MÀRIUS SERRA
DE COM ES REESCRIU UN CONTE
El primer llibre sempre et marca, diuen, però jo vaig començar a publicar, l’any 1987, amb dos llibres alhora: Amnèsia a Pòrtic i Línia a Columna. Van sortir gairebé plegats. Com que els vaig escriure simultàniament, ara no sabria dir quin dels dos és el meu primer llibre. Amnèsia era una mena d’ucronia que analitzava coses que havien passat en aquest país a finals del segle xx, però vistes des del xxiii. En realitat, hi descrivia tot de projectes forassenyats que llavors tenia. En comptes de dur-los a terme vaig decidir descriure’ls com si ja haguessin passat i me’ls vaig treure del damunt. Amnèsia no va trobar gaires lectors. Fa deu anys em van proposar de reeditar-lo. Me’l vaig rellegir, el vaig trobar horrorós i vaig negar-m’hi. De fet, diria que he fet cas del seu títol i l’he oblidat. Els contes de Línia, en canvi, van fer una certa fortuna i Columna els va reeditar pocs mesos després d’haver sortit. No acostumo a rellegir el que publico si no tinc un motiu de pes. Fa poc em van proposar traduir un conte meu a l’anglès i em vaig rellegir Línia a veure què, amb una certa recança, potser perquè recordava la frase que li van dedicar a l’entrada de la GEC: “palesa una dèria pels jocs de llenguatge i un frescal sentit de l’humor”. Quan vaig escriure Línia tenia vint-i-pocs anys i un estil, model de llengua inclòs, per descobrir. Em pensava que, dues dècades després, no m’hi reconeixeria gens i que allò frescal ja s’hauria marcit. Però no ha estat del tot així. Un dels contes ha emergit com un mirall. No només m’hi he reconegut, sinó que m’hi he identificat una mica, com algunes altres coses que primer he escrit en obres de ficció i després m’han acabat passant.
Es tracta d’un conte sobre la identitat que es diu “Zelig” i no és que jo canviï d’identitat com el protagonista del conte, però una mica sí. O, si més no, el meu animal mental de companyia és un camaleó i una persona molt relacionada amb el conte n’ha fet art, de la mutació aquí descrita. En la presentació del llibre a la sala Toc de Vilanova i la Geltrú, organitzada fa dues dècades pels meus amics Joan Carles Gómez, Francesc Marc Álvaro i Carles Campuzano, aquest conte va tenir un paper central. Els promotors d’aquella presentació em van recomanar una jove promesa del teatre vilanoví i vam quedar que es llegiria el llibre per mirar de preparar la representació d’algun dels contes del volum. Així de senzill. Així de joiós. Així d’inconscient per part de tots. Després d’uns dies de dubtes, aquell jove actor va dir que triava “Zelig”, s’ho va preparar a consciència i, després dels preceptius parlaments, va irrompre en escena traginant moltes peces de roba. El va representar d’una manera tan esplèndida que em va sorprendre que allò ho hagués escrit jo. Guardo d’aquell dia una estranya sensació de canvi d’època. Ara, en rellegir Línia, m’he adonat que el record té molt a veure amb aquest conte que ara em disposo a reescriure, gairebé com qui el tradueix d’una altra llengua. Perquè a finals dels vuitanta no nego que tingués una dèria (palesa) pels jocs de llenguatge ni un (frescal) sentit de l’humor, però feia anar un estil i un model de llengua que ara simplement m’horripilen. Per un atzar del destí una bona amiga va fer un extens reportatge fotogràfic d’aquella festa. Les imatges més interessants, de llarg, són les que mostren la representació de “Zelig”. L’actor es deia, i es diu, Sergi López.
ZELIG
El Francesc fuma mentre sonen les campanades. Com cada any, ha passat la vigília de Cap d’Any passejant sense rumb. Viu aquestes vint-i-quatre hores amb una certa solemnitat, per paladejar la inevitable fi de l’ordre escrupolós que ha regit el seu últim any de vida. Li encanta assaborir aquesta època de transició.
