LLUÍS CALVO
Larks’ Tongues in Aspic
King Crimson (1973)
Diguem-ho sense embuts: aquest disc, trenta-cinc anys després de ser enregistrat, manté intacta la seva capacitat de sorprendre i inquietar l’oient. I no podia ser altrament, tractant-se d’un dels grups que, al llarg de la història del rock, ha gosat reinventar-se de manera contínua, fent de l’experimentació i del risc el seu tret distintiu. King Crimson s’ha situat, sovint, dins el món del rock simfònic o progressiu, però de fet aquest grup és absolutament inqualificable, i la seva obra només pot entendre’s enmig de l’esclat creatiu dels anys seixanta i setanta, en una atmosfera de llibertat on sols la manca de por envers el deliri aconseguia dotar de raciocini la idea d’infinit.
Una de les característiques del grup ha estat el canvi continu dels seus membres, si exceptuem, és clar, el guitarrista Robert Fripp, veritable ànima i impulsor d’aquest invent meravellós. En aquest enregistrament, Fripp va envoltar-se d’una formació que, cosa ja habitual en King Crimson, anava més enllà d’allò típic en un grup de rock progressiu o simfònic. D’una banda hi havia David Cross, violinista elèctric, i Jamie Muir, un percussionista atípic i extravagant, que va abandonar el grup poc després de sortir el disc per viure en un monestir budista, i que va aconseguir amarar l’obra de la seva personal visió artística, basada en improvisacions al voltant dels sons més diversos, des de plats trencats a llaunes, passant per xiulets. Muir, actualment, es dedica a la pintura i ha abandonat la música, un cas de reclusió que té certs punts de contacte amb el del malaguanyat Syd Barrett. El grup es completava amb el bateria Bill Bruford, que va formar part del mític grup Yes, bo i participant en discos tan importants com Fragile o Close to the edge, i el baixista John Wetton, que després ha passat per grups tan variats com ara Asia, Roxy Music o Uriah Heep. A més cal afegir-hi el treball del lletrista Richard Palmer-James. Tot plegat un conjunt heterogeni, fruit de la tendència de Fripp a aglutinar músics de procedències i estils ben diferents, assajant mixtures de gran risc. Aquesta varietat, però, no estava exempta de problemes. El mateix Muir va reconèixer que la seva tirada cap a la improvisació contínua contrastava vivament amb el desig de perfecció de Fripp, el qual assajava fins a l’últim detall els seus solos, fins al punt que Muir considerà que “per a una persona com ell va ser realment una decisió creativa admirable el fet de treballar amb algú com jo”.
Tot i que les sis peces que componen el disc són dignes dels més alts elogis, cal destacar sens dubte “Larks’ tongues in aspic”, tant la primera com la segona part del tema. La peça s’inicia amb una inquietant i evocadora entrada de percussió, on Jaime Muir desplega tots els seus enginys, i culmina en les torturades frases guitarrístiques de Fripp. Al mateix temps cal destacar el tema “Easy money”, una composició extraordinària, no només per les parts més “líriques” i “cantables”, sinó sobretot pels desenvolupaments musicals que conté. Aquí la guitarra de Fripp sona més aspra, xerricadora, sorollosa i grinyoladora ―en el millor sentit possible― que mai, i Bill Bruford ens sorprèn de manera contínua amb els seus redoblaments: allí on qualsevol bateria només faria un cop ell n’aconsegueix col·locar deu o dotze, astorant l’oient de manera contínua. I no s’ha d’oblidar, aquí, el paper del mellotron, aquell venerable artefacte en forma de sintetitzador que en aquesta obra crea unes atmosferes misterioses, metàl·liques i alhora vaporoses, més pròpies d’un altre planeta que del nostre. La peça enllaça, sense solució de continuïtat i a través de la riallada més terrorífica de la història del rock, amb “The talking drum”, una persecució embogida entre la guitarra i el violí, el so dels quals gairebé es confon en molts moments, dominat pel ritme obstinadíssim del baix i les filigranes de Bruford.
En resum: si voleu endinsar-vos o aprofundir en el rock progressiu no podeu perdre-us aquest disc, que no és gens exagerat de qualificar de tocat per la genialitat. Tret de Fripp i Bruford, els músics no eren extraordinaris ni excepcionals, però tenien en canvi el secret de la inspiració i, al mateix temps, la capacitat d’explorar nous mons sonors, la valentia d’endinsar-se en el desconegut i el do visionari de seguir, avui mateix, tan vigents com fa trenta-cinc anys. D’això se’n diu intemporalitat.
I per acabar uns quants enllaços. En la nostra literatura les referències a King Crimson no són gaire abundants, però aquest disc, ha inspirat, per exemple, el treball creatiu d’Enric Casasses, com ell mateix reconeix en aquesta entrevista:
www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/dom.pdf.
A banda d’aquesta referència, hi ha també algun article periodístic del poeta que els més interessats sabran trobar sense dificultat. Per cert, Casasses tradueix el títol del disc en català com a Llengües d’alosa en gelatina, cosa que sona prou bé i no admet gaires discussions.
Més enllaços: no us perdeu aquest concert del 1972, en què el grup toca la primera part de “Larks’ Tongues in Aspic”. Atenció als moviments embogits i seductors de Muir, tot un espectacle:
www.youtube.com/watch?v=1-V6OZdvygo.
I com a mostra gens dissimulada de la meva admiració cap a aquest últim músic podeu llegir la següent entrevista, on es recullen algunes de les declaracions seves que he inclòs en aquest article:
www.stalk.net/piano/502jm.htm.
© LLUÍS CALVO
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com ------- maig-juny 2008