ENTREVISTA A JORDI VALLS I LLUÍS CALVO

PER LAIA NOGUERA I CLOFENT

Laia Noguera: Què heu tret de les visites, a banda del material per a escriure, i de la vivència de l’escriptura?

Jordi Valls: M’agrada aquesta distinció entre la vivència del moment i la del trasllat a l’escriptura.

Lluís Calvo: Quan venia cap aquí pensava que aquest ha estat un dels llibres que tots dos hem viscut més intensament, perquè hi ha hagut una experiència prèvia, rotunda i identificable en el temps, que l’ha justificat, no un mer conjunt de vivències discontínues o bé la necessària, però incompleta, voluntat de fer un text, d’esdevenir, com a autors, un text. De fet, en el llibre parlem molt de la unió entre vida i poesia, perquè tot plegat ho hem viscut molt intensament, tot i que en parlem amb la distància que qualsevol art implica, perquè no partim d’una mimesi amb la realitat. Vam començar el llibre amb el primer poema, i vam veure que ens faltava sortir al carrer i compartir alguna cosa més.

J.V.: Havíem de compartir experiències. A títol personal, aquest llibre m’ha aportat moltíssim, perquè mai no havia tingut una relació d’aquest tipus amb la poesia. Sempre havia estat una cosa molt interna, feta d’un jo com a mi mateix. En canvi, per fer aquest llibre hem sortit i compartit una experiència, i a més a més hem fet interactuar l’obra de l’un i de l’altre. Trobo que ha estat una experiència molt enriquidora.

L.C.: Hi ha hagut vivències molt intenses. Hem visitat llocs que en alguns casos eren durs, erms, buits, i s’ha ajuntat la desolació de l’espai amb la nostra pròpia desolació.

J.V.: Mentre fèiem els passejos, observàvem el que vèiem, però també dialogàvem sobre diversos aspectes de la vida, sobre qui érem i aquestes coses, i també apreníem a conèixer-nos. El llibre també ha estat un viatge iniciàtic d’amistat. Som dos arbres que han anat ajuntant les arrels.

L.C.: Hem anat a barris als quals cap dels dos mai no havia estat i ho miràvem tot amb els ulls d’un nen que no està jutjant, sinó que està vivint les coses.

J.V.: És important remarcar aquest aspecte: sempre hem anat amb la mirada oberta, sobretot en espais que no havíem visitat mai o que havíem visitat molt escadusserament. És gràcies a compartir aquesta experiència amb els ulls oberts que ens han vingut totes les preguntes. Jo vaig tenir una crisi a partir de la visita que vam fer a Torre Baró. Quan vam pujar-hi vaig començar a pensar que, tot i haver estat vivint tota la meva vida a Santa Coloma, no havia estat mai a Torre Baró. Havien hagut de passar trenta-set anys perquè hi anés i veiés l’altra part de la ciutat.

L.C.: És una metàfora de la vida que tens davant i que deixes passar. Cadascú té el seu Torre Baró particular: tu ets a una banda del riu i no coneixes l’altra. Des d’un punt de vista geogràfic, tothom té el costum d’anar als mateixos llocs i per això n’hi ha de molt massificats i d’altres on no hi ha mai ningú. Nosaltres hem anat majoritàriament a aquests llocs apartats. Això també és el que entenem per poesia: un lloc on poca gent s’atreveix a entrar.

J.V.: La poesia que creiem que val la pena és la que t’aporta alguna cosa en el moment que l’estàs fent. No ens interessa repetir esquemes. Hem volgut buscar nous espais per intentar trobar-nos en aquell moment de dubte, fins i tot de preguntar-nos si allò que fèiem era poesia o no.

L.C.: Estar en aquest dubte i atrevir-se a continuar és una manera d’obrir camins. Crec que en el llibre hi ha parts de tot: unes són clàssiques i d’altres obren vies de futur.

L.N.: Heu hagut d’investigar?

