Poemes | Joan Duran: La matèria necessària | Entrevista

ENTREVISTA

A MONTSERRAT RODÉS

PER LAIA NOGUERA

He quedat amb la Montserrat Rodés en sortir de la feina. Treballem l’una a quatre passes de l’altra i pleguem pràcticament a la mateixa hora, de manera que se’ns fa fàcil trobar un moment per veure’ns. Encara encaboriades pels papers que acabem de deixar damunt la taula, necessitem uns minuts de transició. Ponderem com ens cansa haver de treballar i fantasiegem sobre una vida amb temps per escriure. La Montserrat m’atrau molt com a persona, perquè m’hi sento molt a prop, no només pel que escriu, sinó també per com viu l’escriptura i l’esperit.

T’agrada el tipus de vida que et toca portar?

Vaig bastant a la contra. De vegades em rebel·lo contra aquesta imposició social, en què no podem sortir-nos-en de cap manera. Si poguéssim viure sense treballar o sense tenir unes necessitats mínimes, seria fantàstic, perquè podríem anar més enllà. Però el dia a dia se’ns menja i no sempre és possible trobar els espais i els moments per estar amb tu mateix. Tot i que això també va a temporades. De vegades ens quedem bloquejats per les informacions constants i poc enriquidores que rebem. Tot ha quedat reduït a pura consigna. L’art en general, no només la literatura, ha de ser un revulsiu, un contrapunt. Pot ser una arma per lluitar contra la vida muntada per la societat, tan homogènia i summament escanyadora.
Penso que escriure és una part important d’un mateix i que, quan comences, ja no pots parar, tinguis més o menys temps per dedicar-hi. Crec que tot són processos interns i externs. També t’influeixen molt les lectures en les quals t’endinses i que et poden suggerir camins cap a determinades formes estètiques i maneres d’aprofundir en un mateix. M’interessa molt el coneixement de l’ànima humana i tot allò que va més enllà d’aquest món tan racional i materialista on vivim. Em sembla que, si poguéssim seguir per aquest camí, potser seríem més savis, però no sempre és possible, perquè estem molt immergits en el dia a dia, en les obligacions més purament materials o de supervivència. El fet de treballar ja et treu molt de temps i, sobretot, espai mental, que és el que ens fa falta. Diria que és igual per tothom, no només pels que escrivim.

La poesia és plasmar aquesta saviesa de l’ànima o una manera de trobar-la?

És una manera de buscar-la. M’ajuda a endinsar-me en coses una mica incògnites. De vegades escrivint dius coses que conscientment no ets capaç de racionalitzar ni d’entendre. No sé per què, et surten coses una mica enigmàtiques des d’un punt de vista racional. Jo crec que de vegades el subconscient ens juga molt males passades, o molt bones.
Escriure és una manera de conèixer-me a mi mateixa i als altres, perquè en el fons totes les persones som bastant iguals. El que passa és que, depèn de per on t’encaminis, ets una cosa o un altra. Però en el fons penso que tots tenim un potencial increïble d’anar més enllà de la raó més pura: tenim el sisè sentit, la part més perceptiva. El potencial hi és. Falta que el sapiguem buscar.
Tanmateix, penso que actualment tot s’hi val, a la literatura, i els escriptors potser no aporten noves visions. No dic que hagin d’aportar noves idees, sinó visions individuals, subjectives, que són necessàries per crear una visió col·lectiva diferent de la que estem acostumats a viure.

El llenguatge és el millor material per indagar en l’ànima artísticament?

No és l’únic. La pintura també n’és un de potent. M’hauria agradat pintar si n’hagués sabut, tant per expressar com per fer la recerca. De fet, la primera necessitat d’expressar neix amb la pintura, però sempre torno enrere jo mateixa, perquè no sé pintar. És un tipus d’expressió que sembla més immediata de cara al possible receptor. És més impactant, més pura.

Per a qui és la poesia?

La poesia sempre ha estat minoritària. A la gent li costa molt llegir poesia, igual que passa amb l’assaig, perquè requereix un esforç que cal estar disposat a fer. Però cal donar a conèixer la poesia, cal que la gent sigui capaç d’anar a la llibreria, fullejar alguns llibres i potser endur-se’n algun. Tothom hi ha de tenir accés, evidentment, tot i que no pot arribar a tothom, perquè la gent no té temps de llegir ni d’endinsar-se en coses complicades. La gent llegeix coses simples, amb arguments i històries, que són més fàcils de seguir i de deixar un dia per l’altre.

