ESTEVE PLANTADA
EVASIÓ, POP I REFUGI
Sa núvia morta / Hansel i Gretel
Joan Miquel Oliver
(Discmedi, 2007)
Alguns en diran poca destresa, d’altres genialitat i inventiva verbívora, però el cert és que ningú resta indiferent al mèrit de les lletres de Joan Miquel Oliver. Ara fa tot just un any, va publicar el seu darrer disc (un disc minúscul, de només dues cançons) en solitari, abrigat a l’única empara del seu nom. Un disc que puja un esgraó més de la seva tasca compositiva i sonora, naïf i tendre, inquietant i obscur, però sempre molt proper i estimulant. En el seu camí en solitari, lluny dels èxits i de l’abrigall del seu grup, Antònia Font, Joan Miquel Oliver ha iniciat una carrera silenciosa, però incessant. Un camí on explora ambients, paisatges i escenaris pantanosos que el transporten a una amabilitat distesa i molt reconfortant. La seva música és extremament moderna i Sa núvia morta, aquest disc minúscul, esdevé una celebració de la complexitat de tota la seva obra, una complexitat que no és gens carregosa ni pretensiosa i que fa de la senzillesa i l’aparent improvisació una virtut que li dóna valor. La cançó que es titula “Sa núvia morta” és la història d’una núvia que decideix no casar-se el mateix dia de les noces. Un destí fatal, com diu l’autor, però convincent en la justa mesura d’una emoció que es fa intensa i propera. Més enllà de l’enginy lletrístic, la cançó és una reformulació d’un conegut ―i melancòlic― nocturn de Chopin en clau feréstega. Ni el piano és piano, ni la sonoritat és excelsa, però tot ajuda a confegir aquest món particular i deslligat de la realitat palpable que és tan pròpia de l’autor. Un so i un món que ens remet a la infantesa, a aquells sons innocents i simples de les joguines “anys vuitanta”, un so més proper de vegades a la NES que al segle xxi, però que, justament en aquest distanciament irònic, l’apropa més a la modernitat dels nous temps. Una cançó que parla d’un destí tràgic en un embolcall igualment tràgic, però que aconsegueix guarnir d’un matusser i poètic tecno-pop amb la grandesa d’un sentiment ocult a les síl·labes i amb la genialitat d’un “mallorquí” il·lustre com Chopin. La segona cançó, “Hansel i Gretel”, reafirma la idea original de la infantesa com a paisatge d’una idealització palpable. Més alegre, versió diürna de les dues vessants del compositor, contagia un optimisme en cada fantasia de nen. Lletres que parlen de llocs irreals i d’evasions intimistes. Un disc amb només dues cançons, però un gran disc. Dues cançons que ens remeten al món d’un autor ja consolidat com una veu necessària, sorprenent i contagiosa.
© Esteve Plantada
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com ------- maig-juny 2008