T’HE VIST EN UNA CANÇÓ DE COLDPLAY

Sandra Comas

Avui t’he vist en una casa de pedra enmig del bosc. Era una casa petita, de pedra gris, amb una porta de fusta i finestres sense porticons per veure quan es fa de dia. A dins hi havia una cuina antiga de ferro colat, amb una olla que fumejava, i una llar de foc que vigilava un gos gran, bo i mandrós, que de tant en tant bordava sense ànsia. A fora, a la banda nord, hi tenies una granja de cargols. Els donaves menjar i després entraves dins a casa. Crec que feia fred, no et sabria dir per què, però m’ho ha fet l’efecte pel cel gris i el vent que feia moure els arbres i arrossegava les fulles de terra. Però tu anaves amb màniga curta com si fos estiu. A casa, en canvi, tenia la impressió que s’hi estava bé. T’has assegut al sofà i el gos ha vingut a jeure als teus peus. No semblava que tinguessis pressa per anar enlloc, com si no et volguessis moure mai més d’allà. I’m going back to the start, m’has dit llavors.

Aleshores m’he adonat que jo et podia escoltar, però no podia sentir ni el fred de fora ni l’escalfor de dins a casa, com si t’estigués observant des de darrera d’un vidre. He pensat que potser era un somni, com aquell que tenia al principi, en què tu sorties d’un edifici gris i et posaves a caminar per la vorera i jo caminava darrera teu sense saber per què. Tu sabies que et seguia i jo sabia que tu ho sabies, però continuàvem caminant així, sense dir-nos res. I de sobte, en tombar en una cantonada, et giraves i em preguntaves qui era. Jo veia que tu no eres tu, que eres una altra persona que no conexia, i mirava el meu reflex a l’aparador d’una botiga i veia que jo tampoc no era jo, que algú altre s’havia ficat dins la meva pell. I et deia perdó, m’he confós. Tu em miraves i em deies que et semblava que ens havíem vist abans, però jo et responia que no, que no podia ser.

T’he vist nits de cap d’any, que es feia de dia en platges de Tanzània, quan encara no s’hi havien construït tots els complexos hotelers. Un nen massai que ara té deu anys duu el teu nom, i li pregunta al seu pare per què el seu nom és tan diferent del nom dels altres nens, per què no hi ha ningú més al poble que es digui com ell. El seu pare li parla de tu, de quan vau pujar al Kilimanjaro, d’aquell any a Tanzània, quan fugies d’un altre lloc.

T’he vist a la selva de Costa Rica, i a les seves platges de sorra blanca. Componies cançons reggae en una comunitat de rastafaris que plantaven marihuana. T’he vist a Melbourne i, des d’allà, travessar en cotxe tot Austràlia fins a Darwin, i en aquell apartament d’Spitafields, en una festa amb banda sonora de Ben Harper. T’he vist en aquests llocs i molts més que no recordo i potser alguns que no conec. Running in circles, chasing tails, running in circles, chasing tails, diu la cançó.

Fa molt temps que no somio, però avui m’he despertat tota coberta d’escabarats. Me’ls he espolsat i alguns han caigut, però m’han deixat les potes engaxades a la pell, mentre els cossos es removien a terra, panxa enlaire, i feien crec-crec quan els he trepitjat per fugir corrent. No hi havia portes, ni finestres, només unes parets blanques, els escarabats i jo. No he pogut sortir d’allà.

Per això m’alegro de veure’t dins la casa de pedra enmig del bosc, encara que t’hagi de mirar des de darrera del vidre. Let’s go back to the start, coming back as we are. Després de recórrer el món, de fer tantes voltes, corrent en cercles i mossegant-nos la cua, cal tornar a l’origen, ja ho diu la cançó. Avui per fi t’he vist a l’únic lloc on sempre hauries volgut ser, però on mai havies estat. A la casa de pedra gris, amb una porta de fusta i finestres sense porticons per veure quan es fa de dia. A dins hi ha una cuina antiga de ferro colat, amb una olla que fumeja, i una llar de foc que vigila un gos gran, bo i mandrós, que de tant en tant borda sense ànsia. A fora, a la banda nord, hi tens la granja de cargols. Els dónes menjar i després entres dins a casa. Crec que fa fred, no et sabria dir per què, però m’ho fa l’efecte pel cel gris i el vent que fa moure els arbres i arrossega les fulles de terra. Però tu vas amb màniga curta com si fos estiu. Entres a casa i tinc la impressió que s’hi està bé. Seus al sofà i el gos ve a jeure als teus peus i no sembla que tinguis pressa per anar enlloc, com si fos veritat que aquesta vegada no et vols moure mai més d’aquí.

Per fi, you have gone back to the start.

Biografia:
Sandra Comas Anglada. Llicenciada en Comunicació Audiovisual i Màster en Creació Literària per la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat com a ajudant de producció de cinema (Durruti, de Jean-Louis Comolli i Cravan vs Cravan, d’Isaki Lacuesta) i com a guionista (Alzheimer, un repte a l’estima, d’Eduardo Antoja i Violetes, Rafa Montesinos). Actualment és coordinadora de producció i comunicació en una empresa d’edició en dvd de pel·lícules d’art i assaig. Col·labora a les seccions de televisió i cinema de la revista Serra d’Or. L’any 2001 va guanyar el Premi Fundació Enciclopèdia Catalana i ha publicat diversos relats en llibres col·lectius com “A tall d’antologia: 23 narradors catalans” (Edicions L’esguard) o “Ciutats imaginades” (Editorial Cossetània), entre d’altres.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------