Si no haguessis hagut de treballar, creus que hauries escrit una obra diferent?

Suposo que les circumstàncies ens pesen en positiu i en negatiu. Segurament, les experiències doloroses de la vida, les obligacions, anar a la contra del que t’imposen, crea un rebuig que expresses d’alguna manera, o que et fa buscar una alternativa per poder sobreviure i respirar. Si ho hagués tingut més fàcil des d’aquest punt de vista, potser també hauria escrit, perquè no em ve d’ara, sinó de quan tenia quinze anys, però segurament ho hauria deixat, fins i tot, perquè no hauria tingut necessitat d’expressar res. De fet, vaig estar molts anys sense escriure, tot i que sempre tenia la intenció de tornar-hi. De vegades la vida et fa anar trencant etapes.
En aquest sentit, he tingut lluites constants amb mi mateixa. Però de vegades cal assumir el teu destí. Quan he volgut trencar algunes estructures de la meva vida, no sé per què se m’ha acabat girant en contra. Potser és millor deixar fluir les coses, perquè, com més vols canviar-les, més difícil és de fer-ho.
Cadascú té la seva vida, més o menys determinada. Jo penso que tot marca, com ara la mort de les persones que estimes, que he experimentat diverses vegades i m’ha marcat moltíssim. Sense aquest tipus de vivència, potser no hauria escrit gaire. Una cosa és ser un intel·lectual, un erudit, i l’altra, fer-te tu mateix. Pots tenir les eines per fer una poesia molt ben feta, però no sempre pots aportar alguna cosa, perquè cal que tinguis una certa experiència vital. El que compta no és dir res de nou, sinó la visió particular de les experiències vitals. La visió, la percepció i tot allò que ens fa canviar o transformar. Les coses negatives, com ara la mort d’una persona estimada, sempre es transformen en alguna cosa diferent.

M’agraden les paraules de la Montserrat. D’alguna manera, està explicant sensacions que jo he tingut altres vegades, però que mai no havia vist des d’aquest punt de vista. En especial, em sembla molt bonica la valoració tan gran que fa de l’art. Interpreto que pensa que l’art ens fa humans perquè ens permet anar més enllà de nosaltres, és a dir, més ençà: endinsar-nos a l’espai on tots coincidim. Em semblen idees valentes.

Has escrit algun llibre nou?

En aquests moments tinc enllestit un nou poemari, que es diu Alarma. Estic contenta perquè trenca una mica amb les coses que he fet fins ara, o, si més no, s’hi veu una certa evolució de maduresa poètica i personal. A banda d’això, ara mateix, no he escrit res més, perquè necessito airejar-me.

Publicaràs Alarma més o menys tres anys després que Immunitats, doncs.

Sóc lenta escrivint, no pas perquè sigui lenta, sinó perquè no tinc gaire temps. Però tampoc no em poso cap pressa. La redacció d’un llibre dura el temps que dura. Començar-lo és fàcil, però acabar-lo, no tant. Sempre és més difícil decidir si està acabat o no.

Perquè retoques?

No retoco gens. Si escric un poema avui, el deixo reposar. Quan el torni a mirar més endavant, segur que canviaré alguna paraula, però no el faré de nou. Sí que trenco totalment poemes, però no refaig. Com que hi ha molt de treball mental previ, quan surt ja està més o menys madurat. A més, les paraules que deixo anar són importants per mi. Cadascuna té un valor, i per això els sinònims no em valen. Per aquest motiu m’entretinc a buscar una única paraula que pugui expressar allò que vull dir en el to que vull. M’estimo les paraules per la seva potencialitat de significació. Com a lectora, m’emociona veure certa paraula en un lloc determinat, que no en podria ser una altra.

Quines lectures hi ha darrere d’Alarma?

Sobretot la Clarice Lispector, una escriptora ucraïnesa que va viure al Brasil tota la seva vida. No escrivia poesia, sinó narrativa, però no feia novel·la convencional, perquè els arguments no són el més important. M’al·lucina moltíssim llegir novel·les que va escriure als 26 anys, en què demostra una introspecció increïble a la seva edat. Aquests últims temps he llegit gairebé tot el que va publicar. No podia parar. Però et deixa molt baldada des del punt de vista emocional, perquè et fa arribar a tocar fons. És increïblement lúcida i potser fins i tot autodestructiva.

