SELECCIÓ D’ÚLTIMA ODA A BARCELONA
JORDI VALLS I LLUÍS CALVO
CAMÍ DEL FONDO (fragment)
Hem perdut el nord i hem oblidat el sud.
Alguns somnien la petita Dorothy
i l’home de llauna al país d’Oz.
La realitat, però, és un jove
amb xandall del Pryca
i rasurat a l’u que atura el cotxe tunejat
i, amb la música hipnòtica a tot volum,
a crits reclama: ¿Jessi bajas?
I Jessi, com deessa suburbial,
fendint el vent amb veu furient, respon:
Bajaré cuando me salga del coño!
Aquesta és la manera de mostrar l’amor:
així la dolça Dorothy, la idolatrada Beatriu
i l’excelsa Margarida de Goethe
―ja ultratjades, trepitjades i afollades―,
obren pas a l’encantadora Jessi:
la nova flor que regna a la ciutat.
Avui tots som magnats de nova lleva
i, envalentits al caire del fracàs,
mengem caviar amb dents de piorrea.
¿Però nosaltres qui érem, fa trenta anys?
La maleta de cartró l’hem enterrada
sota deu mil quilos de cal morta.
Necessitem records, un lapse de memòria.
MERCABARNA (selecció)
Tirades inacabables d’edificis i patis al mig.
Una palmera escanyolida i reixes pertot.
Foucault, aquí, esdevindria un paio qualsevol.
O més que un paio, un gitano,
no pas un d’aquells idealitzats
de garrotín i garrotan i bla, bla, bla,
sinó un altre de ben diferent, un d’aquells que pesquen
el que poden sense el Pescaílla.
Nen, aquest món no és una broma.
I ara què et passa? Et veig capcot
entre aquests carrers lineals.
No eres un poeta urbà i contemporani?
O bé modern, trencant el fil admès?
Surts de l’ou o ets més vell que la tinya?
¿T’acolloniràs ara per quatre camells
i un munt de patis foscos?
¿Per la noia sense futur que camina
al costat d’un pare xuclat per tots els mals?
¿O pels nanos que juguen sense samarreta
com si fossin a les faveles de Rocinha?
Pura epífora, sentimentalisme de quiosc.
Nano, necessites prendre un Cardhu 12:
l’ampolla ja l’hem vista, ben a l’abast,
a prop d’on paren els Mercedes traficants.
Aquí tot es regeix per una llei interna
i els guaites vigilen des de les finestres del castell.
Seiscientos euros sin pegar palo!,
crida l’heroi del bar, amb clam de loteria.
I Mucho Muchacho treu el cap,
perquè aquí també hi ha art i moltes rimes,
no només assumptes inquietants.
Art i part. Ho dic amb el cap alt.
I oblida el que t’he dit: jo no em piro.
Això és el Louvre, pel cap baix.
Potser un pèl llòbrec, és veritat,
però més m’estimo un so sincer
que els pits tibats de la Venus de Milo.
INCENDI A TORRE BARÓ (fragment)
Però, ep, qui arriba ara? Me’n vaig,
que aquest sembla, talment, un capitost.
“S’ha acabat, ja n’hi ha prou!”,
crida el director. I, de sobte,
esdevenim conscients de l’escenari.
Benvingut, Ricard Salvat: vós sou el Mestre.
I ens coneixíem sense haver-nos trobat.
La lletra, distanciada, fa miracles.
I què és el poeta sinó un desterrat?
Però deixem-nos de romanços. O acollim-los del tot.
Passeu, admirat Mestre, sou al gran teatre de Torre Baró.
Entreu per la finestra, però vigileu,
no prenguéssiu mal. Ho hem preparat tot,
només falten els actors. Oh, ara arriben, atenció.
Un extracte de l’entreacte, em demanàveu?
Bé, d’acord. Vejam què diuen aquests galifardeus.
BOTXI: Coves i robes. Raves i sabres. Qui sóc?
REIETÓ: Em pertorba la turba que assola Collserola.
M’hi jugo el coll, el cor, la casserola!
NIGROMANT: Són mots, robins, virolles.
REIETÓ: La meva vivència és fastuosa.
Pura super-vivència. I tu ets rebec?