L.C.: No conscientment. Tot era molt immediat. Visitàvem els barris i després escrivíem immediatament, sobretot jo, que sóc molt nerviós. Això el pobre Jordi ho va patir.

J.V.: Sí, perquè sóc més lent. A mi em costa molt. Potser trigo dues setmanes fins que no em surt el primer vers. Però en Lluís m’esperonava i això m’ha anat molt bé. Es va establir un agulló mutu, perquè jo també l’esperonava a ell. Es tractava que allò que sortís fos l’experiència neta sense afegits de la pròpia manera de fer, i per aconseguir-ho calia que sortís de cop.

L.C.: Ens volíem alliberar dels prejudicis culturals, dels quals també participa la poesia, i buscar l’espontaneïtat. Hem volgut escriure a raig i no parar-nos a reflexionar gaire sobre si el que fèiem era correcte o no (al cap i a la fi què vol dir “correcte” en poesia?), perquè ens semblava que aquest era un plantejament equivocat. El filtre crític ha estat posterior i hem polit moltes coses, evidentment, sovint de manera exhaustiva i primmirada. Però d’entrada no volíem limitar-nos a cap esquema previ, fos nostre o importat.

J.V.: En el meu cas, em sento com si tota la vida hagués anat gatejant i ara hagués començat a caminar. Havia participat de la poesia amb una certa rigidesa. Amb aquest projecte l’he trencada i han aparegut moltes coses, entre les quals els propis fantasmes, amb què m’he hagut d’enfrontar. En Lluís també.

L.C.: Fa por de vegades. Eren punts de cruesa, de buidar-se per dins, en moments de molta sinceritat. Per això parlem de Salvat-Papasseit, per exemple: és aquest impuls, aquesta expressivitat, aquesta innocència. El nom de Maiakovski tampoc no surt perquè sí. És el món del circ, aquesta mirada d’infant, de descoberta, de sorprendre’s a un mateix, de no passar pels filtres de la cultura més arnada i anquilosada. És això el que hem buscat. I també no tenir por. Per exemple, crec que l’art ha de tenir un component arbitrari, perquè l’artista és lliure de fer el que vulgui. Però arbitrari no vol dir gratuït. De vegades et preguntes per què aquest pintor o aquest poeta ha fet tal cosa d’aquella manera. Però no només hem de preguntar-nos-en el perquè, sinó viure l’art, i a partir d’aquest viure trobarem respostes, però no pas a partir d’una pregunta reflexiva, ja que podríem caure en els motlles i l’acadèmia.

J.V.: Hem fet un exercici de llibertat.

L.C.: Crec que els dos a hores d’ara tenim les qüestions tècniques relativament dominades. Ara hem anat a buscar alguna cosa més.

L.N.: La visita a la Model va ser especialment impactant, oi?

J.V.: Sí, però també van ser-ho Sant Cosme i el Fondo, per exemple.

L.C.: I el Morrot.

J.V.: Sí, en Lluís no parava de donar voltes i voltes i jo estava que no sabia què fer, si llençar-me al buit d’aquell penya-segat o què.

L.C.: Jo buscava camins per sortir-ne, però era molt complicat. En aquells moments, havíem parlat d’on publicar el llibre, però no era el principal. Ens adonàvem que tot el que envolta aquest món en realitat no és literatura, sinó espectacle accessori. Però allò important són els textos, després també la vida que es relliga amb els textos i la influència que la mateixa escriptura pot tenir en un autor.

J.V.: A més, hem transgredit el públic de la poesia. Ens estem trobant que hi ha mitjans de comunicació que vénen a preguntar-nos pels viatges, i estem arribant a un altre públic, que no és pròpiament el de la poesia. Amb aquest llibre trenquem límits. Normalment, quan s’etiqueta un llibre de poesia, se’l posa a dins d’un calaix i això condiciona la gent, que decideix, a partir de l’etiqueta, si entrar-hi o no. En canvi, la nostra proposta, ja sigui pel concepte obert d’autoria com per la nostra actitud, trenca amb la línia de la poesia clàssica tal com s’entén. Està arribant a un altre públic. Algunes persones m’han dit que els ha agradat el llibre i que no sembla poesia. Em pregunto què és poesia. Picabia diu que la poesia no existeix. És interessant el fet de trencar el tabú mental de la gent respecte d’allò que té l’etiqueta de poètic. Si amb aquest llibre ho podem aconseguir per captar nous lectors de poesia, és fantàstic.

