La Rosa macabra

JOAN CARLES GONZÀLEZ PUJALTE

 

 

ESTRATÈGIA

No té cap estratègia el cuc,
comença per allà on comença,
devora el que troba i no pensa
i no sap que és vencedora presència
de la terra negra, viva
com una sabonera de femta.

Per això no li dol
quan a ell també el temps
―no té consciència― 
li mossega la tendresa
amb dentetes d’impaciència.

 

SENSE PARAULES

Com quan es diu avui, com quan es diu ara.
Com quan s’anomena això o allò
perquè aquestes coses no tenen paraules.
Com quan un diu aquí o mai, o sempre.
Com quan ens falta idioma.
Com quan el deliri o la febre ens fa dir coses que no són
o veure allò que en diem fantasmes.
Com quan són fusta o cartró les coses estimades.
Com quan vesso l’aigua de la galleda amb què frego l’escala.
Com quan trepitjo un cargol i el faig grumoll de sang i bava.
Com quan llenço al mar la maleta dels records fortament tancada.
Com quan s’exhaureix l’energia d’un lot.
Com quan la lluna es fa blava.
Com quan el sol es fa brut de ditades.
Com quan els nens neden dins l’escuma d’una fàbrica.
Com quan em llenço cal viva al pou de les nafres.

Això jo ara, en un camp de flors macabres.

 

SEGONA TARDA

Hi ha una bombeta i un rellotge i un got d’aigua
i una constel·lació de gossos que t’han sortit rabiosos
quan dormies de les parpelles.

Hi ha un grill a les plantes i a la menta
i un papalló mascle atordit pel llum de la làmpada.

Hi ha un llibre que mai no he obert a la tauleta de l’entrada.

Hi ha un carai de cos que no batega a la cambra
i una cadira amb roba amuntegada i un armari que coixeja
i una aixeta que no raja i una finestra que no tanca
i una ciutat a fora que ronca i el so lúgubre d’una cisterna espatllada.

Hi ha una nafra que encara sagna i un pedaç al plat
de carn empanada.

Hi ha un temps que ja no passa i un cos teu
que s’ha estès damunt la pell de la mort canalla que l’amamanta.

Hi ha una terrorífica, malsana pudor de jardí oblidat.

 

FEBRER

Una llum lenta com la mort mateixa.
Una llum freda d’altres vidrieres.
Un desordre blau de turons llunyaníssims
i fulls rere la tempesta, una roca,
un fum d’altes xemeneies, una tulipa que s’esventra,
el cargol que trepitja una nena.

Una petita pedra, l’empenta d’un boc
contra la femella,  el trencadís univers
de la matèria, la sang dins les venes,
els meandres, les clavegueres.

Uns cossos afusellats en filera.
Uns cossos infantils coberts de la terra negra,
una llum lentíssima com la mort mateixa.

Una bombeta, una tenebra.
La germana, que ja no pregunta, que només pensa.

 

GÒLGOTA

La humil matèria per exemple de la teva llengua davant
d’un arcbotant de l’aire, amb besllums de Feininger,
delicadesa òrfica, arbre blanc de novembre
i fragilitat del marbre.

Una sargantana que amb inconsciència
troba solitud escalfada
entre les pedres i s’hi arrecera.

Gòlgota, paisatge de ponts i rotondes innecessàries,
putes i mossos d’esquadra.

Lletania d’autopistes
i la tristesa de les lleres
quan baixo mediterrani a baix amb tu
o sense tu, depèn de la tristesa
que m’assalta ja tocat d’una presència
que es fa gebrada, escumejada
per la propera ventada
que bufarà la teva cendra.

 

DE VERES

T’has mort de veres.
El dubte és l’única existència.

De veres t’has mort 
als peus de la inconsciència,
com un Cèsar esventrat
per l’avarícia de la matèria,
com un sant Marc
apedregat per la mort de sempre
i per sempre arrossegant les pedres,
també boles de la meva pròpia tenebra
i que en mi farà deltes.

T’has mort per sempre, rei,
perquè viure era una imprudència.

Llegiu més poemes de Joan Carles González: TBR 65
Llegiu un conte de Joan Carles González: TBR 65

 

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------setembre - octubre 2008