Poemes | Joan Duran: La matèria necessària | Entrevista

JOAN DURAN I FERRER

MONTSERRAT RODÉS. LA MATÈRIA NECESSÀRIA

El poeta Blai Bonet ens deixà una proclama: “He nat just per a saber. | Per això no vull que m’ensenyin | a calumniar la matèria de les coses”. I Montserrat Rodés, la poeta de l’enigma, l’escriptora que exhibeix els cantells i les rugositats de la paraula nua, en recupera, llibre a llibre, l’essència: que el vers respecti la puresa, cruel o manyaga, de cada síl·laba; que n’arrenqui els vernissos perquè cada paraula, en singular, pugui emetre la seva sentor més íntima. A cada pàgina, Rodés és més a frec del primitivisme de l’art, del que no calumnia sinó que respecta i es posiciona al servei del llenguatge i de la pedra.
      Els lectors d’Interlínia, de Deleàtur, hem après dels seus ressons interns que el poema ha de ser el primer gest d’auxili del llenguatge. El més sincer i descarnat. El de traç més necessari. El dels pigments primaris (de sang, d’atzabeja) de qui escurça a cada grafia impresa tots els mil·lennis que ens separen dels primers que transformaren, respectant-ne l’essència, en art la matèria.
      Si la immunitat biològica ens lliga a les primeres formes de vida, les Immnunitats de Rodés ens connecten violentament amb el nostre subconscient. La poeta ens parla d’ànima, d’enigma, de símbol, i, com Espriu, desatén els complexos i les robes. Només així el poema pot ser un revulsiu, un contrapunt a la quotidianitat, un mirall que no aturi el reflex en la visió pulcra i només representativa del costum, sinó que en descobreixi, també, i en disseccioni, els processos interns. Que en faci aflorar la veritat. I si aquesta resulta críptica, difícil, que no sucumbeixi a l’ofici de polir.
      Necessitem la Rodés. Les paraules també. Hi ha massa narcòtics i maquillatges, tant en qui escriu com en un registre del llenguatge avesat a no mostrar totes les seves potencialitats. De la Montserrat, Dolors Miquel n’ha dit: “és com si busqués trobar en la mateixa paraula allò que la paraula, pel seu ús, es nega de vegades a dir”. Em quedo amb la inquietud de la Montserrat per un voler escoltar i reproduir tots els crits de les paraules; per atribuir-ne un a cada batec orgànic de la nostra realitat. La resta, marqueu-ho amb un deleàtur: Podria ser suprimit.

Sitges, primavera de 2008
joanduranf[at]yahoo.es

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com ------- maig-juny 2008