L.C.: Potser aquests lectors han vist el trencament de filtres culturals que hi ha en alguns fragments, tot i que també hi ha molta citació culturalista. Si mai un crític inconscient vol fer una obra crítica d’aquest llibre, tindrà feina, perquè hi ha moltes referències literàries i filosòfiques. Però això no és el principal: va sortir mentre creàvem. També hi ha ironia, perquè ens ha agradat molt citar un filòsof o un poeta molt seriós al costat d’una escena costumista, d’un paisatge desolat, d’un ambient urbà que seria més propi del còmic o de la música rock.

J.V.: O d’una seqüència de pel·lícula de sèrie B.

L.C.: Crec que la novel·la i la poesia actuals passen bastant per la barreja de gèneres. Fa anys que parlo de trencar les barreres, de l’amalgama de gèneres, de la mescla dels dos nivells: del molt culte i el molt popular. Ens hem criat amb les novel·les cultes i el còmic, com ara el Capitán Trueno, el Jabato o Spiderman, la sèrie B, la música rock, etc. Qui s’atreveix a dir que això no forma part de la cultura?

L.N.: Tot i que aquesta barreja és normal en la vida de la gent.

L.C.: Però a l’hora de fer art s’adopten, de vegades, criteris molt tibats. I aquests criteris poden referir-se, també, a qüestions que abans van ser trencadores, però que en integrar-les passen a ser, en certa mesura, reiteratives o consensuades. Per això hi ha transgressions que són autèntiques paròdies. No s’acaba de trobar l’equilibri entre el que en diuen alta i baixa cultura, una divisió que a mi em sembla força fictícia. En algun moment en parlem en el llibre. Per exemple, diem que al Prat de Llobregat no tots són problemes perquè també s’hi fa art: en els versos apareix més d’un cop el món del rap.

J.V.: De Mucho Muchacho, per exemple.

L.C.: De la mateixa manera que la gent viu segmentada en comunitats, també tenim cultures segmentades. No acabem de trobar el fil que les uneixi totes. Hi ha el perill que es concebi la cultura catalana com un d’aquests segments. Hi ha qui segueix la cultura oficial de les grans estrenes cinematogràfiques, les òperes, els grans concerts de rock, etc. És la cultura oficial. En canvi, s’estan fent mil coses interessants que no afloren prou.

L.N.: D’alguna manera o altra, vosaltres ho feu al llibre.

L.C.: El que passa és que aquesta cultura no és vistosa, no és a l’imaginari de la gent. Però el creador sempre ha d’estar fent fissures al mur de la cultura oficial.

L.N.: El poeta té aquesta obligació?

J.V.: No hi ha res millor contra el discurs oficial que un bon poema.

L.N.: Algú que no tingui aquesta ambició no es pot considerar poeta?

J.V.: De vegades aquesta persona no és conscient que ho està fent. Hi ha gent que és conscient que vol trencar i gent que no, però ho fa.

L.C.: I també hi ha el trencador postís, que és un subgènere molt estès. Em recorda els pintors que ara pinten com si fossin a finals del xix. Fan paisatges anacrònics amb pescadors que arrosseguen les barques i pagesos que fan la sega amb falç. El cas és que això té un públic i ven.

J.V.: I té un gran èxit.

L.C.: A mi em sembla que és una concepció decorativa de l’art. Ni en Jordi ni jo volem fer decoració.

J.V.: Segurament es pretén que la gent de la cultura siguem els grans decoradors del país.

