JORDI VALLS

EL MEU ESTIL

Ho sento, és el meu estil. No tinc la pietat
que s’espera després de l’agressió. Violent
puc sentir el ressentiment i la rancúnia
dels que no van sobreviure el pas de l’horror.
No perdono els ancians desvalguts i simpàtics
que han destruït els fonaments de la convivència;
genocides amb les mans brutes de sang seca,
criminals de guerra, prostàtics i amb bastó,
que ens diuen “eren altres temps i no me’n recordo”.
Vellets amb ulleres fosques i tremoloses,
de somriure bondadós i paraules tendres
nodreixen el monstre de la pròpia mentida.
Ho sento, és el meu estil i us trec les ulleres
sense permís ―amb els anys la lletjor es matitza
i cal que us miri als ulls, fit a fit, amb paciència.
Que trist entre tanta ceguesa descobrir-me.

EL PAS TRANQUIL DE LES VAQUES

Has de reconèixer que no ha anat del tot malament
som vius com vaques sagrades que campen entre l’herba
i encara caminem obstinats cap a la derrota,
l’estimball és a prop, una catifa de tous pètals
ens condueix per la sendera de la lliure esperança
“temps era temps hi hagué una vaca cega” llegeixes
però és tan natural avançar sense fer soroll
que no parem atenció a les altres vaques sotmeses;
ja ens està bé el destí planificat, amb pocs sotracs
i garantida qualitat de vida, al final
el teu viatge serà el millor viatge, sempre és així,
la mala llet, però, te la guardes, no se sap mai
quina llunyana veu esmola l’eina per escorxar-te,
al final del camí, observes com t’esperem, els murris.

DON JOAN

Com n’és de fugitiva la proximitat
d’un llit comú, la dona d’ un altre home jeu
al teu costat nua i fresca com un ram de roses,
així repasses el bell cos amb el bolígraf
puges i baixes cada centímetre d’or
fins que explota en arribar al cabell púbic.
El llindar de l’amor és l’imperi abatut
d’una voluntat poc fèrria, corren els trens
sense misteri, descarrilen just abans
d’entrar al túnel, es va frustrant el desig
davant del mirall. Cada cop t’hi assembles més,
la mateixa expressió de cansament, de fàstic
saturat als plecs d’unes arrugues grotesques.
No cal que ella t’ho digui. Te’n vas de puntetes,
tanques la porta amb cura sense fer soroll.

EFECTE DOMINÓ

Has tornat a remenar-les cap per avall
negre brogit que mous amb els palmells oberts
en cercle, de fora a dins, fins que són les teves
les úniques que marquen la pròpia fortuna.
Ells, més tard, prenen les fitxes rutinaris
i colpegen la taula quan obren i tanquen
l’extrem amb geometries irregulars; ho saben
d’abans i canvien l’evolució del dibuix.
A un racó hi ha la màquina escurabutxaques
al costat rau l’expenedora de tabac.
Creix la ciutat al nord de la vida, t’espera
en una cantonada bruta de pixums.
Encara podries anar més enllà d’aquest
deixar-te els genolls pel rost, però no saps com,
la marca del destí serà el parany inútil
que et limita, quan has fet l’última partida
i caus com una peça més cap per avall.

PARC DE KILLARNEY

Dos espiadimonis copulen en vol, mantenint-se
en un equilibri tornassolat. Salta el reflex
dels cossos pel rierol que flueix constant; fosforescència
estantissa quan decreix el foc satisfet. La bellesa
dual que s’ofega dins l’individu i no surt més
per por de dissoldre’s en l’altre. Han palpat l’absència.

FINAL DE TRAJECTE

Escoltes la llum que ara pots tocar,
primer l’ensumes i després la tastes
sents com la calor baixa pel ganyot,
com reconforta en aquests dies l’escalf
d’abandonar-se a la tova mentida
―còmoda vivència de sofà llit―
que els sentits permuten per la basarda
del darrer moment a l’espiral fosca.
Amb les mans glaçades has tocat fons
el temps restant el passaràs sabent
que el resultat et deixa igual i apagues
la que t’ha escalfat. Ara pots dormir.

(poemes inèdits)

Biografia:
Jordi Valls va néixer a Barcelona el 1970 i treballa en una llibreria de la ciutat. Ha estat president de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana el 1995 i actualment és membre de l’AELC i del PEN Club Català. Ha guanyat diversos premis de poesia, entre els quals els Jocs Florals de Barcelona (2006). Ha participat en el 23è Festival Internacional de poesia de Barcelona. Ha publicat D’on neixen les penombres? (1995), Natura morta (1998), Oratori (2000), La mel d’Aristeu (2003), La mà de batre (2005), Violència gratuïta (2006) i Última oda a Barcelona (2008), que ha escrit a quatre mans amb Lluís Calvo.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com ------- maig-juny 2008