MÀRIUS SAMPERE O EL DESAFIAMENT HUMANISTA
per Vicenç Llorca
Màrius Sampere és avui dia un poeta àmpliament valorat per la crítica, pels lectors i, més significativament encara, per col·legues de totes les generacions. Diverses causes expliquen aquest reconeixement, encara que podríem subratllar tres aspectes principals. En primer lloc, Sampere assumeix amb naturalitat i sense estridències una actitud artística en estat pur com a fruit d’un sentit de la llibertat creativa sensacional, fins i tot, encomanadissa. En segon lloc, posseeix un gran domini de l’idioma amb què basteix una proposta poemàtica enèrgica, que troba en la paradoxa el seu recurs primordial i en la tradició de l’expressionisme, una arrel de referència constant. Finalment, planteja una reflexió al voltant de les preocupacions existencials de l’home contemporani, tot defugint el dogmatisme per situar-se en un pla interrogatiu, conscient que el saber poètic rau sobretot en la pregunta sobre el misteri.
Ara bé, aquest moment “dolç” ha estat fruit d’una llarga travessa, on no han mancat períodes difícils. Nascut a Barcelona el 1928, Sampere ha estat lligat als moviments culturals del Barcelonès Nord, amb un arrelament especial a Santa Coloma de Gramenet. Aquest tret resulta altament significatiu, ja que la realitat de la Catalunya metropolitana reconeix en la seva obra diversos registres, des de la captació del caos urbanístic en les seves imatges fins a la transformació del riu Besòs en metàfora literària de la vida i de la mort.
La seva trajectòria comença compartint el caràcter paradoxal del seu vers, ja que tot i obtenir el 1963 el premi Carles Riba amb L’home i el límit (Proa), el llibre no va poder veure la llum fins a cinc anys més tard. Al mateix temps, hom el va encasellar dins el moviment del realisme històric, etiqueta que li pesaria com una llosa durant més d’una dècada. El 1976 apareixia Poemes de baixa freqüència (Edicions 62), després d’obtenir el Premi Recull. Aquests dos llibres constitueixen una etapa inicial que podem delimitar entre el 1963 i el 1976, i en què el poeta fixa el nucli del món literari que desenvoluparà posteriorment. Hi destaca com a tema central el dolor de l’absurd existencial com a fruit de la doble absència, d’un cantó, del sentit -cosa que el duu a constatar la contradicció com a mecanisme de funcionament de la realitat- i, d’un altre, del déu cristià. L’anhel espiritual desemboca així en un original fracàs místic expressat en un diàleg tens amb la dimensió divina:
“Un altre conyac i
fins empataré amb Déu”.
L’adopció d’un to de poeta maleït transcendirà llavors en diversos cercles literaris. Estilísticament, destaca una musicalitat lligada als recursos antitètics del pensament i una tendència a la desrealització d’arrel expressionista que no acaba de trobar prou comprensió crítica en el seu moment, però que avança ja els trets fonamentals de la seva poesia futura.
Entre 1977 i 1982, Sampere coneix un dels períodes més incerts, i també desconeguts, de la seva trajectòria. Davant la crisi personal que viu i la tebior amb què és acollida la seva obra, cerca una sortida en l’orientalisme. Neix així a València Samsara (Prometeo. Premi Jordi de Sant Jordi), una vertadera rara avis dins el panorama de la poesia catalana contemporània,. El mite de l’etern retorn, la roda del temps, envaeixen la concepció de la vida com un pur fer que es manifesta en la paradoxa següent: “Però només el contrasentit té sentit”. El poeta ha tocat fons i, fins i tot, es planteja abandonar l’exercici literari. Sortosament, no ho fa i es concentra en un nou treball que cristal·litza el 1986 amb la publicació de Llibre de les inauguracions (Columna. Premi Miquel de Palol 1984). Com indica el títol, assistim a la poetització d’una espècie d’inauguració personal, d’una resurrecció ètica i estètica a través d’uns versos que uneixen a la força dels escrits anteriorment una maduresa sensacional. Es tanca d’aquesta manera una etapa de crisi i se n’obre una altra en què el poeta ha invertit les paraules de Samsara per obtenir el sentit del contrasentit. Es produeix un increment de món i una confiança en la bellesa com a camí que duu a descobrir una energia renovada. La contradicció aporta ara noves harmonies i la linealitat del temps cristià es veu desplaçada per una idea de continu panteista:
“Arbre (…)
adaptant-te pacífic a les estructures
del cel (…)
unit a Déu, una mateixa fusta”.
Ara bé, per comprendre definitivament el significat de la resurrecció personal expressada en aquest llibre, cal observar l’establiment d’un nou tema en la seva obra: l’amor encarnat en la figura de l’estimada.
L’aparició un any més tard també a Columna d’Oniris i el tret del caçador –sens dubte un dels millors poemaris dels anys vuitanta-, rebla aquest tomb cap a la consolidació d’una obra de maduresa que ha conegut en la fecunditat i el talent de l’autor des de llavors els seus millors arguments. A la regularitat en el ritme creatiu i de publicació durant la dècada dels noranta, cal afegir la lucidesa lírica en l’inici del segle XXI. D’aquesta manera, títols com Les immanències (Proa, 2002) o Iconograma(la Garúa, 2004), han constituït bones notícies per a les lletres catalanes.
I és que Màrius Sampere ha sabut bastir la seva poesia com una enèrgica metàfora de la perifèria que ocupa l’ésser humà en el cosmos i en les seves pròpies ciutats. I, d’aquí, el desafiament que suposa l’afirmació humanista de la seva poesia, la qual passa amb la velocitat de la llum del sarcasme a la pietat, de la percepció del límit a l’experiència del sublim.
© Vicenç Llorca.
Autor del llibre Màrius Sampere. Assaig de revisió del realisme històric (Columna, 1989)
Article publicat a la revista Caràcters, núm. 33. Octubre 2005.
Biografia:
Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) s'ha dedicat preferentment al conreu literari de la poesia, de l'assaig i de la novel·la. Com a poeta és autor de vuit títols antologats en català, castellà i anglès a Paraula del món. Antologia 1983-2003 (2004) i recollits en obra completa a Les places d'Ulisses. Poesia reunida 1984-2009 (2010). Ha guanyat diversos premis de prestigi com el Salvador Espriu de poesia jove, l'Ausiàs Marc o el Vicent Andrés Estellés. Com assagista ha publicat diversos estudis, destacant Salvar-se en la paraula. Introducció a la novel·lística de Miquel Àngel Riera (1995); reflexions com L'entusiasme reflexiu. Sentit i metàfora a la fi de segle (1997), i llibres il·lustrats de gran format com Places de Catalunya (2003). En aquest gènere, ha rebut importants guardons com el Joaquim Xirau i el Premi Sial. En el camp de la prosa creativa, és autor de l'obra narrativa En absència de l'àngel (2000) i el 2011 ha debutat com a novel·lista amb Tot el soroll del món (Columna Edicions). Com a traductor, ha fet versions al català de Carson McCullers, Bernardo Atxaga i Jean Cocteau. Traduït a diverses llengües, Llorca publica articles d'opinió i textos de crítica literària en diaris i revistes, i ha participat en programes radiofònics de cultura.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------