L.C.: Bacon, el pintor, deia que no feia quadres per decorar. Un artista no pot donar peixet, no pot fer servir sempre les mateixes fórmules, tant per a ell, èticament, com per als altres. Ha d’explorar nous camins per no dir sempre les mateixes coses. La ciència ha entès molt bé aquesta idea amb el concepte de canvi de paradigma: quan una concepció es queda antiga és reemplaçada per una de nova. Amb l’art passa el mateix.

L.N.: Però qui trenca motlles no arriba a la gent.

L.C.: El gran problema és que qui hauria d’impulsar tot això no ho fa perquè té una visió anquilosada de l’art i de la literatura.

J.V.: Només s’agafen a allò que funciona. Crec que cada vegada és més interessant la relació entre la poesia, la música i la pintura. Trobo més elements en comú entre la gent que pinta i que fa música, que no pas amb un narrador. Hem de trobar entre tots un espai comú, com a lliurecreadors.

L.C.: A Catalunya estem sota la síndrome de la cultura oficial. Ens pensem que som molt trencadors, però quan es porta una cosa realment trencadora és perquè ha desvetllat interès fora d’aquí. El creador es veu obligat a marxar i, quan té èxit a fora, el porten aquí com la gran revelació. En canvi, els que estan fent coses subterràniament aquí, no els donen l’oportunitat, perquè els que podrien fer-ho no saben llegir, no saben entendre l’art o no els interessa. Fer que emigri l’autor és dilapidar talent. És el problema de no creure en les potencialitats del país.

J.V.: En Miró i en Dalí van haver d’anar a fora perquè no els entenien.

L.C.: Però hi havia un petit nucli que era capaç d’acollir-los. Aquest teixit s’ha trencat. Això és molt preocupant, perquè què tindrem al futur?

J.V.: I no hi ha iniciativa privada.

L.C.: Però jo crec que el que ha de fer l’artista, en el fons, és crear en solitud. Cada nova obra és un testimoni, com un gra de sorra. L’avantatge d’una obra d’aquest tipus és que no passa res si queda fossilitzada en un llibre, perquè reviu en cada lector que la rescata. Jo tinc clar que avui dia el que podem fer és pur testimoniatge, cosa que també és molt important.

J.V.: L’important és anar fent la teva intentant no fer cas dels ambients literaris o artístics.

L.C.: És un caldo de cultiu. La vida va sorgir de bacteris, al cap i a la fi. Els poetes són com petits bacteris que alliberen l’oxigen del futur. No hem d’estar lamentant-nos de subvencions i polítics. Cap institució no escriurà un llibre.

L.N.: Jo voldria que em subvencionessin per poder dedicar-me a escriure tranquil·lament.

J.V.: Però no tindries la pressió.

L.C.: Ni la llibertat. Així pots fer el que et doni la gana.

J.V.: La poesia és llibertat absoluta. Avui també ho és la novel·la, perquè ningú no la llegeix, però la poesia ho és més. Pots fer el que vulguis. Pots ser dur, crític, el que vulguis, perquè ningú no et llegirà.

L.C.: I es poden fer llibres com aquest nostre, en una editorial de Santa Coloma. Ens interessava que ens l’edités una editorial d’aquesta Barcelona gran. He publicat en editorials perifèriques i això també et dóna molta llibertat. Surten moltes coses interessants en editorials d’aquest tipus.

L.N.: Teniu pensat de fer un altre llibre junts?

J.V.: En principi tenim pensat de promocionar aquest llibre, que déu n’hi do.

L.C.: Jo crec que aquesta experiència és irrepetible.

J.V.: Jo també ho penso. El que sí que voldríem fer és repetir l’experiència de passejar junts.

L.C.: Potser cadascú escriurà per separat un poema de la mateixa experiència i l’inclourem al mateix llibre.

J.V.: Ja veurem com ho farem, però el que no volem és matar-ho aquí, perquè mataríem una amistat que està fluint molt bé.

L.N.: Quina és l’experiència que us ha quedat més marcada?

J.V.: Hi ha dies que em ve molt a la ment el Morrot. Però l’experiència a la Model em va impactar molt. Hi ha uns e-mails d’en Lluís que encara conservo...

