EL GRAN PERIPLE
LAIA NOGUERA I CLOFENT
(Text llegit a la presentació d’Última oda a Barcelona, de Jordi Valls i Lluís Calvo, a la llibreria Catalònia el dia 22 de maig de 2008.)
Envegeu-me, perquè sóc una de les poquíssimes persones que han pres part d’una de les passejades que són darrere de les pàgines d’Última oda a Barcelona. Feia algunes setmanes que, després d’haver comès la imprudència d’ensenyar a en Lluís una cançó del meu grup de thrash metal, havíem decidit que l’estranya parella vindria a veure com fèiem soroll en directe al local que teníem a Fabra i Puig. Sembla que, després de visitar la Model, el nostre admirat tàndem no se sentia sadollat d’experiències relacionades amb el cantó obscur i, impenitents, pretenien endinsar-se en la nostra foscor particular. Un atzar funest, però, va fer que tanquessin el lloc on teníem llogat el local. La cita, tanmateix, no es va anul·lar i vaig proposar de treure el nas a l’altra seu de l’empresa de locals d’assaig, una antiga fàbrica ubicada al Poblenou, on el nostre grup havia tingut llogat un local l’any passat. La visita em semblava especialment indicada, sobretot per l’oportunitat de fer-los admirar l’entrada de l’edifici: un espai fosc, brut i pudent dissenyat per a encabir-hi un cul de camió i on hi ha un muntacàrregues fosc, brut, pudent i plagat de grafitis que recorda els ambients asfixiants de certs jocs d’ordinador en què representa que ets un soldat armat fins a les dents que es dedica a matar enemics per passadissos poc acollidors. Així va ser. El vespre del dimecres 19 de desembre del 2007, el gran periple del Poblenou va començar a la sortida de l’estació de Llacuna i va acabar al cap d’unes hores a un bar al costat del cementiri anomenat Andalucía II. El que va passar durant les hores que vam estar junts, en part m’ho guardo i en part ho podeu llegir, més o menys resumit, ampliat i tergiversat, al sisè poema del llibre.
El que més em va sorprendre del passeig és que, tot i que vam voltar per una zona que jo coneixia bastant (tenint en compte que és el barri per excel·lència de la nocturnitat heavy), lluny d’exercir de guia o d’amfitriona, em vaig deixar menar, per una banda, per la mirada neta, intel·ligent i crítica d’en Lluís i en Jordi, amb la qual podien observar les coses com si les veiessin per primera vegada, i, per l’altra banda, per la seva conversa neta, intel·ligent i crítica amb què peripatèticament construïen un món procedent de la realitat física, però empeltat de la realitat dels seus records, coneixements, somnis, fantasies, lectures, experiències i inexperiències. Aquella mirada em va permetre de conèixer, més que no pas reconèixer, els objectes d’aquell espai, i d’aproximar-m’hi d’una manera absolutament nova. A la vegada, aquella conversa va suposar un itinerari paral·lel a la nostra peripècia que es va constituir en l’itinerari real, instal·lat en aquell estrat de l’existència per on transcorren els rius imperceptibles de les relacions humanes, de les emocions i de l’art.
Unes setmanes més tard, en Lluís, en nom de la terrible parella, em va enviar el poema que ja havien escrit a partir de la nostra passejada (un tema d’estudi interessant és la quantitat de paraules per segon que constitueix el cabal de certs escriptors). Una mica embasardida i escagarrinada, vaig llegir-lo d’un sol trago, cada vegada més astorada i commoguda a mesura que m’empassava els versos. Vaig estar orbitant tot el dia al voltant d’aquell poema.
Per començar, el concepte de l’escriptura mateixa del text m’atrau molt. L’experiència física, processada pel subjecte mitjançant paraules i conceptes, genera una experiència mental de matèria lingüística i emotiva, la qual més tard és xifrada també lingüísticament en forma de poema (una forma especialment marcada per la seva condició de discurs que atrau l’atenció sobre ell mateix) sota la influència d’altres experiències mentals, anteriors o posteriors. Pel camí, s’han guanyat i s’han perdut aspectes de l’experiència original, que en aquest cas és especialment rellevant, pel fet de ser el punt d’unió més evident entre els coautors de l’obra. Tenint en compte aquest quadre, em fascina la transformació en matèria poètica de mi mateixa, ésser que deambulava per aquell paisatge capvespral del Poblenou i que s’havia ficat en el món mental creat amb la conversa. Alhora, el coprotagonisme que, encara que passivament, havia tingut en certa manera el dia de la nostra trobada, havia desaparegut i jo havia tornat a la posició natural d’espectadora que rep el resultat de l’experiència d’altri i que l’interpreta només des de la seva pròpia experiència. Però em toca interpretar certes paraules el referent de les quals, en última instància i a l’altra banda del mirall, sóc jo. I també em toca reinterpretar paraules meves que, en aquest context i tamisades en el procés de creació del poema, en el qual sóc absolutament estrangera, han estat trasplantades en una terra nova.
