L’INCENDI
LAIA NOGUERA I CLOFENT
Explica el doctor Marcus que cada vegada que una guspira abrusa les mans de l’ànima i l’ànima se’n dol, i se’n dol amb paraules, de tal manera que a un cert punt arriba al paroxisme de la crisi del llenguatge perquè no li queden recursos per doldre-se’n així ben de debò, s’esdevé, aleshores, l’obertura de les comportes: el moment en què tot allò lligat es deslliga i tot el que es mantenia amagat entre robes ben plegades amb olor de naftalina és llançat a ple sol a l’abeurador estantís del ramat de bèsties que pasturen a la llera del torrent, que, com tots sabem, pot anar d’ample tot de sobte. Es desboca, doncs, una sèrie de circumstàncies que, en rastellera i per estricte ordre d’aparició, acaben descomponent la jerarquia que fins llavors havia mantingut l’estructura que, si bé oscil·lant i mig corcada, havia estat el vocabulari bàsic de salvació de l’ànima.
I això què significa? En primera instància, el ressentiment del lèxic: les frases fetes perden matisos, els antònims es confonen amb els hiperònims, desapareix el sentit de la paràfrasi i hi ha un cert embolic entre el camp semàntic de la gastronomia tradicional i el de la pediatria. L’argot humanista es tenyeix de tecnicismes de la mecànica de fluids, mentre que el dialecte d’aquí, el vendrellenc, s’omple de neologismes basats en la combinació de lemes hebreus amb terminacions del quítxua clàssic. Així, eternitat ve a dir més o menys au, que vol ploure i les múltiples accepcions d’amor propi es redueixen a campi qui pugui.
Però el desballestament no es queda en aquest nivell més aviat, diguem-ne, d’inventari. El doctor Marcus ens remarca el segon espai de demència: la sintaxi. Els connectors textuals deixen de col·laborar en l’entramat de temes i romanen al marge de les idees, incapaços de capir la relació entre Sòcrates, grec i homosexual. Uns altres elements problemàtics són les anàfores, que deixen la seva funció (més aviat automàtica, però, en tot cas, distreta) per cercar de referir-se al buit enorme que comença a eixir del nucli de l’ànima. Balbuceigs, espasmes, contraccions de la retina, expectoracions... qualsevol intent per autoreferir el no-res és benvingut i organitzat per les antigament pròpiament dites anàfores. Els motius temàtics, els subjectes buits i els datius ètics són algunes de les tantes víctimes que cauen a mesura que el pols de l’ànima perd sentit.
No volem allargar-nos més en aquest procés tan penós. Citem, només, com la morfosintaxi s’estrafà en la identificació entre les diverses persones del verb, entre les funcions dels pronoms febles i entre el gènere dels determinants. El miasma arriba, finalment, a la fonètica: les regles es desfan com formatge brie en adonar-se que l’inventari fonemàtic s’ha reduït a un grapat de sons guturals articulats secundàriament al ventre.
Davant d’aquest lamentable espectacle en què l’ànima és actriu, directora i espectadora, la víctima arriba a tal prostració que es veu obligada a considerar, per primer cop, la companyia del cos com a únic consol. Però, ai!, el llenguatge del cos, que és riure, plorar i sentir calors, ni l’ajuda ni la desajuda.
Això no obstant, el cos, tal com indica el doctor Marcus, té la temptació de considerar-se vencedor de l’enfrontament que ha sostingut secularment amb l’ànima. Tanmateix, el goig li dura poc, perquè s’adona que, sense la xerrameca de l’ànima, s’avorreix i no s’entén. És veritat (i així ho confirma l’experiència quotidiana de qualsevol) que sense la morfologia no hi ha manera de copsar com les ungles són al capdamunt dels dits o per què cal ingerir els aliments per la boca. O bé que sense la sintaxi no hi ha manera de dirigir la mirada (i no els ulls) allà on hom assenyala.
El cos ara s’espanta: necessita reanimar l’ànima, que torni a ser ella mateixa: arrogant, xenòfoba, dominant i gelosa, però existent. Així, doncs, el cos intenta punxar-la amb el plaer i no se’n surt. Intenta enganxar-la amb el dolor, i tampoc. Intenta l’incendi i aquí comença el diàleg: grunys, planys, renys, alguna interjecció i, si es pot, el gest.
El doctor Marcus no sap dir-ne més. No pas perquè la seva investigació no hagi donat més fruits, sinó perquè aquests processos sempre són complexos i, per tant, dificilíssims de catalogar. De fet, aquest cas que ens ha descrit s’ha comptabilitzat només dues vegades i Marcus ens diu que és ben difícil que es torni a donar d’aquesta mateixa manera. Sobretot, respecte de les característiques de la primera causa i les de la causa de la causa, que en el cas que citàvem va ser el fregament de les rodes d’un tren amb les vies, en una frenada brusca.
El cas que hem exposat correspon, concretament, al que va viure Dona Ilàcia el dia que tornava de signar el testament de son fill a ca la notària de Tortellà, i es veu que el tren va fer una fricció tal contra les vies que una guspira li va anar a petar entre l’ungla i la carn del dit gros de la mà dreta just en el moment en què saludava uns veïns que feia temps que no veia, a l’alçada, aproximadament, de la Roca Grossa de Calella. El dit gros de la mà de l’ànima, s’entén, que és la mà amb què se saluden els veïns temps ha acomiadats. D’altra banda, si ho hagués fet amb la mà del cos, el doctor Marcus no hauria endegat tals investigacions. L’altre cas corresponent a l’assumpte, no el ressenyarem perquè va ser protagonitzat per un home públic, de la vida del qual no ens convé d’esbombar cap drap brut.
© LAIA NOGUERA I CLOFENT
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------setembre - octubre 2008