L.C.: Jo els guardo tots i crec que en tenim vora quatre-cents. Què hi deia?

J.V.: Hi deies: “Jordi, millor que ho deixem estar un temps abans de començar a escriure.” I és veritat, necessitàvem passar uns dies per assumir l’experiència.

L.C.: A mi em va salvar el Lark’s Tongues in Aspic, de King Crimson. Pensa que a la Model no vam anar a una sala a fer el recital i prou (una cosa que està molt bé i que alguns autors fan habitualment), sinó que prèviament vam entrar al cor de la presó, menys a les cel·les. Vam veure diverses galeries, els patis, els tallers, els passadissos, les sales d’aïllament, els reixats que es tancaven a mesura que passàvem... Vam veure l’arquitectura, aquell ambient tan opressiu...

J.V.: Ens va recordar molt quan vam fer la mili: aquella sensació de no tenir res a fer en tot el dia i de saber tot el que faries al llarg de la jornada. Aquell avorriment.

L.C.: També hi vam veure la gent que lluitava per crear-hi una mica de vida i introduir-hi un element de bondat, d’ajudar la gent o tenir un gest d’amabilitat. Això pot semblar molt absurd aquí a fora, però allà dins és molt important. Hi havia gent que ens demanava llibretes, bolígrafs, diaris gratuïts, coses que aquí són banals o comunes. Allà cada element de vida és un tresor.

J.V.: Ens demanaven si érem lletrats...

L.C.: En realitat allà fèiem d’advocat del diable.

J.V.: A la sala on vam recitar, es va fer un cercle amb cadires i la gent ens preguntava.

L.C.: Es tractava de presos psiquiàtrics. Si ser un pres ja implica una gran marginació, imagina’t el cas del pres psiquiàtric. És el marginat dels marginats. Havíem d’establir un equilibri delicat: ni mitificar ni caure en la glorificació dels límits. Totes dues opcions són poc honestes o, si més no, poc adequades.

J.V.: Ens demanaven que repetíssim alguns poemes. És curiós que van riure molt amb un poema del rector de Vallfogona, tot i que no tots eren catalanoparlants.

L.C.: Allà vaig veure que la funció terapèutica de la poesia és molt real. Vaig constatar que en les situacions límit és quan més aprecies la poesia, perquè t’enfronta a unes veritats molt concretes i punyents. La gent era molt receptiva. Quan llegies un final que tocava la fibra, veies que reaccionaven. Sentíem uns murmuris d’aprovació que ens feien veure que la gent captava el que transmetíem. Això significa que eren uns bons lectors de poesia.

J.V.: Cosa que contrasta molt amb la indiferència que et trobes sovint.

L.C.: Tenim molts de murs que ens impedeixen de veure les coses que valen la pena. Per això la poesia és minoritària, no pas per altra cosa. Però la poesia és tan majoritària com el fet de morir-se.

J.V.: Antonio Gamoneda diu que la poesia existeix perquè sabem que morirem.

L.C.: Perquè sabem que hem de morir, sabem que hem de patir...

J.V.: Sabem que hem de passar per un procés de degradació. I no sempre és fàcil d’acceptar-ho.

L.C.: També hi ha altres coses positives en la poesia, com el fet de viure i de veure les coses de determinades maneres que s’allunyen dels consensos habituals. El maquillatge que hi ha fins a arribar al pinyol de les coses és el que fa que es digui que la poesia és minoritària. És tan minoritària com l’oxigen, que és un 20% respecte dels altres gasos de l’atmosfera. Però sense oxigen no podem viure.

L.N.: El poema que heu escrit sobre la Model, l’ensenyareu al senyor X?

L.C.: És possible. Amb el senyor X tenim un deute. Crec que estarà encantat de llegir el nostre poema. Em va semblar un tipus extraordinàriament intel·ligent, amb cultura i criteri. Ell i els altres presos són el millor públic que hem tingut mai.

