ESTEVE PLANTADA
NO ÉS PAÍS PER A VELLS, DE CORMACK MCCARTHY I ELS GERMANS COEN: UNA MIRADA DEL PAPER A LA PANTALLA
La sublimitat en matèria creativa és una fita gairebé inassolible, a l’abast de molt pocs. Crear del no-res es fa cada vegada més preuat i, des de l’origen dels temps, el cinema beu de la matèria primera que és la novel·la per recrear històries d’èxit, solvents, èpiques i colpidores. Un inesgotable transvasament d’idees i d’art. Però l’escomesa no sempre és exitosa. Poques vegades la barreja és perfecta i s’autoalimenta d’una manera brillant i commovedora. Només de tant en tant hi ha artefactes d’enginy que aconsegueixen fer de l’adaptació literària una versió fidel i minuciosa, precisa i propera a l’original, però alhora autèntica i dotada d’una personalitat pròpia, definible i defensable per si mateixa. És el cas de l’adaptació que els germans Coen han fet de la novel·la de Cormack McCarthy en la seva darrera pel·lícula, No country for old men, una pel·lícula magistralment rodada, muntada i planificada que acosta els germans Coen a les seves fites més lloables. És especialment rellevant el diàleg que s’estableix, de manera evident, amb una de les seves obres mestres, Fargo, tot convertint aquesta nova pel·lícula en una readaptació d’aquella escabrosa història que recorre els pulmons de l’Amèrica profunda: allí amb neu, ara amb arena; abans amb fred i abrigalls, ara amb la xafogor de la vida i amb la set com a leitmotiv.
Aquesta pel·lícula els arriba en un moment de maduresa, en aquell punt on tots els referents ja han estat païts i ben dosificats, tot fent que els referents clàssics, dels quals es farceixen gairebé totes les seves obres, es vegin expulsats de la narració. No hi ha lloc a més depuració referencial: ara el pes de la història són uns personatges que es mouen en un entorn fred, distant i amenaçador, un escenari paisatgístic on l’espectador hi entra d’immediat, que xucla, que inquieta, que fa venir calfreds i del qual se n’és part sol·lícita. Els Coen fan una pel·lícula sensacional, amb la sensació d’haver-se alliberat dels relatius fracassos artístics de les seves darreres pel·lícules, Crueltat intolerable i The Ladykillers, dues obres dignes i menysvalorades, però lluny de les seves grans obres.
Els germans Coen han mostrat sempre una identitat fílmica arriscada i fora de les lleis imperants en un negoci on, sovint, el que menys importa és el talent i la concepció d’autoria. S’han mostrat irreductibles i diàfans en la seva coherència tossuda i no han renunciat mai a fer el tipus de cine que volen fer. El seu currículum és ja ple de clàssics que han esdevingut grans fites, pel·lícules com ara Arizona Baby, Sang Fàcil, Barton Fink, El gran Lebowski o El gran salt, sense passar per alt l’esplèndida O brother, on ja van fer diana en el terreny pantanós de l’adaptació literària lliure, irònica i intel·ligent, fent una demostració de com es pot rellegir una obra magna (és que potser n’hi ha alguna altra de més “magna”?) com l’Odissea. La seva grandesa radica ―a banda d’una gran versatilitat compositiva i de l’exercici d’estil autoirònic i metareferencial― en el fet de fer-ne, de tot plegat, una història arrelada en el seu microcosmos particular, l’Amèrica profunda que esdevé imatge simbòlica d’una suprarealitat humana. La seva filmografia és una compilació fascinant d’outsiders, dels éssers marginals d’una societat que vol, perpètuament, superar-se.
