell, de la seva vida, del món. És llavors quan el poema desapareix, perd l’interès i “regna la pau”. Fins a la recerca d’un nou plantejament: un nou poema. No obstant això, és probable que algú es pregunti què passa amb el poeta, si també rep un reacció semblant a la del lector. Al poeta, no deixa de passar-li quelcom semblant quan acaba d’escriure el poema. La seva feroç i compulsiva necessitat d’escriure fa que perdi l’interès pel poema ja acabat i assimilat i el deixa en pau per anar a la recerca d’un nou exemplar. És aquesta la manera que té l’autor de demostrar-nos com funciona la seva poètica i la seva imbricació amb la realitat. Amb tot, això no vol dir que el poema desaparegui per sempre: el fet d’abandonar-lo és assimilar-lo, i assimilar-lo és perpetuar-lo, cosa que fa que quan vulguem el puguem tornar a recuperar. Tal com va dir l’autor mexicà Doménico Cieri Estrada: “La poesía no tiene tiempo, el que la lee la rescata, la hace presente y luego la regresa a su eternidad”.
       Ara sí, anem a endinsar-nos ja en l’enteresa del poema tot analitzant-ne les màximes de cada estrofa, un per una. El primer aforisme tracta sobre el llenguatge o, més genèricament, la llengua; i no fa més que proposar una idea que ja ens han recordat altres autors com Benveniste o Saussure: la llengua no deixa de ser un simple instrument que sense l’activació dels seus inventors no és res, és com “una equació encara no resolta”, “com el silici”, tal com diu Calvo, que, per molt difós que es trobi en la litosfera, no és res en estat pur. És quan parlem que fem que aquest instrument que és la llengua, aquesta carcassa, comenci a teixir un conjunt d’elements que confeccionen el llenguatge, a obrir “infinits llenguatges”, en definitiva. I és que ja ho va deixar escrit Saussure: “La llengua no és més que una determinada part del llenguatge, tot i que essencial. És a la vegada un producte social de la facultat del llenguatge i un conjunt de convencions necessàries adoptades pel cos social per permetre l’exercici d’aquesta facultat en els individus”.
       El segon aforisme ens manifesta d’una manera extremada que no hi ha res que sigui més ràpid i diligent que el pensament. I fins i tot, Calvo s’atreveix a certificar-ho reafirmant com una provocació que endemés és molt més ràpid que la llum (“La llum és massa lenta, no trobeu?”). De fet, aquesta idea no és més que una interpretació d’allò que ja digué García Calvo i que podem trobar en forma de cita en el nou llibre d’assaig de Lluís Calvo Baules i llenguatges (2011, pàg. 189): “Ya la gente lo decía de vez en cuando, sin querer, que nada puede haber tan veloz como el pensamiento: que, si digo <<De aquí a la estrella beta de Andrómeda, ida y vuelta>>, lo más que tardo en ir y volver a aquí es lo que he tardado en decirlo; y eso ninguna luz real puede alcanzarlo. Claro que me dirán que yo personalmente no me he trasladado; pero ¿es que era de eso de lo que se trataba?: ¿De que viajara uno en vez de dejar viajar al pensamiento?”. Com veiem, es tracta d’això: la velocitat del pensament permet que ens desplacem amb una extrema ferocitat, podent traslladar la mateixa acció a la pràctica del pensament i la paraula amalgamant-se amb l’evidència creativa.
       Saltant a la tercera estrofa veiem com tot allò que és transitiu no acaba d’ésser complet, si bé és mancat de l’objecte completiu, que acaba afinant-ne l’estructura. En canvi, allò intransitiu no necessita cap constituent completiu, perquè la seva forma ja és entera, íntegra. D’aquí que l’autor oposi la transitivitat de la nostra realitat com a humans envers la intransitivitat d’allò que ens escau massa gran, d’allò que desconeixem o que considerem poderós o superior i, per tant, complet (“Només Déu –que tot ho és en ell mateix– té el privilegi, incògnit, de ser intransitiu”). Els aforismes quart i cinquè pràcticament els podríem considerar junts. Parteixen de la idea que l’Univers tendeix a la intel·ligència, cosa que també implica el pensament. Expliquen, per tant, allò que el pensador i paleontòleg Teilhard de Chardin va anomenar el Punt Omega. És a dir que l’individualisme intel·lectual, el fet de ser, existir i tenir cadascú el seu propi pensament, amb el temps –i gràcies a l’evolució contínua de l’Univers–; aquest individualisme, deia, es convertirà en un pensament col·lectiu evolucionat a la llarga. “La pluralitat de les reflexions individuals aplegant-se i reforçant-se en l’acte d’una sola reflexió unànime” (cf.: El fenomen humà, del mateix Chardin). Que no ens resultin estranys, llavors, els següents versos del poeta: “L’Univers serà, llavors, un microestat, una petita república de llum i pols i cendres”. I és per aquest motiu que de seguida agafa sentit el penúltim aforisme; precisament per aquesta idea d’evolució del món, el poeta ens diu: “Tot l’Univers tendeix a la vida. Però triga molt”.