J.V.: Potser no els llegiran mai, els poemes, però en aquell moment, tenien la necessitat de saber per què els havien remogut per dins.

L.C.: En una situació límit com aquestes, valores allò essencial. A la Disneylandia on vivim, estem envoltats de mil estímuls que ens distreuen d’aquestes coses. Aquesta gent tot això ho tenen perdut, oblidat o no ho poden viure amb llibertat i, per tant, aquest missatge essencial del poema els pot tocar.

L.N.: Què hauríem de fer els de Disneylandia per tenir una vida autèntica?

L.C.: Nosaltres, de moment, escrivim.

J.V.: Som supervivents. No tenim gaires mitjans per canviar la situació.

L.C.: L’actitud crítica és bàsica. Som en un món en què l’actitud crítica es penalitza. A més, en estats de dubtosa tradició democràtica com el nostre sempre estàs una mica amb l’ai al cor. Els que haurien de donar exemple cívic, com ara els polítics, es dediquen a mantenir la seva posició, aliens a la realitat i immersos en l’espectacle. Quan es parla de cultura, només els interessa sortir a cops de colze en una foto. Si no és per això, ho ignoren totalment.

J.V.: No vivim en una democràcia, sinó en un postfranquisme adaptat als nous temps.

L.C.: És una democràcia a la russa o a la turca. No som al Regne Unit, evidentment. Vivim en un país amb una profunda convicció autoritària al darrere.

J.V.: Quaranta anys d’ensenyament franquista donen com a mínim per a dues generacions.

L.C.: El llibre reflecteix els conflictes en els barris, que són fruit d’aquesta història. Els antics immigrants conviuen amb els nous, l’antic andalús amb el paquistanès, l’equatorià, etc.

J.V.: Més que conviure, cohabiten, perquè no acaba d’haver-hi una relació no ja d’amistat, sinó de respecte. Tolerància sí, però amb uns límits molt marcats. Hi ha molta desconfiança, tot està molt segmentat.

L.C.: Nosaltres diem que el nou Canigó és el turó del Pollo de Santa Coloma, perquè hem de tenir clara quina idea de país volem tirar endavant i hem de comptar amb tothom. Aquesta gent són els nouvinguts i els nous catalans. Són una Catalunya que no tothom coneix.

J.V.: És el present.

L.N.: L’aparador de la Barcelona oficial no és representatiu, doncs.

L.C.: En el llibre hi ha una tria volguda. No hem anat al Passeig de Gràcia ni ens hem conformat amb quatre tòpics sedants, propis de la propaganda oficial. Tenim tot el dret a parlar de la nostra ciutat des d’una altra mirada. Tots dos hem viscut a barriades o bé a ciutats perifèriques. La nostra visió no és ociosa, sinó conscient del pa que s’hi dóna, en aquests llocs. En qualsevol aproximació a la realitat hi ha una mirada externa, això és evident, però també uns aspectes interns, viscuts, que ens han allunyat del simple flâneur que busca, únicament, una visió estètica. D’altra banda, hi ha artistes a qui la realitat els fa por. La seva única realitat és el text. I viuen en l’autosatisfacció de la lletra. És molt respectable, però em sembla que amb això no n’hi ha prou.

J.V.: Tots dos ens hem esperonat l’un a l’altre per anar a aquells espais que no coneixíem o no coneixíem prou.

L.C.: Hem tingut un esperit de curiositat, que em sembla bàsic a l’hora de crear. Hem volgut reinventar-nos a nosaltres mateixos i no fer el mateix de sempre. Hi ha gent que agafa una fórmula i, si li funciona, la repeteix i la repeteix, i això normalment és el que agrada a la gent. A mi em sembla molt més interessant obrir noves vies, no només en cada etapa de la vida, sinó fins i tot en cada llibre.

J.V.: Per mi, cada llibre ha de ser diferent. Hi ha d’haver aspectes nous i altres registres i cal descobrir coses noves. A mi em sembla que en aquest llibre en Lluís i jo hi sortim reflectits i alhora no hi sortim reflectits.

