ALARMA
Avui, el dolor és com un nen
quan porta massa temps que no se’l sent:
Quina en deu estar fent? Quins embolics
a les artèries, trencadisses als nervis,
guixades a la memòria?
Demà, m’ho veig a venir,
em trobaré la casa enaiguada d’enyor.
PREGUNTAVEN...
Sexe amb amor o sense amor?
I es perpetuava el tòpic, que no se sabia la resposta
perquè tampoc no se’n sortia amb la pregunta:
Quantes llengües parlava el sexe?
Quins colors desprenia l’amor?
Quin abisme emmotllava l’adverbi “sense”?
On era el pont que tensava l’adverbi “amb”?
I per què entre tots dos hi apareixia,
grinyolant, bocabadada, la conjunció “o”?
Voler treure’n l’entrellat,
d’aquesta lluna reflectida a la banyera.
Pretendre aïllar-ne l’instant
de l’empremta digital sobre les aigües.
I tot, burxant amb una branca
d’encens a mig cremar.
I descobrir que,
removent les aigües,
com el guix del savi en la pissarra,
s’encerta el nom que ho diu tot,
l’únic nom que et revela el misteri
de les bombolles del satèl·lit
i del tap gegant que ja no deixarà
que el nom s’escoli.
Després, adonar-te que no és cert,
que les branques
només poden esbrinar la lluna
que hauran desfigurat les branques.
FOTO ACTUALITZADA
M’heu demanat una foto recent
i us n’envio una de quan tenia sis anys.
Trucada: jo, als sis anys,
asseguda al llit de la cambra on ara dormo,
sobre els llençols que l’amant ha desfet.
Amb les mans arrapades
a preguntes que he engabiat
en una carta als reis
i els peus que no arriben a terra,
descalços de creuar amb sigil
el laberint de les pors
i trepitjar el raïm del vi que avui
em crema els llavis.
Jo, als sis anys,
observada pels objectes dels prestatges
que destrien els meus ulls d’entre els meus.
Encara dubto, davant la bústia,
si he fet bé d’enviar-vos la foto
d’aquesta nena amb la carta a les mans
i els ulls pregant-li a l’objectiu
que la retrati exactament com sóc.
DESENLLAÇ
Si el temps fos el pont que les cartes simulen
en passar d’una mà a l’altra,
la nata que es replega en mans del pastisser,
el bumerang que es disfressa d’arc i fletxa,
el tatuatge que mescla melodia i crit,
esquerda i brollador, cicatriu i nafra
com un tauler d’escacs on la partida
acaba en taules i el trofeu és del fracàs,
qui faria del temps un paisatge sense por?
Qui, si no és la voluntat, que pot sobrevolar els escacs,
veure-hi camps de conreu, decidir que ho són.
Diuen que els poetes no parlem de la felicitat.
De què devem parlar ―m’intriga― quan parlem d’allò
que s’enyora, s’alimenta, es convoca,
se sospita, es regala, es crea, es provoca,
s’arrisca, s’interroga, se suplica, es tem,
es repta, es reclama, s’imagina, s’immola,
es transforma, es nega, es creu, s’enfronta,
s’irradia, es dubta, espressent?
D’allò que es perd i es guanya
i es perd i es guanya i es perd
i es guanya i es perd
i es perd...
i es...
(poemes inèdits)
© Cèlia Sànchez-Mústich
Biografia:
Cèlia Sànchez-Mústich va néixer a Barcelona i actualment viu a Sitges. Ha conreat diversos gèneres literaris, “fructífers vasos comunicants que han bastit un univers ben personal i d’allò més suggestiu”, segons s’ha dit de la seva obra. Al marge de l’escriptura, ha cursat les carreres de piano i guitarra. Ha obtingut, entre d’altres, els premis Rosa Leveroni i Miquel de Palol de poesia, i el Mercè Rodoreda de narrativa. Part dels seus poemes han estat traduïts o antologats. A la tardor d’aquest any apareixerà el seu sisè llibre de poemes, titulat A la taula del mig (Ed. Moll). Des de l’any passat organitza, juntament amb el jove poeta Joan Duran, la Festa de la Poesia a Sitges.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com ------- maig-juny 2008