Per a tot això és valen d’un imaginari recurrent, fonamentat en l’admiració i en la relectura constant d’una certa novel·la negra que xipolleja als móns sòrdids i plens de troballes dels grans autors del gènere com ara Dashiell Hammet, Cornell Woolrich, Raymond Chandler o William Faulkner. No és difícil endevinar en la seva aportació convencions d’aquests puntals referencials del gènere, així com també certs tics que hem imaginat en Sam Spade o Phillip Marlowe. Tot plegat, amb el regust clàssic i tan modern de la figura arquetípica del perdedor nat, que sempre es veu, en el cas dels Coen, amanit per un humor negre brillant i definitori de tot un estil forjat a base d’una reformulació d’aquests mites.
En el cas de No country for old men, adapten una novel·la d’un dels autors més interessants de l’actualitat, Cormack McCarthy, autor amb qui comparteixen, i els resultats en fan un exemple notori, molts dels punts cardinals i intencions que reflecteixen en les seves obres. No és país per a vells ha estat publicada per Edicions 62 a Catalunya i va ser publicada als Estats Units l’any 2005. L’assumpció d’un sòlid maridatge entre el llibre i l’adaptació per al cinema és un fet tan destacable com estrany en aquests dies de buidor i insubstancialitat de l’art, especialment en el terreny comercial. És en aquesta pel·lícula on podem apreciar una combinació extraordinària entre la font literària i el talent de direcció. El resultat és una de les millors pel·lícules, no ja dels germans Coen, sinó dels darrers temps, cosa que fa que quan surtis del cinema tinguis la sensació d’haver vist un veritable fenomen d’art.
Podríem dir que No country for old men esdevé el darrer dels westerns crepusculars, un film amb ànima i on allò que no és palpable es converteix en matèria visual. La maquinària no grinyola en cap moment: una posada en escena brillant amb un estil visual sec, directe, net d’artificis i, alhora, profund en la riquesa interior d’uns personatges que traspassen la pantalla. Per als amants de la delicadesa tècnica, la direcció és magistral, ja sigui a les escenes panoràmiques del desert, de gran impacte i pulsió poètica, com a les escenes de detall on el que importa és deixar-se atrapar per uns diàlegs magnífics. I també en els duels d’acció, memorables, com per exemple l’escena on Anton Chigurh (un Javier Bardem aterrador) arriba a l’habitació de l’Hotel on s’amaga Llewelyn Moss (Josh Brolin) i comença una persecució que esdevé un dels moments de thriller més autèntic i sincer dels últims temps. L’estructura és gairebé experimental, subjugadora i aterradora. Nua de tot artifici, colpidora com una bocada de sorra a la gola seca, fins a arribar a un final reflexiu, dur i concís, sorprenent en la seva capacitat gèlida d’anticlímax.
Mèrit de l’adaptació és, també, la perfecció d’uns grans personatges de la novel·la, en poques ocasions tan ben dibuixats, arriscats, i fidels a les intencions originals de l’autor. Anton Chigurh ja és un més dels personatges que passaran a l’imaginari de les grans icones del cinema, al costat de monstres com l’Hannibal Lecter o el Norman Bates de Psicosi. Aquest Chigurh, magníficament interpretat per Javier Bardem, és la manifestació del doble vessant del personatge maligne, un veritable recipient del mal, però amb un sentit de l’humor pervers i negre, negríssim. El seu contrapunt és el desventurat Llewelyn Moss, un Josh Brolin contingut i creïble, un dels grans actors del cinema actual, vist darrerament en grans èxits com ara Planet Terror o American Gangster, i recordat pels nostàlgics als Goonies. I la baula entre els dos, aquell personatge necessari, desgreixador i fonamental, el Sheriff Bell, un perfecte Tomy Lee Jones que sap donar al personatge l’equilibri perfecte per mostrar-nos la metàfora real de la història. El Sheriff és el veritable protagonista, qui estableix el veritable tempo de la pel·lícula.
El sentit final és una brillant metàfora sobre la violència. Una reflexió final desencantada i sobre la qual es va construint tot el corpus del relat. Una lliçó de literatura, de cinema i de gènere, tota una troballa en temps de submissió banal.
© Esteve Plantada
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com ------- maig-juny 2008