LLUÍS LLORT

LA SANTA POGGLIA

En el mateix moment de néixer tothom es va adonar que era un nen estranyot. Res de concret, simplement una lletjor impalpable, indefinible, però present. Un nosabriadirperquè es va apoderar dels presents. “És... és bufó, oi?”, gosaven dir els més hipòcrites. “Quin nom heu pensat?”, preguntaven altres per estalviar-se comentaris sobre el nadó, fugint d’estudi. “Que vols dir que us deixaran batejar-lo en una església?”, escopien els parents més agres i contundents. “Jo el trobo preciós!”, va sentenciar l’àvia, tot mirant de molt molt a prop un enorme ós de peluix color fúcsia que es repenjava sobre un escarransit ram de flors. L’àvia havia perdut la vista gairebé del tot alhora que va perdre el marit. Un gran disgust o una estúpida coincidència. De fet, a l’avi tampoc el va perdre del tot; li’n restava un ampli record color sèpia.
       El seu desenvolupament com a ésser humà va ser, malgrat els inicis, més o menys normal. Tret del detall curiós que va gatejar durant molt de temps. Per ser més concret, fins passats els vuit anys no es va decidir a caminar dret. Pels seus pares va passar de ser un detall curiós a una constant humiliació pública. Va costar Déu i ajut convèncer-lo que anar erecte era la postura natural de l’home. Si mai ningú no va prendre mesures més dràstiques i violentes per a obligar-lo a caminar com tothom, va ser perquè jugant a bales era del tot invencible.
       Avançant en la seva evolució va donar-se una altra curiositat (la principal, ja us ho dic): si fa no fa, cap als quinze anys va sortir-li un bonyet al bell mig de l’esquena. Al bell mig del tot no, una mica decantat cap al cantó esquerre del noi. Esclar, en un primer moment no van fer-ne cas; van atribuir-ho a un furóncol puberal. El bonyet va brollar en un punt tan estratègic que ell mateix no s’hi arribava i amb prou feines aconseguia veure-se’l fent un joc de miralls.
       Pels vols dels disset anys el bony del noi ja era tan gros que feia desaconsellable l’ús del diminutiu. Ara ja no era, però, un bony informe, ara s’hi endevinava una mena de dit tou. Mig per por, mig per curiositat, els pares del noi van peregrinar-lo per un bon rosari de consultes mèdiques, cada una amb un grau més d’especialització i exclusivitat. Res. No va haver-hi manera de treure cap conclusió sobre l’origen del bony. Cancerós no ho era, i això ja era molt. Només els quedava fer cas del que havia dit el metge de la Seguretat Social, el primer que havien visitat: “Que et fa mal? No? Segur?... Doncs a córrer noi, a córrer.”
       El mateix dia que va fer els divuit anys, a mitja tarda, el bony va endurir-se. Mai no ho havia fet abans d’aquell moment. Ell estava assegut al sofà de casa obrint regals: uns quants calçotets, uns mitjons, un bolígraf amb les seves inicials, una corbateta de cuir, un rellotge digital de plàstic i una cinta de casset: “José Luis Perales, sus grandes éxitos”. Llavors, va notar una incòmoda pressió a l’esquena. “Noi! Quines ganyotes fas... Que no t’ha agradat la casset?”, va preguntar la tieta i, tot seguit, va rebre en ple estèrnum un cop de colze del seu marit, que s’havia adonat que el que molestava el noi era alguna cosa pitjor. Passades dues hores el tema de conversa seguia monopolitzat pel bony del noi. Tots hi deien la seva, l’hi miraven, l’hi tocaven, fins i tot la veïna del tercer volia escaldar-li amb aigua bullent i vinagre. L’àvia, cega com un ànec de fusta, però amb una sensibilitat al tacte molt precisa, va ser la primera a dir el que tots pensaven feia estona: “Això és una pogglia!” Ho va dir en pseudoitalià, que era el seu recurs per a dir coses compromeses, termes que la violentaven o li resultaven desagradables com ara fornicazzione, recogglionni i guardiane civile.