La Montserrat ens ha donat uns quants poemes d’aquest nou llibre que ha escrit, traduïts a l’alemany arran de la seva participació a la fira de Frankfurt. No puc evitar de fer-li una pregunta, abans de carregar cap a temes més dolorosos.

Com va ser l’experiència a Frankfurt?

Em va fer molta il·lusió que em diguessin d’anar-hi, perquè no m’ho esperava gens ni mica. Com que em va sobtar molt, vaig preguntar per què m’ho havien demanat. Em van dir que havien triat la gent que hi anava no pas pel nom, sinó d’acord amb els actes que s’havien programat, cosa que em va semblar perfecta. Encara que vaig trobar a faltar algunes dones poetes.
Crec que als catalans ens va fer molta il·lusió; però, traslladat al context on era, em fa l’efecte que no va tenir tot el ressò que crèiem que tindria, perquè no sé fins a quin punt els alemanys van entendre, ben bé, què era la literatura catalana.

Com veus el món editorial?

Quan vaig a una llibreria m’adono de l’excés de llibres que hi ha. Crec que es publica massa, tant en castellà com en català. La política editorial està marcada per la superproducció, i em sembla que no s’adiu, ben bé, a la demanda... Els llibres es fan molt de pressa, perquè les edicions estan sotmeses a les supervendes d’altres països. És una llàstima que es publiqui a remolc; i, encara més, que no es destriï el blat de la palla, sobretot pel que fa als autors en català, on predominen les publicacions de personatges mediàtics i influents en un sector o altre de la societat, mentre que escriptors més seriosos i conseqüents amb la seva obra tenen dificultats per veure els seus llibres publicats. Sembla que tot s’hi val. No sempre els llibres estan escrits per escriptors; tothom pot escriure, però ser escriptor no és gens fàcil. S’hauria d’apostar, abans que res, per la qualitat en tots els sentits, perquè, si no, tinc la sensació que no deixem créixer aquest potencial preciós que és la cultura, i això, de retruc, fa molt de mal a la literatura catalana. Penso que la superproducció indiscriminada crea molta confusió al lector profà, que encara, per desgràcia, continua essent una alarmant minoria.

Quins autors t’interessen més de la tradició catalana?

Un dels poetes que més m’agraden és Joan Vinyoli. És molt contemporani. Com a lectora, li estic molt agraïda. Salvador Espriu també m’interessa molt perquè hi tinc punts de contacte inconscients. Foix, el vaig tenir molt present, sobretot quan era més jove, i Gabriel Ferrater, també. Un autor que no està gens reconegut i m’interessa molt és Joan Perucho, com a poeta, però també com a narrador. Diana i la mar morta, per exemple, és fantàstic. Crec que era un home molt avançat en el seu moment, però actualment ningú no li fa cas. S’hauria de reivindicar la seva figura. Era una mica visionari. Josep Maria Llompart, de qui tampoc no s’ha parlat gaire, també m’ha dit molt.
Quan era jove, també era una bona lectora de Carles Riba. Rosa Leveroni també em va impactar. Maria Mercè Marçal és una poeta excel·lent i un personatge molt interessant, però crec que se l’ha idealitzada en excés en tots els sentits, cosa que em sembla que ella no voldria. Em fa no sé què que tothom la tingui tan idolatrada, perquè em penso que ella no ho suportaria.
Víctor Català és la millor de totes, per mi, per descomptat. I la Rodoreda també, és clar. És una persona que sempre dubtava del que feia, i per mi això té molt de valor.

Ja fa una bona estona que estem parlant i hauríem d’anar tirant a casa, a fer el sopar i aquestes coses que sabem fer tan bé els poetes. Tinc la sensació d’haver après moltes coses. I m’agrada haver-les compartit aquí amb vosaltres.

En aquest mateix número, podeu llegir uns quants poemes èdits i inèdits de Montserrat Rodés, una petita poètica que ens ha escrit a petició nostra i un text de Joan Duran arran de la seva obra.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com ------- maig-juny 2008