ALEXANDER KUIXNER

(TRIA I TRADUCCIÓ DE XÈNIA DYAKONOVA)

 

Aquell qui balla és qui no balla,
i marca el ritme amb una mà.
Cavalca aquell qui no cavalca,
seu a les grades per cridar.

I aquell qui ha cavalcat de veres,
qui balla de debò, després
acaba tip de les carreres,
i de les danses, força més!

Qui viu en un país estrany, no viu del tot.
La mort en vida porta el nom de la distància.
No em donis pressa, ja no en tinc. Corre el vagó
cap a la nit. Com creix la mort i la desgràcia!

N’hi ha prou amb cartes per saber que encara hi ets?
Et vas fonent en la foscor de mica en mica.
Els gests són febles, les paraules perden pes.
Quan te n’allunyes – mors, quan tornes – ressuscites.

Dins la tenebra els ponts fan un soroll feixuc.
De qui m’enyoro, i trenco els mistos de la capsa?
Totes les coses semblen més reals que tu:
la gorra d’un soldat, un got sobre la taula.

En aquest món, on és a punt de caure tot,
on tot penja d’un fil, i amb prou treballs s’hi aguanta,
qui ha fet que siguis morta i viva alhora, com
el foc que tot de cop s’encén, de cop s’apaga?

Se’n va l’estiu. El vent ja bufa tant
que sembla: no és l’estiu, se’n va la vida.
I tremoleja, i accelera el pas,
i arronsa les espatlles, fredolica.

Per l’aigua, pels terrossos, per la neu.
L’hivern, no hi ha manera que li agradi.
La seva casa, on és? Pertot arreu!
I sobretot, al blau dels transatlàntics.

Se’n va la llum. Se’n va la vida. Calla,
escolta aquesta nit: se’n va l’amor,
i deixa la tardor com una carta
on ha posat les últimes raons.

Se’n va la musa. Dels aurons i els àlbers
cauen les fulles, volen borinots.
Se’n van les dones, apressant les passes,
a punt de córrer, i avançant-se als plors.

Estàs tan trista aquesta nit,
vols confessar-ho tot, no goses.
No vols parlar-me: Proust ha dit
de dones tan silencioses
que si les crea un gran pintor,
sempre apareixen en els quadres
dolgudes, plenes de tristor,
de pensaments irrevocables.
La pena que les ha corprès,
el gir, el gest i la postura,
sorgeixen sols perquè Moisès
aboca l’aigua a la ranura!

Quin vent, Octàvia, que fa avui, quina ventada!
El teu destí infeliç, la teva mort per res,
m’ha recordat la cabellera torturada
d’aquest arbust, tot i que faig el desentès.

Aquesta fronda, sembla que ha llegit tot Tàcit,
i alça les branques en un gest d’un gran dolor,
tant com si hagués de caure al mar i d’ofegar-s’hi
l’estàtua viva de la dona de Neró.

Oh que feixucs que són, damunt de la carena,
els núvols que s’hi han ajagut bocaterrós.
Qui sap, potser somien amb la mar Tirrena
i una illa entre les aigües d’un color lilós.

La llum, Octàvia, quina llum que fa! Ho traspassa
tot, és d’acer punyent, i plena d’acritud.
Ja tinc, Octàvia, tinc per qui plorar (ja és massa
tard, i fa temps d’això), perdona, a part de tu.

És graciós: t’emproves un vestit,
el veig tan relliscós, i t’hi capbusses,
és tan brillant, i tu t’hi has submergit,
hi has naufragat amb les espatlles nues;
per un moment no hi ets, i em poso trist.

Em sento sol, et busco amb la mirada:
t’hi caus com un ocell d’un espadat.
És fàcil fer poemes sobre l’alba,
i aquest prodigi – mai no l’han cantat.
T’ho dic, sense dubtar-ne gens: “M’agrada”.

L’escot damunt l’esquena, els plecs que té.
Ets al mirall, desxifres un enigma
complex que desconec. Pro de seguida
del seu fons emergeixes: tot va bé.
I veig: t’escau de veres, com la vida.

RECORDS

A Petrograd, als anys d’estudi, l’N.B.
era només la meva amiga riallera
(la van matar l’any vint perquè volia fer
revolució), i anàvem junts la primavera

de l’any disset, i ens vam trobar amb en K.M., qui
corrents anava a rebre una lliçó privada;
ens agradava per madur i simpàtic, i
perquè era pobre (el van penjar, no en sé la data);

l’amiga N.S. ens esperava en el portal
de casa seva a un gran carrer, i a prop hi havia
un circ que es deia Ciniselli, on aquell any
es feien mítings (va morir per ser trotskista);

en aquell temps, ella sortia amb en K.I.,
antipolític; el seu art de preferència
era la música (a París el van ferir
al coll, i va morir durant la Resistència);

al míting, no hi volia anar, va dir: veniu
a casa amb mi, on ens semblava un pur prodigi
una finestra que donava dret al riu,
i on sa germana (morta poc després de tisi)

llegia Akhmàtova, de cor i sense por;
en B.K., tan agut que feia caure a terra,
sempre amagava al fons dels ulls un tal dolor,
com si intuís la seva mort durant la guerra;

i avui tampoc no puc deixar de recordar
el resplendor perlat del barri que dormia...
Em va venir a buscar, més tard, el meu germà
(afusellat al trenta-sis); ja era de dia...

 

© Alexander Kuixner

Biografia:
Alexander Kuixner (1936, Leningrad, actual Sant Petersburg) és poeta i assagista reconegut arreu del món. Llicenciat en llengua i literatura russes, ha exercit de professor de batxillerat i actualment treballa com a director de l’editorial Biblioteka Poeta de la seva ciutat natal. És autor de setze poemaris i quatre llibres d’assajos, i ha estat guardonat amb diversos premis literaris de Rússia, com ara el premi Puixkin. Entre els seus poemaris més significatius hi ha La ronda de nit, El jardí de Tàurida i L’arbust. És considerat hereu de l’escola poètica acmeista i ha estat qualificat per Joseph Brodsky com un dels poetes lírics més importants del segle XX.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com ------- maig-juny 2008