LOS GIRASOLES CIEGOS
ANNA MARIA VILLALONGA
A propòsit de Los girasoles ciegos, de José Luis Cuerda
A l’opinió pública de l’Estat espanyol existeix un cert debat al voltant de la conveniència de continuar fent cinema (o literatura) sobre la Guerra civil. Molta gent addueix que la qüestió ja està massa explotada. Altres pensen que reobre ferides encara molt tendres. I un tercer grup, de segur vinculat al bàndol dels vencedors, no vol ni sentir parlar del fet d’associar el franquisme, amb una naturalitat que intueixo encara excessivament feble, amb la tirania, l’obscurantisme i la crueltat. No vull entrar en el dilema, malgrat que és evident que no es tracta d’un fenomen aïllat. Tots els territoris del món acostumen a fer memòria de la seva història recent. És un sa exercici catàrtic. Els nostres avis, els nostres oncles, els nostres veïns encara recorden. I encara pateixen. Una guerra civil és la més dolorosa per definició i l’espanyola, assaig sanguinari de la posterior guerra mundial, ho fou especialment.
Tanmateix, crec que la polèmica, a aquestes alçades, només accepta una resposta, com a mínim des del punt de vista de l’obra d’art. Ja no és temps de productes pamfletaris i propagandístics, sinó d’afrontar la veritat amb un tarannà que se situï més enllà de la denúncia i de la reivindicació. I dic això perquè parlem de cine. Les meves paraules serien molt diferents en un míting polític.
Los girasoles ciegos, basada en un reconegut recull de relats d’Alberto Méndez, no pot evitar un clar regust de ràbia continguda, però, alhora, també aconsegueix reflexionar creativament sobre persones i sobre sentiments. José Luis Cuerda abandona el to de conte de fades màgic i eteri que envoltava les seves pel·lícules anteriors (El bosque animado, La educación de las hadas, fins i tot La lengua de las mariposas) i confegeix una obra sòlida, crua i profunda. Amb un realisme que no vol caure en exageracions banals, sense provocar l’exacerbació del sentimentalisme que tal vegada era impossible d’evitar a La lengua de las mariposas (qui sap si per la presència imponent de la veu i la personalitat de Fernán Gómez), Los girasoles ciegos és un film mesurat i ple d’autenticitat.
La pel·lícula fa sentir a la pell la por, el pànic, el terror. El terror immens d’una gent a qui van prendre la il·lusió, la infantesa, la identitat, la llibertat de pensament, la dignitat, la vida.
La pel·lícula fa sentir a la pell una tristesa pregona. Pels llibres cremats, per les idees soterrades, pels poetes silenciats, per la cultura malmesa.
La pel·lícula fa sentir a la pell la terrible contradicció de l’Església Catòlica. La vergonyant impunitat per perdonar ―amb entelèquies indignes― actes monstruosos que aboquen a l’aniquilació personal i aliena, a la foscor absoluta.
Jo em quedo amb aquest vessant del film, el que ens commina a meditar sobre l’Església i el seu poder. No debades la pel·lícula s’inicia i conclou amb la mateixa imatge, que serveix de marc a les lletres de crèdit: un esplèndid retaule de la Mare de Déu amb el nen a coll. Darrerament he llegit, ara no recordo on, que resulta un cop intern important, en visitar una església o una catedral magnífiques, descobrir com l’ésser humà ha estat capaç durant segles d’erigir monuments d’aquesta categoria en honor de quelcom que no existeix. Haig de reconèixer que mai no m’ho havia plantejat d’aquesta manera i ara em sembla oportú transmetre aquesta reflexió. Potser la podreu tenir present quan aneu a veure, sens falta, Los girasoles ciegos.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------setembre - octubre 2008