FOLLET: Què, què vols? Sóc quec.
REIETÓ: Que et queda del quefer? Galleges?
Qui et penses que ets?
BOTXI: Qui sóc? Qui? Qui?
FOLLET: Quiquiriquic! Quequejo!
“S’ha acabat, ja n’hi ha prou!”,
crida el director. I tot d’una s’esvaeix l’encant.
i el bròquil s’acaba, consumit i rebullit.
Actors i escenari han desaparegut de sobte.
Però resta el casalot deshabitat.
I allí hi trobem Light Yagami, l’heroi manga
al lloc on els mangants s’embosquen
i les gatxís miren el xaró
per parbarar sense cangueli
(el benguí i la mulé, ben fàustics,
s’enfugen amb Espriu).
Però l’heroi dina amb nosaltres
i es desentén dels barris que s’arrapen
als turons desendreçats. Els herois
són herois, no assistents socials.
Per això, a l’última queixalada,
entrem a la realitat virtual i els poders es redoblen.
Xina Hay, Deborah Llum i la Maria Garrofera
són a tocar del turó de les Roquetes.
I tu, altíssim Thor-rebaró
―gegant brutal, en mots d’Apel·les Mestres―
t’alces com un ridícul déu pagà al lloc on les cases
mostren la uralita, el totxo bast,
el somni de la casa de camp
emblanquinada com si fóssim a Còrdova.
És aquest el teu lloc?
Risible paganisme de tauleta de nit:
malhaja, Valhalla, poetes de l’elit.
Un còctel de Pareto, Brasillach i Nietzsche ―mal llegit―
amb embranzida folla.
UNA VIDA MODÈLICA (fragment)
I entre aquestes preocupacions fonamentals
vindrà l’hora de dinar, de sopar
i la de prendre metadona
(no n’has pres, abans, al redol dels udols?).
Per què hauries d’aspirar a res més?
Sols cal fullejar La plaça del Diamant,
tocar els bongos, aprendre bielorús
o escriure cartes a la família
per oblidar que vas matar un paio, fa molt de temps.
I què col·lega? Tot plegat, un mal pas.
Però no axanto la mui, que quedi clar.
Perquè que quan surti d’aquí
em compraré un Lexus,
un puto Lexus sedan, tio.
I aniré al Vaso de Oro
i em posaré fins al cul de gambes, descarat.
Tingui jefe: cent papers.
Eh, tu, quieto parao: amaga la cartera, que avui convida el menda!
Els calés, mentrestant, me’ls guarda un àngel.
I llavonses em mirareu tots amb enveja,
us caurà la bava al terra
i oblidareu que m’he tirat vuit anys aquí.
MIL LLUMS EM SOMRIUEN
(o el Gran Periple del Poble Nou, Can Tunis i el Morrot)
(fragment)
Demà la ciutat tornarà a ser amable
i la dentadura postissa sols un símbol
més enllà de la foscor que ara ens envaeix.
El viatge però no ha fet més que començar.
¿Què més pots demanar a la vida,
si la tristesa no fa por
perquè s’amaga sota l’ull dels guanys?
El contrapès és nítid:
no toquis més la melodia: crea-la.
I sigues prou valent per dir
que ja n’estàs tip, de ser covard.
Avança, gira, vés-te’n.
Avui hem vist més morts que vius.
Però som poetes,
grans solitaris enmig dels llocs de ningú,
allí on s’estenen naus, contenidors i grues.
El viatge es capgira
i una mateixa mar, il·luminada i tensa,
espera la resposta.
Aquí Gutiérrez.
Hi ha dos individus desconeguts al far.
L’operació Goliat ha fracassat.
Què fem?
I no n’hi ha cap, de resposta.
Sols hi ha un espadat de cent vuit metres
i tu que dius alguna cosa
que no cal escoltar,
quan entre l’espessor de la brossa
i els vaixells de càrrega, veloços,
la teva mà sols assegura
un moviment, alat, cap a la fosca. I, intrèpid, rius.
Llegiu més poemes de Jordi Valls: TBR 64
Llegiu més poemes de Lluís Calvo: TBR 58
Per llegir articles sobre Última oda a Barcelona, visiteu
http://sant-cugat.net/daltabaix
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------setembre - octubre 2008