Ha passat les festes de Nadal sol i feliç, agitat pels canvis imminents que ara es materialitzaran. Enguany, el viatge imaginari de cada Nadal l’ha dut al Marroc. Quan va començar a viure com viu es va adonar que la fórmula del viatge era perfecta. Així els últims companys de feina i coneguts no queien en la temptació de convidar-lo a res. Fa dies, per tant, que assaboreix la fascinació del desert des del confort burgès del seu pis de l’Eixample.
L’enclaustrament nadalenc li permet ocupar-se de tots els detalls. Mentre el món dissimula la seva hostilitat rere disfresses lluents i barbes blanques de cotó, el Francesc elabora la seva nova disfressa. Els tres enormes armaris raconers del pis són, com sempre, plens a vessar. El quart, un moble preciós de caoba negra que presideix l’enorme sala d’estar, ara és buit i esbatanat. A punt.
El Francesc fuma i repassa mentalment cada peça que omplia l’armari de caoba negra. Uns quants pantalons acampanats, la dotzena de camises blanques, les armilles de cambrer, el joc de corbates, les pintes, les ulleres negres, les verdes... El setze de desembre es va vendre el cotxe esportiu, però el joc de claus de recanvi ha fet cap al bagul blanc amb forma de taüt que cada setembre encarrega al vell fuster de Sant Guim. L’enorme radiocasset amb dues dotzenes de cintes de rumba i flamenc ha augmentat el farciment del taüt. Tampoc no hi falta el dietari preceptiu ni l’àlbum amb les fotos dels últims dotze mesos. Gairebé totes de cerimònies. Mai no havia anat a tants casaments, batejos, comunions i costellades com aquest any.
El passat immediat queda, doncs, hermèticament encapsat a l’habitació més gran del pis en solitària capella ardent fins que, d’aquí sis dies, sempre la matinada d’Epifania, se l’endugui cap a Sant Guim. Mentre la canalla somia en els regals que els deixaran els Reis, ell enterrarà el seu passat immediat a l’erm terreny que el seu pare li van deixar en herència fa onze anys.
Quan els pares van faltar, el Francesc ja no era jove, però els quinze anys d’empleat de banca li havien atorgat un aspecte prou ambigu que després ha sabut modelar perfectament. Durant aquests joiosos onze anys tan aviat ha semblat un jove prejubilat com un vell rocker. Hi ajuda que, abans d’entrar a treballar al banc, havia fet teatre amateur, i també que sempre ha estat un gran lector d’obres que reflexionen sobre la identitat. Potser per això, ha acabat construint-se’n una que se sosté en les aparences i el canvi.
El Xesco fuma mentre veu astorat com a la tele cada campanada que sona és d’un campanar diferent. Al capdavall, hi desfilen dotze campanars de pobles catalans a un ritme impropi de la seva naturalesa pètria. Fuma perquè no ha comprat raïm. L’únic element nadalenc del pis és una ampolla de cava. Oberta. Amb una cullereta oscil·lant que hi fa de tap inestable.
Ara que el temps ha deixat de ressonar metàl·lic a la tele, el Frank mira inquiet la monòtona rotació del seu disc de Newton particular. El va construir fa dotze anys. Un cercle de cartó dividit en dotze seccions adossat a un ventilador perquè giravoltés amb una acceleració rodona. La primera vegada ja va establir tots els detalls del ritual. Quan les campanades de Cap d’Any arriben al nombre màgic de set el Cisco, invariablement, prem l’interruptor d’estop i el ventilador deixa de rebre energia elèctrica. Llavors ja només cal esperar la fi dels giravolts i observar amb atenció quin dels dotze colors queda en posició superior, assenyalant el nord.
Són instants de gran agitació. El Francesc pren el sobre tancat que correspon a la secció indicada i llegeix amb delit el text que conté, com qui llegeix un fragment de sagrada escriptura. Cadascun dels dotze sobres oculta una identitat diferent, prevista anys enrere per ell mateix. Crist llegint els Evangelis no experimentaria una atonia major.