       En la següent estrofa, el sisè aforisme, el líric Calvo processa les lleis pròpies del poema i les il·lustra a través d’una metàfora en què l’ésser manat representa que les ha d’acomplir. Però tant ell com el mateix lector no deixa de quedar-se sorprès davant la inesperada acció que realitza un objecte com “una pedra”. És el poeta qui mana en tot moment l’acció, el moviment de l’objecte, tot i que a vegades, l’objecte reacciona d’una forma inesperada; fet perfectament extrapolable a la creació poètica, per la qual el mateix poeta es pregunta “qui les coneix, les lleis pròpies del poema?”. Aquesta pregunta també ens serveix per remarcar la singularitat de l’artista, i confirmar que de poètiques n’hi ha moltes. Cada artista té les seves pròpies singularitats que fan que les lleis de la poètica variïn.
       D’altra banda, el setè aforisme es mou al voltant d’un dels pensaments força importants del filòsof Plotí. La qüestió és com un nom comú com esbarzer pot arribar a través de la mateixa poesia a esdevenir un mot propi que l’humanitzi. L’escriptor sovinteja constantment noms comuns, genèrics, i es una tasca força habitual en el lirisme el fet de particularitzar, individualitzar aquests noms, fes-los esdevenir propis. Això passa perquè el poeta transfigura en la taxonomia de les paraules el mot en el pensament, cosa que fa que l’assimili, que l’absorbeixi i el digereixi. És aleshores quan el mot també ha passat a ésser sempitern i ja forma part del món i a més gran escala, l’Univers. I quan el mot queda individualitzat, aleshores és quan li donem una única i intransferible propietat, la qual designa una única particularitat. Per tant, tant és humà l’esbarzer, com el gènere humà l’esbarzer, independentment de les categories en què els humans solem classificar l’objecte en l’existència.
       Hem vist, així doncs, com es descompon un poema seguint l’ordre de les seves estrofes. Però ara és important que aprenguem a veure totes les parts analitzades en un sol component. I és que el poema de la 32, en la seva totalitat, no deixa de ser com un receptacle únic que configura com una mena de “cosmogonia” en què es presenten tota una sèrie de factors que aconsegueixen comunicar i canalitzar una manera d’entendre la vida, el món, l’Univers i la figuració de l’ésser humà (el poeta i el lector) dins d’aquesta. I, ara sí, és per això que té tanta importància el darrer aforisme del poema, perquè el poema és el mitjà que s’ha encarregat, en aquest cas, d’emetre tota aquesta doctrina. I tot insinuant, sempre acaba per dissipar-se, s’esfuma per allò que dèiem al principi sobre la seva assimilació. El poema per fi s’unifica amb el món i el cosmos, ja que el seu vincle amb aquests és tan fort que pràcticament fa que a partir d’aquest moment ja no hi existeixi ni un sol interstici amb el fet d’escriure. Probablement, per aquest motiu trobem els següents versos de la pàg. 34: “No tinc sinó allò que dic/ no sóc sinó allò que callo ”.
       I ja per acabar, convé destacar que el poema –especialment l’últim aforisme– palesa d’una forma més aviat subtil la propietat efímera tant del poema com de la pròpia vida, fet que evoca clarament una premissa sistemàtica, que és que la vida i la poesia van sempre de bracet. I si no, vegi’s reforçat aquest argument per la ironia del magnífic vers de la pàg. 60:

“Escrius en excés. I tu respires massa”

En conclusió, no calen més paraules. Només cal relaxar-se, respirar a fons i gaudir de la lectura completa d’un llibre tan excepcional i sublim com és el d’Estiula.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------