ALS MEUS ENEMICS

FERRAN ANELL

Bevent l’aigua del foc de Bukowski

Et dic que et dic a tu això: ens veurem tots quan ens batin com el coure, ens veurem. T’ho dic ara i ni que sigui a la teva ombra li ho diré i a l’ombra del teu gos quan sigui que calgui. Ens trobarem cada vegada que el Martell caigui sobre nosaltres, brutalment o dissimulada, cada dia a dia que ens treballin a cops batent-nos, llimant-nos, reduint-nos, ens veurem; quan batin durament el tambor i ell percudeixi amb la seva veu l’horitzó del cant, ens trobarem; quan batin la mantega a cops i ella beneeixi la taula amb paraules que alimenten el sentir de l’ànima, ens veurem; quan el mar bati la roca i la pluja la paret i el sol la façana, i la façana, la paret i la roca diguin:gràcies per la desgràcia que ens dreça i renta la cara i i ens agermana en la nostra altura amb la gespa que jeu al terra, ens trobarem; quan la cavalleria desfermada pels rials de la pena bati el camp enemic i l’herba beneeixi Déu per la desgràcia de ferro i es torni a posar dempeus i s’espolsi els genolls, aquí, aquí ens veurem.

Perquè, com deia aquell, el que importa és saber travessar el foc, aprendre a respirar dins l’aigua i aprendre a nedar en el foc.

Així que ja ho saps, treballadíssim malparit, no és aquest un adéu per sempre, ens trobarem de seguida sota el mal quan colpegi, frec a frec, respirant foc a ple pulmó, amb tota l’ànima.

Com et dic, doncs, atentíssim enemic que honores la pols amb les expansions de la teva boca, et dic per mil·lèsima vegada que ja ens trobarem, masculinament, quan ens batin com el coure i el mal percudeixi en tota l’amplitud de la pell de l’ànima fins a aprimar-la com una làmina. Llavors aclarirem tots els dubtes amagats sota l’hipòcrita joc d’escacs de la vida i se sabrà el valor de cada home i si els patacs del mall fan callar la seva paraula enterrada en vida sota gemecs de sac; o si, com els herois del dia, tota la rècula dels cops peixen la seva paraula com les pomes i la mel.
Perquè si calla la paraula, calla la vida; i jo, finíssim fill de puta a qui envio amb sanitat tot el meu molt odi, he vingut aquí per dir-te que aspiro a l’alegria única que la meva paraula sigui de tots, que la repeteixin pels quatre cantons (victòria darrera) i que al mig hi sigui la teva poca vida per així, finalment, poder-te dir: abans mort que callat.

EL PREDICADOR

                                   “Que n’és de dolça, la llum!”
                                                                       Cohèlet

Escolta la paraula, escolta-la com si mai no l’haguessis coneguda o besada, com si mai no; mira-la als ulls: la llum.
            Ara és el moment, el moment, perquè no saps si et deixaran escollir quan moriràs ni si moriràs. Fes ara l’elecció: camina per la llum. Camina, no paris de moure aquests tristos ossos que, malgrat tot, t’estimen tant, camina per la llum. No importa si només et mulla els dits del peu, el turmell, no importa si has d’abaixar l’ànima fins als genolls: esquitxa’t amb la llum, xarboteja en les espurnes, amistança’t de les fulles de la vida, de la claredat de la gent quan respira, de la claredat sil·làbica del verb fer, de la llum de les roses que robes a l’esforç, camina des d’ara que és el moment.

Mai, mai, mai no ha de tornar l’espessetat de la negror que en mirar-la a la cara et deixa cega la boca, la negra nit que ja no pot mirar les paraules i s’extravia en el fulgor de la fosca, la fosca que canta a l’orella la cançó de les boques perilloses, sàpigues segur que no ha de tornar mai més.

