L’URINARI ASSASSÍ

Maria Torres Palau

A mon pare

Vaig perdre el meu pare als urinaris de l’estació de València. I no és cosa per riure, ho jure per déu. És cosa d’angúnia i desesperació.

Me’n vaig anar a pels bitllets mentre ell anava als urinaris.

— Truca a ta mare i ...

I res més. Massa soroll.

— Gandia, via 5 sector B, salida inmediata. Gandia, via 5 sector B, eixida immediata... Xàtiva, via 4 ...

Tres deu per al bitllet i un més per al telèfon. Hui el meu mòbil ha decidit fer vaga i s’ha quedat dormint déu sap on...

      — Mare, que arribarem a les dos i mitja, vens a recollir-nos, val?
      — Com està ton pare?
      — Pixant...

I, entretant, l’espera amb Fulanita i Menganito a l’andana.

      — El tren està a punt d’eixir...
      — Aneu-se’n, si voleu. Jo he d’esperar a mon pare.
      — Ens veiem el dilluns.
      — Fins dilluns...

Cinc minuts. El tren, el meu tren, el nostre tren, se’n va. Cinc minuts més. Cinc minuts més... ¿On collons està aquest home? Cinc minuts més.

— Serà cosa de fer-se la idea i entrar als lavabos dels homes...

      Però una no entra així com així en un lloc sagrat. A una li fa cosa, com a qualsevol. Prejudicis, en diuen alguns. Vergonyetes, en dic jo.
      I una idea pel cap. Bé, cinc.
      1. Ha pujat al tren pensant que jo ja hi era
      2. Li ha agafat un patatús i s’ha quedat aplatanat en algun racó.
      3. Ha trobat una vídua rica o, en el seu defecte, a la dona de la neteja, i van camí de Las Vegas per casar-se.
      4. Se n’ha anat de viatge pels desaigües de València...
      5. ... o ací comença la terrible i tenebrosa història de l’Urinari Assassí, que s’engolia les persones mentre pixaven i els transportava a una dimensió paral·lela on...

      — Mare, ha trucat el pare?
      — No. Per què ho dius?
      — És que no el trobe, i ja fa mitja hora que se n’ha anat a pixar...

      Res, que caldrà entrar als pixadors... Farem un sacrifici i... Que no, que no, que jo no hi entre, que no hi entre.
      A la porta dels lavabos, la sospitosa dona de la neteja, gent que entra i surt a tothora, i jo fent un esforç per mirar a dintre. Un vellet em mira malament. No puc deixar de veure’m com una voyeur qualsevol, obsessa sexual que s’escola als urinaris per comparar mides i grandàries de...
      Ja, ja, stop. Estic roja de vergonya, mare de déu Senyor. I sense veure el pare.

— Perdone, senyor... No haurà vist dins un home grosset amb un braç trencat, barba i mig pelat?

Descripció notable, no es pot negar.

— No sé... Espera un moment, que ara ho mire...

Pel que sembla, ells no fan com nosaltres. No es dediquen a observar els seus companys d’urinari i fer una inspecció detallada de la roba, temps que tarden, si es renten les mans en acabar... Ni tampoc entren de dos en dos, o de catorze en catorze, cosa que fa més fàcil la recerca, o més difícil, perquè si haguera entrat amb algú, ara estaria buscant un grupet de pares pixadors, i no...

— No, no el veig, ho sent molt...
— És que fa deu o setze hores des que se n’ha anat a pixar i encara no ha tornat...

I careta de gos llastimer, o de pobra xica fadrina que no troba el seu pare, vaja, que per al cas és el mateix...

— Has mirat en els de l’altra banda, els de la via sis?
— No, però ara hi vaig. Moltes gràcies...

I novament el mateix ritual.

— Perdone... No haurà vist per ahí dins un home grosset, ulleres, barba, mig calb, cabestrell al braç dret, vaquers i jaqueta de seda blava?

Més detalls, per si de cas...

— No, no l’he vist. No hi ha ningú ací dins. Només un home major amb la seua dona ajudant-lo, crec, en aquest d’ací, però tots els altres estan buits... Però passa, passa, dona, que no passa res...

      I, per fi, l’entrada al recinte sagrat, al saló reservat per decret llei als membres de gènere masculí. Res de l’altre món, res d’envejar als pixadors de les dones, llevat d’aquelles safes que els faciliten les coses. I, damunt, fan més pudor a amoníac.
      No, no hi ha ningú més. Recerca estèril, que no esterilitzada (ja es voldria...). Un jove que entra i em mira l’escot descaradament. Rei! Que la cara està ací dalt! Va, tio, vés i pixa, que no estic d’humor per a ...
      I ara la histèria, el temor, el dubte. Què collons faig? Ja ha passat quasi una hora. Sols em queda un euro... I el bitllet del tren.

— Mare, que no el trobe, que jo me’n vaig ...
—I te’n vas i prou, i abandones ton pare? I si li ha passat alguna cosa?

Que toque la policia o des de l’hospital!

Filla desnaturalitzada que sóc...

— Mira, si no em veu, te tocarà a tu, i li dius que ja me n’he anat, que agarre el primer tren i se’n torne a casa. És que ja...

Les històries més increïbles sorgeixen de situacions així d’absurdes i simples. Un home se’n va a pixar i ja no torna mai més. És un altre dels grans misteris de la humanitat, com aquell que se’n va anar a per tabac i...
Després de Tele 5 i els especials de rigor, vingueren moltes altres coses, amb campanya publicitària (Spice Girls incloses, juntes per a l’ocasió), concerts de beneficència a Las Ventas i campanyes “Apadrina una família”, la qual va tenir molt de ressò en Internet, i també tota la parafernàlia que tocava. Però el pare, fins hui, no ha aparegut.

Com deia: vaig perdre el meu pare als urinaris de l’estació de València. I no és cosa per riure, ho jure per déu! És cosa d’angúnia i desesperació...

Biografia:

Maria Torres Palau (La Pobla Llarga, 1978) Diuen que vaig començar a llegir i a escriure als 3 anys (això és, al 1981) amb Mafalda i Astèrix. D’ençà que porte ja algun material acumulat. No parlaré dels meus pares, de l’ambient que m’envolta o de les influències literàries (perdona, Carmeta...). En realitat, jo volia ser astronauta, però ara sóc aprenent d’escriptora. Aprenent, perquè fa uns anys, una amiga va decidir que el que jo escrivia estava bé i que calia donar-ho a conéixer; ho va enviar a un concurs i, mira per on, vaig guanyar. Així començà la meua proto-carrera. I així continua. Espere algun dia fer-me un lloquet entre tot el panorama escrivint el que siga (poesia, articles d’opinió, novel·les, contes curts...), ja siga amb el meu nom (Maria Torres) o amb el pseudònim que sempre m’acompanya (Pau Ribera). Per cert, tinc ja quatre fillets meus rodant pel món: "Les Malifetes de Maria Encarna", "La Vida Segons...", "En Primera Persona" i “El Nadal de la Rateta”.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------