Poemes | Joan Duran: La matèria necessària | Entrevista
La tria de poemes que reproduïm pertanyen al llibre Immunitats (Girona, CCG Edicions, 2005) i al poemari inèdit Alarma. El volum Immunitats, format per 50 poemes breus, el vaig concebre com a un únic poema fragmentat. És a dir, cada fragment volia que formés part d’un mateix discurs per dir i desdir. El meu intent era crear, a través d’unes mínimes paraules, un estat de tensió que fos capaç de delatar les circumstàncies adverses i el desconcert en què sovint ens trobem sotmesos. Els poemes que componen Alarma tenen, també, un caràcter unitari; encara que cadascun dels poemes té la seva pròpia identitat, hi ha implícita una mateixa finalitat que els fa indestriables. En l’escriptura d’aquest nou llibre, vaig voler explorar les infinites possibilitats del llenguatge, perquè cada mot prengués aquella força necessària per expressar tota la seva significació. Sense oblidar, però, la resolució del poema que, a través de l’el·lipsi constant, pretén crear, des del punt de vista del significat, una predisposició a la reconstrucció última del poema mai exacta, sempre oberta a la interpretació d’aquest mateix significat.
El fet d’escriure poesia sorgeix d’aquella necessitat d’exercitar el pensament i el llenguatge, que s’autointerroguen indefinidament per comprendre i per experimentar, amb la voluntat d’inscriure unes paraules dins un espai intemporal propici a la reflexió, a l’aprofundiment i a una recerca inacabable, que només la complicitat amb el lector, a través de la sensibilitat activa, pot fer possible. Després d’un llarg procés d’aprenentatge, puc afirmar que entenc per poesia, o més ben dit, per fet poètic, aquell discurs que, essencialment, sorgeix de dins, és a dir de la veritat del poeta, en el sentit que René Char l’entenia: poesia i veritat com a sinònims. Aquella veritat que el poeta extreu de la percepció i de la intuïció, i que es va instal·lant en el pensament per obtenir-ne una altra realitat. El que més m’interessa en el procés creatiu és l’afany per arribar a l’aproximació, per més mínima que sigui, d’una possibilitat de veritat, de vegades incògnita, però no del tot inassolible.
Montserrat Rodés (febrer, 2008)
6
Es feia més i més tard
i tot era estrany, abstret,
insubstancial—però no
advers, sinó inadvertit—,
suspès en un no ho sé.
7
I no començar de nou
—ja saps el no explicat.
Tan sols poder injectar
la incorporal certesa.
24
El més fàcil serà
desmentir aquest lloc,
mentre no sóc, de pas
—ratlla crepuscular
on no em veus i em perdo.
29
No fos cas que, per
disposar cap cosa,
prenguessis la nit
oscil·lant—duc tan
poc d’il·lès amb mi.
36
Res d’important, només
m’alerta l’explosió
dels límits percudint
un no—i així, com sempre.
39
Tot i que ja res
no em concernia,
calia irrompre
en un prou, molt curt
—elèctric, encara.
UNA MICA ABANS d’aquell
moment, en què res no es
mou. Podria separar
l’oblit, del mateix oblit.
Unir, vagament, els fets,
i no recordar el record.
La prèvia sensació, en
tocar el final de l’aigua.
KURZ VOR jenem
Moment, in dem nichts sich
bewegt. Trennen könnte ich
das Vergessen, vom selben Vergessen.
Verbinden, ungenau, die Tatsachen
und die Erinnerung nicht erinnern.
Das Gefühl, das vorausgeht, wenn man
das Ende des Wassers berührt.
ACOSTUMAR-SE a venir
de la llunyania. Deixar-se
endur per un estat incògnit.
Desconèixer. Per no ser-hi.
I fixar el retorn. D’hora incerta.
Just a l’entrada del mar. Blanc.
SICH DARAN gewöhnen aus der Ferne
zu kommen. Sich tragen
lassen von einem unbekannten Zustand.
Nicht erkennen. Um nicht da zu sein.
Und die Rückkehr festlegen. Zu ungewisser Stunde.
Genau da, wo es ins Meer geht. Weiß.
PERMETRE’M la lleu claredat.
Per sempre. L’existència al marge.
La carn encesa al vidre. Si
hem estat cos. Més que aquest
mai que devora, és allò
de ser. El fruit per redimir-ne,
l’altra veritat. Invocada.
MIR DIE LEICHTE Klarheit erlauben.
Für immer. Die Existenz am Rande.
Das Fleisch am Glas entzündet. Falls
wir Körper gewesen sind. Mehr als das
Nie, das verzehrt, ist dieses
Sein. Die Frucht , die uns auslöst,
die andere Wahrheit. Die angerufene.
TORNO A PARLAR des de la imatge
desdoblada. En la successió
immesurable. D’absències. Al
fons d’una violenta obscuritat.
Les marques que no diuen. Sorgeixen.
Del descens al foc. Indefinibles.
WIEDER SPRECHE ICH aus dem Bild,
das sich teilt. In die unermessliche
Folge. Von Abwesenheiten. Auf dem
Grund einer gewaltsamen Dunkelheit.
Die Markierungen, die nichts sagen. Die auftauchen.
Aus dem Abstieg zum Feuer Unbestimmbar.
© Montserrat Rodés
Traducció a l’alemany: Claudia Kalász
Biografia:
Montserrat Rodés (Barcelona, 30-XII-1951) ha publicat els següents llibres de poesia: La set de l’aigua (1991, Premi Miquel Martí i Pol 1990), Riu d’arena (1992), El temps fumeja (1993), Escrits en blanc (1995, Premi Miquel de Palol 1994), Interlínia (1999), Deleàtur (2002) i Immunitats (2005). A hores d’ara està acabant d’enllestir el nou poemari, Alarma. La seva obra és present en diverses antologies de poesia catalana contemporània i alguns dels seus poemes s’han traduït a altres llengües. Recentment, ha estat inclosa dins Lights off Water. XXV Catalan Poems 1978-2002 (The Scottish Poetry Library and Carcanet Press Ltd., Edinburgh - Manchester, 2007).
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com ------- maig-juny 2008