També m’agrada calibrar com el poema no és, evidentment, allò que vaig viure al Poblenou amb ells, sinó allò que en el moment de l’escriptura havien viscut ells dos a propòsit de la passejada, tenint en compte que, a més, aquest moment de l’escriptura era inusual, ja que havia tingut dues etapes: primer cadascú havia escrit per separat i, després, junts, havien sargit, reordenat, desestimat, reformulat i creat, fins a donar forma definitiva al poema. És cert que en els versos de “Mil llums em somriuen” reconec paraules que provenen de la interacció del món físic que observàvem i del món mental que creàvem a mesura que donàvem sentit i noms a l’espai que ens envoltava. Però ja és una altra cosa, forma part d’una altra dimensió, d’un Poblenou realíssim en tots els matisos de l’onirisme, però enclavat en la intimitat dels poetes.
Aquesta vindria a ser la meva relació particular amb el llibre. Em sembla una fortuna veritablement màgica. Però suposo que ara em tocaria deixar de banda aquestes elucubracions estrambòtiques i dir alguna cosa més o menys comprensible sobre el llibre.
Última oda a Barcelona em sembla una obra doblement interessant, tant pel seu contingut com per la seva concepció. L’experiment, que ha tingut un resultat excel·lent, és més que un experiment literari. És un experiment vital. És un acostament a Barcelona en el sentit ampli del terme, amb la voluntat de conèixer no només la perifèria física, sinó també la perifèria humana, que sovint resulta la més veritable. També és un acostament a unes formes literàries i lingüístiques i a uns referents culturals absolutament presents, però sovint bandejats per la manera oficial d’escriure i de fer cultura. Pel·lícules de sèrie B, Campana, Lord Byron, còmics, Salvat-Papasseit, Feliu Formosa, Second Life, Mucho Muchacho, Costa i Llobera, El comte de Montecristo, Kreator, La plaça del diamant, mil referents absolutament propers i reals tenen cabuda en aquestes pàgines, de la mateixa manera que hi té cabuda una part de la vida de Catalunya que, tot i ser importantíssima, és negada contínuament. A més, també és un acostament a la veritat humana, al nucli essencial de la persona, que és l’ànima neta de prejudicis capaç de mirar el món sense cap mena de vel conceptual ni moral que no vagi d’acord amb la seva veritat última. Igual que cada passejada per separat ha representat un viatge iniciàtic, l’experiment en conjunt també ho ha estat, primer en el moment de la immersió en un món volgudament desconegut i, diguem-ne, descontextualitzat de tota idea que se n’haguessin format anteriorment, i, després, en el moment de la revisió d’aquesta immersió en forma de creació poètica. Última oda a Barcelona és un viatge per l’ànima humana fet per dos poetes que han volgut viure i reviure amb intenció i intensitat. I això només podia ser mitjançant el coprotagonisme i la coautoria, ja que el viatge només podia tenir lloc a través del qüestionament de la pròpia identitat i de la transposició d’identitats, fins a la fusió i confusió de veus i d’estil, i de l’enriquiment que significa l’empatia i escoltar essent escoltat.
L’ambició, per tant, em sembla multiplicada. Ja és prou gros això de fer una oda a Barcelona que s’autoproclami “última” i parli d’una Barcelona poc o gens trepitjada pels autoproclamats barcelonins. I és prou abominable això de fer-ho entre dos tios i no acabar de dir mai si quan diuen “tu” volen dir “tu”, “jo” o “l’altre”. I això de parlar de coses poc poètiques amb uns versos no gens escandits. I això de barrejar carrers amb citacions clàssiques, amb citacions friquis, amb geografia, amb ironia, amb fantasia, amb xistorra i amb la Venus de Milo. I el pitjor de tot és que n’estan orgullosos, del seu llibre.
En veritat us dic que aquell capvespre al Poblenou vam viure la poesia com a única realitat. Us asseguro que miràvem les escletxes de les cases antigues i noves i hi vèiem fragments de nosaltres, i aquests fragments, és cert, eren lingüístics. No recordo si efectivament en Feliu Formosa estava pescant o si en Jordi Calvo se n’havia anat a la Guinea o més aviat n’havia tornat. El que sí que recordo és que l’itinerari de la conversa era tan potent com el dels carrers de llambordes i d’asfalt en mal estat, i que eren exactament mil les llums que ens van somriure.
I encara us diria més. Com a participadora i voyeur voyeuritzada, m’atreveixo a dir-vos que sí, el millor públic és el de la presó. Sí, si no palpem els límits, no els enderrocarem. Sí, es pot caminar sense mapes ni satèl·lits. Sí, fer un llibre plegats és dubtar, i cal dubtar molt per arribar a entendre el propi nom.
I havent dit això puc, per fi, morir tranquil·la.
Per llegir articles sobre Última oda a Barcelona, visiteu
http://sant-cugat.net/daltabaix
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------setembre - octubre 2008