GISELA LÓPEZ I SANFELIU
CACHÉ
Michael Haneke és l’ingredient de consciència humana que necessita el cine actual per fer-lo més digerible. Les mentides, segons ell, creen la comercialitat; per tant, què millor que fer pel·lícules altament objectives, sense abordar-les des de la ingenuïtat.
Cache és la història d’una família francesa benestant que comença a rebre cintes de vídeo amb gravacions de la seva pròpia casa. És l’ull que està vigilant i que, a mesura que avança el film, ens revela imatges del subconscient del pare, que connecten amb un profund sentiment de culpabilitat. D’aquesta manera, surt del seu amagatall amnèsic tot allò que havia estat enterrat per poder viure lluny del remordiment.
És la mirada del qui assetja, que acaba desestabilitzant una família que, en un principi, semblava construïda sobre les bases d’una confiança mútua i un suport afectiu que, a mesura que avança el film, llueixen per la seva inexistència.
Els fets que activen la raó d’existir del film són els incidents succeïts l’octubre del 1961 a París, que varen acabar amb una massacre d’immigrants algerins per part dels francesos. El fet que una societat avançada com la francesa permetés aquestes barbaritats, i que després es reprimís qualsevol manifestació en contra amb total brutalitat, van impulsar Haneke a fer una pel·lícula-denúncia. Tanmateix, no deixa de ser un film més filosòfic que polític o religiós, que parla de qüestions morals que poden aplicar-se a qualsevol país del primer món.
Haneke juga amb l’espectador amb una simplicitat torturadora. Com una espècie de minimalisme que flota en cada escena. El millor de Haneke és allò que no es veu, i el millor d’allò que no es veu és el fort sentiment d’impotència i d’incomoditat que crea a l’espectador. Tot això gràcies al seu brillant ús dels plans fixos, difícilment suportables, i als plans-seqüència excepcionalment treballats, que donen una sensació de naturalitat intimidant.
Amb aquest film, Haneke vol advertir del mal ús de les telecomunicacions, de les imatges que representen un món immediat que confon les persones. Imatges de violència gratuïta en massa, diàriament, sense un sentit més enllà de la idea que sabent més serem menys culpables. Perquè l’ignorant és el traïdor de la societat, sobretot si ho és a voluntat pròpia.
El final del film ha creat una polèmica d’allò menys important, i és que, tot i ser desconcertantment obert, la necessitat de fer un tancament es contradiu amb el desig del director. El que es persegueix és la interpretació que cadascú en pugui fer individualment, per poder invitar-nos al diàleg sobre els temes que es tracten i que reflecteixen la nostra realitat.
Caché és, en definitiva, una reflexió sobre la moralitat humana amb un nivell d’originalitat que no deixa indiferent. És l’empenta cap a una catarsi alliberadora a través de l’angoixa i la por, portant a la realitat allò que no volem saber i ni tan sols veure. És, potser, una nova psicopedagogia audiovisual, adaptada als temps que corren; és l’objectivitat més terrenal que he pogut sentir asseguda a la butaca d’un cinema.
© GISELA LÓPEZ I SANFELIU
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com ------- maig-juny 2008