DAVID JIMÉNEZ I COT
COSMOAGONIA
Repoussez l'incrédulité: vous me ferez plaisir
Comte de Lautréamont
L’origen no reposa, tot es deriva, es fa i no es desfà; les idees també.
El reflex és un pròdrom fal·laç: no hi ha retorn que no evoqui el fantasma del temps, el miratge plàstic del son.
La causa primera deixà d’existir quan la solitud, com un ullal que estripa la pell de l’úter, va inocular el verí de l’antítesi a la limfa de l’u.
Ara, vivim en un món d’híbrids: la mort que masturba la vida, el plaer que fustiga el dolor, el bé que copula amb el mal.
La lluna minvant és un tros d’ungla, mal tallada, que Déu ens escup en la nit de l’atzar. El sol, una làctia cremor insofrible en l’esòfag del nostre univers.
La vida té dos pols, és una gran llengua bífida on tot es confon. L’odi menteix l’amor perquè l’estima i l’amor diu la veritat a l’odi perquè el desitja. El sexe és un deliri furiós, una plaent condemna al fracàs, un intent frustrat d’atènyer allò que fou indivisible en altres temps.
I mentrestant, en el ventre fètid del món, s’hi segreguen els àcids que liqüen les carns de la ment: la realitat fingeix el que realitza la ficció i la ficció realitza el que fingeix la realitat.
Així és com l’home imagina la vida i així és com el poeta la veu. La veu? Només la veu, per cert, delimita on comença i on acaba aquest desvari en vida, procés de llegenda i mite ulterior. Tot és paradoxa.
Benvinguts al món: benvinguts a la casa dels meus pensaments.
(Per gentilesa de Pagès Editors; del llibre L’escata i el vers, any 2012)
Delirium tremens
Han passat molts anys
i encara et pressento.
Sé que ets viva en algun tòpic;
que encara llefardes,
untuosa,
reptant el teu cos com la més baixa
sevícia de l’Orc.
Sento el verí que em conviu
exempt a la sang.
Em vas mossegar:
dues senyes
dins l’univers de la pell,
com dos forats negres
al cor del maldestre
avantbraç,
convertides en pigues avui.
Una mà inservible,
posseïda,
que d’aleshores ençà
supura versos quan vol;
i a la fi, la possibilitat
de considerar-ho un do
o una gran maledicció.
(Per gentilesa de Pagès Editors; del llibre L’escata i el vers, any 2012)
Erzulie
Te n’has anat, de nit, d’aquest bosc sibil·lí,
i m’hi has esputat després de fer l’amor
lascivament, criatura de l’àcid
que em bresca el cos i l’ànima em barata.
No sóc sinó la desferra d’un buit
que oscil·la entre la por del crim immediat
i el fet d’haver-ho tot i no posseir res.
He curullat els teus parracs sagnants
amb les fulles del sòl que t’han servit de joca.
He fet uns ulls de les baies que hem ferit
amb els ullals nocturns de l’avidesa,
i uns llavis dels petons que m’has apregonat
a la carn del meu si. I ara uns cabells
banyats d’alba rogent, teranyines tenyides,
i el teu perfum aspriu.
I et faig vudú,
amb agulles de pi; i et faig pessics
pertot arreu: sé que ets meva, que et puc.
Sé que allà on furgo et dol, et consumeix.
Però quan et punxo al pit, em sagna el cor,
i em dic: no sobreviu el domini, perviu
el que ja no ens pertany, el que ens deixa glaçats.
(El litigi dels pols, inèdit)
Malguany
Afigurar-te puc! Mes la moral,
l’ajustada moral de tots els Sants,
em contagia el fet de no evocar-te’m,
gran acte de coquins segons titlleu
vosaltres, els humans, els qui estimeu
l’animació que no és més que un fenomen
orgànic, trivial i exagerat.
Se’m fa rebel en aquest estament
d’aprendre sol a atresorar-te, cor!
M’han parlat de l’acer: és fred, distant...
però els que ja l’hem provat en ocasions
ens és immediat, sentir com ens conversa,
com s’endinsa en els mots, els més immunds.
Creieu-me, doncs, gallard; deploreu-me impertèrrit:
no sóc més que un plançó de sang que em liba
bé el canell d’un braç ferm que no tem ni la mort.
Ara, correu, aterrits, borbolleu
com ho fa el fluid en el seu estat pur.
I ara feu-me el favor: mireu-me amb aquells ulls,
claveu-me’ls com sabeu! Pobres estúpids!
(inèdit)
© DAVID JIMÉNEZ I COT
Biografia:
David Jiménez i Cot és un jove poeta contemporani nascut l’11 de maig de 1987 a Sant Celoni. Té estudis de primer cicle de Filologia Clàssica (UAB) i de Filologia Catalana (UB, en curs actualment). També ha estudiat solfeig, cant coral i guitarra acústica i elèctrica. Ha tocat de molt jove en conjunts de diferents estils musicals (música clàssica, rock català, ska, punk, heavy metal i “oi”). Ha publicat un assaig titulat Com escriure poesia: Els mecanismes de la poètica i la seva comprensió figurativa (2006) i els llibres de poemes Rellotge de Sorra (2007) i L’escata i el vers (2012), que va guanyar el premi Benet Ribas de poesia dins els Premis Recull 2011, de Blanes. En l’àmbit narratiu ha guanyat el premi Ciutat Sant Andreu de la Barca (2008). Ha traduït del català al castellà poemes de poetes catalans o valencians com Jordi Valls i Manel Alonso, així com el llibre Els dits de l’intèrpret, de Rodolfo del Hoyo. Prepara l’edició completa i traducció de les obres poètiques de Panyella i Balcells i Calvo i Guardiola. Ha estat el curador de l’edició del recull de l’obra poètica de Carles Duarte i Montserrat, S’acosta el mar. Alguns dels seus articles de crítica literària han estat publicats al suplement “Culturàlia” del Diari de Menorca i al bloc “versos.cat”. Així com també ha publicat poemes solts en revistes com “Lletraferida” i “Papers de Versàlia”.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------