Camina per la llum, entre la llum, sobre; no t’importi si no hi entres, no t’espantis, no t’amaguis si no pots agafar-la de la mà amb la mà, ja saps que l’aigua fuig dels dits que l’abracen perquè els estima; i la llum té una butxaqueta a l’ànima que es diu infern. T’ha semblat que el dolor era la mà de la nit que et bufetejava? El dolor està en la llum com la llengua a la boca, per saber de debò el gust de l’alegria imparable dels dies com un gos enjoguinat.

Per això, tu per a tu camina per la llum com caminaries per l’aigua, ritme del teu ritme, la música teva, camina, camina dret en tu, vertical en la llum com la llum, camina en tu i per a tot tu i dóna’t tot així, dóna’t en l’alè del viure.

Camina, camina per la llum.

Una ciutat, un cos que t’acull

Tenint-te tota amb mi, t’enyoro amb un desfici
arrugat i cremat del mig fins a les puntes
i si de tu m’allunyes, amb el mateix neguit
vibrant et busco el centre del teu estar en la vida.
Et tinc i ja t’enyoro, et perdo i mai no et deixo
amb un desig de tu, de cos i estremiment,
boig per tu d’enyorança, desarmat, boig per tu.

Una ciutat seria com un cos que acompanya,
que t’acull el sentir i t’abriga i escalfa,
un lloc on emmarcar aquesta guerra sempre
que anomenem el temps. Mira que només passes
un moment per la dolça comèdia de la vida.
Quan s’acabi la corda del cardíac rellotge,
molt poc després, molt poc, que agafis la maleta,
el que fou el teu lloc de sempre no podrà,
ja no podrà conèixer-te, aquest teu lloc de sempre.

Quan t’oblidis de mi, Barcelona, no tinguis
consideracions. Trenca passos, poemes,
bars i noies, cançons; des del gran buit estant
m’ho miraré amb tendresa, dissimulant moltíssim.
Quan t’oblidis de mi, quan sigui, Barcelona.

TAN BONICA PER A MI

“You are so beautiful to me”
Joe Cocker

Ets tan bonica,
tan bonica per a mi;
des dels teus ulls verds tot és més,
uns llavis són molt més que uns llavis,
una mà és un món
tancat entre cinc dits, tu i jo tot sols;
no hi ha res més, no hi ha
res més, i després tota tu. Ets tan
bonica per a mi, no corre el temps,
paren ocells i rellotges en l’aire,
cullerades de llum de diamant,
melmelada d’ombres de nit; ets tan
bonica, tan bonica
per a mi !

CAMÍNS DEL TAO

Voler sense voler voler,
no desitjar el desig però voler.
Actuar sense interposar-se en re.
Sabor d’allò sense sabor; l’has de saber.
Allò pesat pensa que va néixer lleuger,
recorda la muntanya quan era camp blader.
Feines que siguin difícils de fer
enfila-les pel costat més planer.
Si el roure t’ha de destorbar
talla’l quan germini la gla.
Pren lentament allò que ara és ràpid,
allò que és molt quan sigui encara poc,
allò difícil quan encara és fàcil.
Les complicacions, el savi les emprèn
pel costat més senzill de fer.
El savi sempre paga mal amb bé.
Per obtenir, has de deixar anar primer.

Biografia:
Ferran Anell i Olivella. Neixo a Barcelona (o ella em neix a mi...) a mitjans del segle passat i desmanego tota la vida a la meva ciutat, fins que a les primeries del segle actual me’n vaig a fer alguna arrel al Vallès. Tota la vida he escrit versos i he publicat quatre o cinc llibres, però una de les satisfaccions més grans l’he tinguda quan Santi Arisa m’ha musicat un parell o tres de poemes per als seus discos TAVERNA DE POETES i TAVERNA TROPICAL.I fins aquí arriba la cosa, de moment. He deixat de comentar, però, tot allò més important: els dies i les dones (gràcies, Ferrater). Perquè, efectivament, els dies i les dones (la labor i el desig) és la matèria de què estan fets els versos. És a dir, del present. I com que el present és l’únic que val la pena (el passat és mort i el futur ens durà la mort), els poemes són el present de la vida i la millor presentació

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------