       El pas del temps, de poc temps, va portar el noi a un estat furiós. Aquell apèndix fora de lloc restava força al titular. D’altra banda, per si mateix, no tenia cap avantatge. Si volia masturbar-se amb ell havia de mentalitzar-se per poder mantenir aquelles postures contorsionades durant l’estona necessària. Fracàs rere fracàs. Si li hagués aparegut en una mà, per exemple, podria mamar-se’l, però en aquell punt de perversa estratègia no hi havia manera de poder treure’n profit. I el pitjor del cas és que es mantenia més temps en estat erecte que flàccid.
       Va deixar els estudis perquè els companys l’assenyalaven i era blanc de tota mena de bromes, generalment pesades. Li van proposar més d’una vegada relacions sexuals, però sempre es feien enrere o ell o els proposants. Només una vegada va estar a punt de materialitzar-se el coit, amb un professor de llatí. Només va estar a punt.
       A l’estiu, la platja i la piscina eren zones prohibides. Pares i mares poc comprensius l’havien insultat per fer (segons la seva percepció capquadrada del món) l’exhibicionista davant els nens. No, un tanga a l’estranya gepa no se’l posaria mai. Al metro, més d’un i d’una, amb l’excusa de les sotragades, se li penjava de l’afegit erecte.
       Va haver de practicar un forat al seient del cotxe per tal que conduir no resultés tan tortuós, tot i que la veritat és que cada cop sortia menys de casa. A la seva zona del sofà i a la seva cadira també va fer-hi els forats pertinents. Al matalàs no: estava acostumat a dormir de costat o bocaterrosa.
Les feines no li duraven prou temps per cobrar una mesada sencera. Sempre apareixia algun problema (encara que ell no ho admetés, no sempre relacionats amb el seu penis extra) que l’obligava a plegar.
       S’estava tornant una persona extremadament interioritzada. Místic. Així li deia l’àvia. I ell somreia a la sort. L’àvia li havia donat una idea.
       Un bon dia la sort li va tornar el somriure càndid i el noi va trobar una col·locació que el va satisfer. Una mica estranya, com ell, però amb contracte fix i en un entorn de treball adient per al seu estat anímic actual. Treballava de cavall de cartró en un convent. L’àvia va estar tan contenta!; i ell va poder recuperar aquella enyorada postura de quatre grapes. Les monges, en canvi, van perdre la vergonya... la vergonya de muntar a cavall durant més hores seguides que en John Wayne.
       Van ser uns mesos feliços.
L’ambient del convent es va anar transformant, de mica en mica, en un medi de cultiu místic. El cavall de cartró (el noi) havia alliberat de tantes angoixes i mancances les hermanas, que ara el temps d’oració era un temps ingràvid, profund, boirós... Aquella joguina transformava en goig les penes mundanes, tant, que abans que es complís el primer aniversari de la seva arribada, una legió d’àngels muntats en carros de foc van baixar del cel i, sense fer soroll, se’l van endur cap amunt, cap amunt, fins que el blau del firmament se’ls va empassar.
Algunes monges expliquen que ell plorava mentre l’enlairaven, no de por ni de pena, sinó per l’emoció que va causar-li el ball de coloms blancs que els faldons dels hàbits de les novícies van crear com a tens comiat. Eren felices, sí, aquell sant ja havia deixat la seva llavor dins de totes elles.

(conte inèdit)

Biografia:
Llort (1966) ha publicat quatre novel·les (T ardor, 1999, Maleït Montjuïc, 2000, Camaleó, 2001 i Trenta-dos morts i un home cansat, 2004) i té enllestida la cinquena, fa 22 anys que treballa al diari Avui, on ha publicat centenars d’articles, i, a banda d’alguns contes dispersos i llibres infantils, també ha fet de guionista de sèries d’humor. Per la resta, semblaria una persona ben normal.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com ------- maig-juny 2008