L.C.: Hem fet una transfusió a una tercera persona. Roland Barthes té un llibre dedicat al Japó on diu que el que més li agrada d’aquell país és no entendre’n ni l’idioma ni la simbologia, perquè se situa enmig de l’estranyesa. En aquests espais perifèrics també hem trobat aquests racons de sorpresa, de cosa inèdita, que lliguen molt bé amb l’estat mental que s’ha de tenir a l’hora de crear.

J.V.: Al barri del Fondo, que conec des de molt petit, quan vaig passejar-hi amb en Lluís vaig descobrir-hi coses que no havia vist mai. El fet d’anar a fer d’observadors nets sense cap mena de filtre feia que anéssim pels llocs amb una voluntat purament observadora. Jo crec que això és molt important. Pots passejar de moltes maneres, però passejar observant el que tens davant no és habitual. És molt interessant passejar amb en Lluís. Ens fixem en les coses, cadascú en una de diferent.

L.C.: Aquí hi té un paper important la intuïció, que lliga amb el que hem dit abans de trencar academicismes i no reiterar-nos. Aquesta mena d’intuïcions funcionen en poesia, perquè treuen la veritat de l’escriptura. També hem experimentat la voluntat de fer un llenguatge que no sigui el comú, de crear el propi llenguatge, tal com hem volgut fer individualment en cada llibre. Cadascú ha creat el seu i després l’hem fos en una dicció pròpia.

L.N.: El títol, però, està inserit clarament en la tradició.

L.C.: És una gran ironia, perquè a més li diem “última”. Pot ser l’última perquè no n’hi pot haver cap altra, després d’haver visitat els extrems de la ciutat, o bé perquè és la més recent. La idea va sortir a un bar de Can Tunis. Havíem discutit molts de títols i en Jordi va dir que, com que altres poetes que havien guanyat Jocs Florals, com nosaltres, havien escrit odes a Barcelona, nosaltres també ho podíem fer. Tenir por davant de reptes com aquest equivaldria a rebaixar l’empenta de l’escriptura, a mutilar-se d’entrada, abans de començar. Això és molt noucentista i formalista. Si els reptes són molt grans, o agosarats, alguns consideren que cal abandonar-los abans d’emprendre’ls. De tota manera, i en última instància, l’única veu final, indiscutible, radica en les pròpies bondats o maldats del text.

J.V.: Hi estem autoritzats, no? Ja tenim prou edat, ja tenim prop de quaranta anys. Som respectables, entre cometes i amb la ironia que calgui. Per què no podem fer l’última oda a Barcelona? S’han fet moltes odes a Barcelona i textos similars: en Maragall, en Verdaguer, en Perucho, en David Castillo, en Comadira, en David Caño...

L.C.: En aquelles citacions cultes de què parlàvem abans, hi ha aquesta gent. Però l’èpica de Verdaguer, per exemple, no ens interessava en aquest cas. I mira que Verdaguer és gran! No, corregeixo: més que gran, immens. La Barcelona de Maragall ja comportava un plantejament més crític i parlava dels aspectes sòrdids al costat dels més cridaners o lluents. La nostra èpica és antièpica, molt més crítica. Hi ha èpica a partir de les petites coses d’aquests barris oblidats, d’aquests llocs que no surten a les guies, però són vius perquè estan plens d’humanitat.

J.V.: A més, la veu no parla extemporàniament. Ens autoincrepem, ironitzem molt entre nosaltres, som una mena d’antiherois.

L.C.: En alguns fragments ens critiquem perquè no volem ser una veu que pontifica. No volem ni fer èpica ni caure en demagògies ni solucions senzilles.

J.V.: No tenim solucions, però, si més no, intentem reflexionar.

L.C.: No anàvem a aportar res a aquests barris, sinó a extreure’n.

J.V.: A absorbir el que hi havia.

L.C.: I així podem enriquir-ne l’imaginari, convertir certs barris en llocs literaris, amb personalitat pròpia.