Aquest any la nota és més aviat breu. Correspon a la secció segona del macroarmari tercer i duu per títol Progre Reciclat. Entre les indicacions destaca un nou canvi de nom. El Francesc, a qui l’últim any tothom anomenava Paco, passarà a dir-se Quico. Les noves coneixences hauran d’estar compreses en la franja dels quaranta als cinquanta anys. L’ambient d’immigrats andalusos i murcians de primera generació deixarà pas a gent d’orígens més heterogenis.
El Quico tindrà moltes inquietuds culturals, de manera que li caldrà invertir les últimes setmanes d’hivern per documentar-se exhaustivament dels referents principals dels anys seixanta i setanta. Pel que fa al tarannà, li caldrà compondre una filosofia vital amarada de tendre cinisme, amb grans dosis d’amarga dolçor i petits brots d’autosuficiència. Canviarà els casaments, batejos i costellades per vetllades de jazz, sessions de filmoteca, anades al teatre i nits de copes. Les dones que més li interessaran seran les separades, sense menystenir les vídues. Si es donés el cas, podria tornar a certes escaramusses homosexuals que, per més que ara intenti forçar la memòria, gairebé té oblidades des d’aquell any que li va tocar ser-ne. Les úniques escapades permeses seran a París, malgrat les dificultats lingüístiques que un anglòfon com ell patirà.
El Quico rellegeix aplicadament el seu nou perfil, tal com fa cada any. Després obre un quadern nou i hi escriu una primera entrada de dietari més aviat teòrica, també com sempre, amb les primeres impressions de la identitat acabada d’estrenar. En acabat, busca a l’arxiu de personatges una nova identitat descrita i l’entafora al sobre que acaba d’obrir perquè l’any que ve hi torni a haver dotze possibilitats. Només llavors se’n va al macroarmari tercer.
Fins a les tres de la matinada no acaba de buidar-ne la secció segona i encabir tots els seus continguts a l’armari de caoba negra del menjador. Se n’adona perquè just s’acaba l’insofrible programa especial a la tele que li ha amenitzat el trasllat.
Llavors es despulla en silenci, llança la roba al taüt blanc i n’agafa de nova a l’armari negre. És un ritual llarg, que cada any prolonga més. El canvi de pell en què ha transformat la seva vida, les seves vides. Quan acaba d’assaborir el gran moment se’n va al rebedor i se situa davant l’influx del mirall de cos sencer. Allà parla per primera vegada. Per començar, una tirallonga d’embarbussaments amb l’única intenció d’afinar el deix que li surt, que encara té molt de Paco, i ajustar-lo a la vèrbola que tindrà el Quico. També decideix que s’afaitarà les patilles, i s’ho diu entre jutges que despengen fetge i carros carregats de rocs per la carretera de Ribes. Esperarà que la nova barba, obligada, li ennegreixi la cara de manera uniforme. El bigoti el respectarà, perquè sempre li ha costat més de créixer.
Només calla quan ha repassat tot el repertori d’embarbussaments. Estossega nerviós i es fa una ullada. De baix cap dalt: botetes de serratge beix, mitjons de llana, texans nous però ratats, jersei gris de llana sota anorac caqui, fulard lilós entortolligat despreocupadament i, just per damunt de les patilles condemnades, unes ulleres rodones, estil Lennon.
“Sort que enguany tampoc no m’ha tocat el de pare de família”, pensa de sobte, i s’estremeix de gust mentre fa una pipada.
© Màrius Serra
Biografia:
En Màrius Serra (Barcelona, 1963) ja s'agafava la vida amb Filologia abans de llicenciar-se a la Universitat de Barcelona en la modalitat (o disciplina) Anglesa (1987). Al títol hi diu Anglogermàniques, però és una exageració. Després de treballar en una sabateria i de fer de teclista en diversos grups de rock, als vint-i-quatre anys va començar a publicar, en poc temps, narracions, novel·les, articles de ludolingüística i mots encreuats, i ja mai més no ha deixat de fer-ho. Actualment, viu i escriu al barri d'Horta. (extret del lloc web: www.verbalia.com)
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com ------- maig-juny 2008