WILBUR ES VOL SUICIDAR
GISELA LÓPEZ I SANFELIU
A propòsit de Wilbur se quiere suicidar, de Lone Scherfig
L'altre dia vaig veure a la tele en Wilbur. Des del 2003, quan la directora danesa Lone Scherfig ens va tornar a sorprendre després d' “Italià per a principiants”, que el coneixia. Des de llavors, havia quedat com un record agredolç dels que no saps si has somiat o has viscut realment.
I en Wilbur seguia igual: intentant-se suicidar una altra vegada, però sense aconseguir-ho mai. De fet, fins gairebé arribat el final del film, l'espectador no acaba d'entendre aquesta dèria seva per l'autòlisi.
Però quina importància té això, quan de seguida et fiques dins la llibreria North de Glasgow, on Harbor (Adrian Rawlins), el germà gran d'en Wilbur (Jamie Sives), s'encarrega de tirar endavant el negoci que els deixà el seu pare com a herència. I, sobretot, d'estar pendent del seu germà petit, pessimista i cínic per naturalesa, aconsellant-li que el que li aniria bé seria buscar-se una noia. Serà Alice (Shirley Henderson), una mare soltera que treballa netejant un hospital, i recull els llibres que deixen els pacients per després vendre'ls a la llibreria, la que, juntament amb la seva filla (Lisa McKinlay), acabarà irremeiablement dins de les seves vides.
Scherfig sap introduir tocs de comèdia, divertits i subtils, enmig d'un autèntic drama familiar i personal, i aconsegueix oxigenar l'ambient de tragèdia que amenaça l'espectador des dels primers plans. És alhora comèdia i drama, perquè parla de l'amor i la mort, de la soledat i la família, amb uns personatges especialment necessitats d'afecte. Però, més enllà de trobar-li el sentit existencial al film, s'hi entreveu un sentiment ben arrelat alhora que tabú com és el de la culpabilitat.
Tot i que la forma de filmar no és el dogma de pel·lícules anteriors, aquest particular classicisme fílmic que mostra, ens apropa als personatges sense caure en el sentimentalisme, perquè també es pot arribar al fons de les persones des del que és superficial. És per això que la directora no tracta el tema del suïcidi de forma explícita, ja que més que voler donar idees, pretén buscar raons per viure. A més a més, tracta sobre el valor de les coses senzilles i la importància de compartir moments amb la gent que estimem i, de tant en tant, fer un extra i anar a sopar al xino.
Scherfig recull sense adulterar la vida que coneix, i ho fa de la mà d'actors poc coneguts que interpreten amb una admirable frescor la seva particular vida erràtica. Situacions límit, sentiments contradictoris, humor negre, certa distància i una banda sonora molt aconsellable que seguiran com un record agredolç, dels que no puc assegurar si he viscut o he somiat.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------setembre - octubre 2008