L.N.: Ara definiríeu de manera diferent Barcelona?

J.V.: Jo crec que Barcelona és la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana. A Madrid aquesta configuració és real del tot, perquè ha absorbit les poblacions del voltant. Però aquí a Barcelona encara no s’ha produït.

L.C.: Crec que, prèviament, ja intuíem moltes coses. A més, particularment, fa anys que em dedico a voltar per barris, però no n’havia escrit res.

J.V.: A mi em va fer obrir els ulls un llibre d’Ignasi Riera, Off Barcelona. Convidava la gent a fer rutes a les zones del final de les línies de metro: Cornellà, Santa Coloma, l’Hospitalet, etc. Em va semblar molt interessant aquesta visió metropolitana. A partir d’aquí ja tenia la idea que Barcelona és més extensa que el que surt al mapa oficial.

L.C.: En el meu cas he rectificat la idea dels usos segmentats dels espais, dedicats a coses determinades. M’interessen els espais morts, marginals o perifèrics, que gairebé són fora de tot, com ara el far del Morrot, fantasmagòric, al qual està prohibit accedir: vam haver de passar unes tanques i una zona abandonada d’arbustos i malesa. Aquests espais que han quedat al marge podrien simbolitzar la poesia. Hem vist contrastos molt forts, com ara els horts d’El Prat tocant a Mercabarna o, a la mateixa ciutat, les cases d’autoconstrucció dels anys seixanta i setanta de Torre Baró, espais que han quedat incrustats en aquesta Barcelona d’aparador.

L.N.: Com us heu entès tècnicament parlant?

L.C.: Hem treballat molt bé. Cadascú ha aportat coses que l’altre no dominava. Jo aportava el ritme i la puntuació. Sóc un maniàtic de la puntuació.

J.V.: La millor solució era la que acceptàvem, en tots els casos, no només en els aspectes tècnics, sinó també en el funcionament dels poemes. Teníem textos que deien el mateix i calia decidir amb quin quedar-se.

L.C.: Ha estat una tècnica de muntatge cinematogràfic.

J.V.: Teníem un material obert.

L.C.: Quan ajuntàvem dues seqüències de versos, com que l’encaix no podia ser brusc, havíem de fer transicions. Està lligat de tal manera que hi ha qui no identifica les veus.

J.V.: Molta gent ha dit que no sap qui és qui.

L.C.: Jo mateix de vegades no sé qui ha dit què.

L.N.: Per què els textos finals són en prosa, si és un discurs molt semblant al de la resta del llibre?

J.V.: Perquè són reflexions.

L.C.: És com la poètica final. Hem cregut que expressar la poètica en els poemes mateixos hauria estat més un destorb que no pas un favor.

J.V.: És un discurs fragmentat, amb dos cossos de lletra, que indiquen dos contextos diferents. Havíem pensat que això també formava part del discurs poètic.

L.C.: Volíem que constés d’alguna manera, ja que l’havíem feta, la reflexió sobre el que volíem en el llibre i el que enteníem per poesia.

J.V.: Com que hi ha hagut un treball d’experimentació, al final la reflexió sobre el que estàvem fent havia d’aparèixer d’alguna manera. Havíem d’explicar-ho. No podíem deixar els poemes coixos. Però tampoc no volíem fer un itinerari.

L.C.: No volíem fer una guia turística. En canvi, havíem d’explicar moltes coses: per què havíem decidit treballar junts, quina concepció poètica teníem, per què havíem triat aquells espais, etc., però sense fer un discurs excessivament teòric.

J.V.: Donem pistes més que no pas un discurs tancat.

L.C.: Les cursives tenen aquest caràcter irònic que recorden que no perdem el món de vista, encara que reflexionem. Com diem en aquest text final: “La poesia no és un gènere literari, sinó una actitud davant de la vida”.



Per llegir articles sobre Última oda a Barcelona, visiteu
http://sant-cugat.net/daltabaix

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
       Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------setembre - octubre 2008