LAIA NOGUERA I CLOFENT
FÀCIL DE DEBÒ
A propòsit de Difficult to cure, de Rainbow (1981)
Tota aquesta fragilitat esdentegada de les paraules. En canvi, la música, aquesta vida extravagant. Les paraules porten el pes de tantes mentides acumulades. Una nit vaig parlar amb un cambrer que va resultar ser un artista quasi lúcid. Tenia un amic imantat pel verí dels diners i les pistoles. Al capdavall, humans adorables, imperfectes. La humanitat és il·lusa estupidesa emocionada. Hi ha tant d’amor per donar-nos. Com les cançons de Rainbow. Impossible de curar? No, només difícil. No és tan inabastable endinsar els ulls en la tebior de la certesa. “Sé qui ets”, diuen. M’agrada pensar que fins i tot la persona més moralment inerta ha sentit la crida alguna vegada. De totes maneres, què hi fa si l’ha sentida? La qüestió és si l’ha seguida o no. Sempre em costarà entendre els feixistes, tot i que de vegades tinc la sensació que tots en som una mica, de feixistes. Humans, il·lusos adorables.
Les paraules acumulen mentides. L’amic del cambrer no es penedia de res del que havia fet. Amb un peu a cada banda. La música també menteix, és clar: fàcil de curar. Sigui com sigui, per mi les paraules són imprescindibles. Cada material d’expressió és diferent. Amb la música, per exemple, dic les coses d’una altra manera. Són cares diferents de la mateixa estàtua. El que passa amb les paraules és que contenen vides i vides de persones. Milers de caràcters i d’històries circulen per cada paraula. Cisell, amuntegar, misteri, desfici, corall. Paraules terribles que guarden misèries i dolçors. Suposo que escric per continuar el camí. M’han dit que ho tenim difícil, els que ara se’ns pot catalogar de joves, perquè som dels últims de la comitiva. No en tinc ni idea. Suposo que, a aquestes alçades, tots plegats som dels últims de la comitiva, parlem anglès, xinès o aranès. Al cap i a la fi, què hi fa qui vindrà després de nosaltres? En canvi, m’importa molt saber que estic ben acompanyada. En aquestes paraules hi ha tothom. I no m’ho invento. De vegades tinc la sensació que tot és molt més fàcil. Fàcil de debò.
Difficult to cure és un disc comercial. Molts de fans, ferits, es van enfadar amb el mestre Blackmore. El cas és que és un disc molt bo. No pas el millor de Rainbow, és clar. Però diu unes coses que difícilment es podrien dir d’una altra manera i que sembla que vinguin d’una altra banda. Coses que s’entenen només quan tanquem els ulls. La música és una criatura terriblement conscient. Tenim una capacitat especialment afinada per oblidar-nos del que importa de debò, tant individualment com col·lectivament. Per què ens ve tant de nou fer memòria del que realment ens separa dels altres animals? Els cotxes i les rentadores, oi? “Sé qui ets”, diuen.
Adorables humans que, tot i estar entortolligats en les seves trampes de no veure-hi tres en un ase, transformen fins i tot les electritzades i llefiscoses paraules per dir coses de més enllà d’ells mateixos. O de més ençà, potser. Al capdavall, tan simple de curar.
© Laia Noguera i Clofent
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com ------- maig-juny 2008