EXPOSICIÓ:
BESTIARI BENEYTIÀ A LA SETMANA LAUTRÉAMONT
VASOS COMUNICANTS ENTRE BENEYTO I LAUTRÉAMONT
ESTER XARGAY
De la mà de Ricard Ripoll ―pare de l'excel·lent traducció al català dels Cants de Maldoror i dels poemes d'Isidore Ducasse, Comte de Lautréamont (March Editor, Col·lecció Palimpsest)―, s'ha celebrat a Barcelona una trobada internacional al voltant de l'obra d'aquest autor, cabdal a l'hora d'entendre la literatura més rabiüdament contemporània.
Aquest contuberni va posar a debat, en un programa atapeït, qüestions com ara "En quin moment es troba el discurs crític sobre Ducasse? Existeixen noves aproximacions que permetin d’avançar en la comprensió de la seva obra? Com treballar al voltant dels temes del doble i de l’espiral que omplen el text de Ducasse?"
En aquest context, l'artista Beneyto ha estat convidat a exposar les seves obres inspirades en el bestiari lautreamonià, les quals van acompanyar els actes d'aquesta setmana tan prolífica.
Lautréamont, amb el seu reguitzell de bèsties corrúpies que omplen pàgines i pàgines del seu únic llibre, sempre ha agradat molt als artistes. I Beneyto és un dels seus fidels lectors i il·lustradors.
El fet és que podríem dir que Isidore Ducasse també és un artista, per tal com tractava la literatura com si fos art. I penso que, malauradament, la literatura, inclosa la poesia, en comptes de mantenir-se com a art de la paraula, s’ha anat encastant en l’àmbit de la comunicació, de la informació, del discurs, de la transmissió de sentit.
I l’art, la creació, és tot el contrari d'això, és negació de sentit, negació de discurs, i, de fet, no és ni expressió, ni informació, ni comunicació. És la recerca amb el llenguatge com a eina i com a resultat. I en Lautréamont, sense cap altra finalitat que el desig, l’obsessió, l’enginy, el neguit, la valentia o l’angoixa, les quals coses, amb el llenguatge dels Cants de Maldoror, ens llancen al buit existencial d’un JO negat reiterativament.
És tota una dialèctica que conforma els sediments de la creació, que rau en la història de les idees estètiques, i que es desplega en les aportacions de Freud i de Lacan que conformen la psicoanàlisi.
És, doncs, en aquesta línia on situo un Lautréamont artista, que crea, dibuixa, hibrida, esbossa, que elabora l’obra amb les mateixes premisses amb què treballen els artistes.
Això permet de concebre una literatura no ja com a imitació de la realitat (és a dir, supeditada a una ideologia de la representació), sinó com a creació d’una realitat textual més propera als mots que no pas a les coses.
Diu Ricard Ripoll, al text del llibre Los cuerpos imaginarios, que acompanya les obres de Beneyto: "Beneyto evoca ereccions creadores que juguen amb l’híbrid, que transformen l’humà fins a portar-lo cap al vegetal o l’animal, com si Maldoror nasqués d’aquesta penombra."
Ducasse hibrida llenguatges i, tot sovint, fa empelts amb allò que escriu i que descriu, com ho fan els artistes i com es pot apreciar a les pintures de Beneyto i als seus dibuixos al·lusius que omplen cobertes i pàgines dels seus llibres més estimats.
Ducasse escriu amb aquesta llibertat i obstinació artística. Així, dibuixa amb mots, que van revelant un món ple d'actituds ferotges i d'un ventall ric de bèsties entranyables, i mai més ben dit, que sorgeixen de les entranyes del dir, en el qual incideixen psicològicament.
L'ocell de Ducasse que fuig cel enlaire és com un traç, una ratlla que s'obre pas al full, i en llegim el gest. Diu Mathias Kusnierz, al seu excel·lent text Lautréamont et l’hybridation générique dans "Les Chants de Maldoror": dévorations, aberrations et tératologies,que, en l'obra d’Isidore Ducasse, “La seva poesia no passa pas pels mots, sinó pels esdeveniments biològics que els mots vehiculen a l'interior de la llengua francesa, que manté un lligam amb els seus lectors. Però ell, menstrestant, inventa un nou llenguatge, ja no pas fet de mots, sinó de formes i de moviments biològics (...) Aquesta imaginació dinàmica utilitza el bestiari per situar moviments purs, dinamismes semàntics, la forma animal dels quals només és figurativa.”
Beneyto ens en proposa un tast visual que no ens deixa indiferents. Ricard Ripoll, al seu llibre citat més amunt, ens endinsa en l'obra de Beneyto: “L’escriptura crearà el cos, aquesta quimera que s’assembla al meravellós. La tela blanca és l’espai del palimpsest, on es fonen la lletra i el color, la paraula i el traç. Per Beneyto, crear el cos és posar-lo a distància mitjançant l’acte sexual i l’acte d’escriptura, tots dos d’igual importància, ja que suposen l’encontre únic de tots els cossos: real, imaginari i simbòlic, a través de l’expulsió: esperma, pintura o escriptura".
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------setembre - octubre 2008