EL PLAER D’AMAGAR-SE A BRUGES
ESTEVE PLANTADA
A propòsit de In Bruges (Escondidos en Brujas), de Martin McDonaugh
Martin McDonaugh, el director de In Bruges, fa d’aquest film de debut una petita i sorprenent pel·lícula, una agradable raresa en un mar de fons poc habituat a l’accent. McDonaugh és dramaturg, i això es nota, i molt, en la manera d’encarar els matisos d’uns personatges i d’unes situacions que són tractades amb el tacte que es mereixen. Personatges que, per un moment, obliden que el germà gran de Califòrnia ha establert cànons monolítics i gairebé infranquejables. Uns personatges que no naufraguen pel metratge, sinó que naveguen al seu ritme, a remada ferma, tot establint codis de conducta que tenen una coherència indefugible en cada acció. I aquest bon fer, rigorós i embolcallador, fa possible que gaudim dels matisos que marquen el ritme extern de les coses, però també fa possible que visquem amb el batec intern de tota lluita.
És cert que parlar d’una obra rodona és ser massa agosarat. No ho és. Però de vegades la intenció pesa més en el resultat creatiu que no pas l’execució, i aquesta obra n’és un bon exemple. Si bé l’argument no dóna gaires esperances a res de nou (ja sabeu: dos assassins a sou destinats a una ciutat exòtica a l’espera de noves ordres), la pel·lícula es mereix una nota ben alta. Barreja de tots els elements del thriller més desaforat, de la comèdia negra, brutal i impactant quan vol, elegant i subtil paròdia d’uns paisatges i llocs comuns en tantes i tantes hores de cinema. Sobrevolant la funció, una ironia paròdica i devastadora, digna dels millors films de gènere, hereva de mestres contemporanis com Tarantino o els germans Coen. I, de fons, els decorats naturals d’una ciutat com Bruges. Què més voleu? Potser més concreció? Més acció, més violència, menys diàleg, un heroi? Doncs res d’això.
Es nota, afortunadament, d’on ve McDonaugh. És ben palpable que és europeu i que ha après a bastir personatges al damunt d’un escenari, amb tot el que això té de bo i obviant, per una vegada, el que té de dolent ser europeu i provenir del teatre. És per això que cal celebrar i recomanar la visió de In Bruges, perquè el paisatge és acollidor i continent d’un món íntim i perillós alhora. Perquè el to de confessió ens ajuda a comprendre més aquests personatges incomprensibles. Perquè, malgrat tot, la tristesa és qui guanya. Perquè els actors són gegantins. Perquè no tothom neix sent elegant. Perquè també fa riure. Perquè és gairebé com la vida normal, lluny de les històries de les pel·lícules. I la qüestió no és argumental, ja ho hem dit. El secret rau en com dir-ho, en l’empatia, a fer-se creïble, a patir amb els personatges, per suïcides que siguin, per inversemblants que semblin. I ja convé de tant en tant una alegria, que els temps no en són prolífics.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------setembre - octubre 2008